Autogovern i referèndums: les grans reformes a l’estat francès lligades a les eleccions

El president francès, Emmanuel Macron, va anunciar el mes d’octubre que impulsaria una gran reforma de la constitució francesa, aprovada el 1958, que havia de ser una gran part del llegat que volia deixar en el seu darrer mandat. La primera modificació va arribar a començament del mes de març, amb la inclusió del dret d’avortament en el text constitucional. Pocs dies més tard, hi va haver un acord amb les autoritats de Còrsega per a concedir l’autonomia a l’illa, que s’havia de fer efectiva també amb una revisió constitucional.

El procés no és gens fàcil i requereix grans majories. Cal l’aprovació tant a l’Assemblea francesa com al senat, i més tard la convocatòria d’un congrés, és a dir, una sessió que reuneix els parlamentaris de totes dues cambres i que han d’aprovar el projecte per una majoria de tres cinquenes parts. A més, entre les reformes que volia impulsar Macron hi havia també una descentralització administrativa i un canvi constitucional a Nova Caledònia, on hi ha una crisi creixent amb els independentistes.

Fora d’aquesta reforma constitucional, hi ha més iniciatives importants que s’havien d’aprovar els mesos vinents, com ara una llei sobre la legalització de l’eutanàsia. Però tots aquests canvis i compromisos ara han restat, si més no, paralitzats, i lligats a les eleccions legislatives del 30 de juny i del 7 de juliol, convocades la mateixa nit de les eleccions europees per Macron sense acordar-ho amb ningú. I ara hi ha la possibilitat que una victòria de la ultradreta de Rassemblement National (RN) desfaci tots els acords i ho escombri tot.

Una qüestió que també depèn en bona part del resultat de les eleccions legislatives és la consulta a Catalunya Nord sobre el nom del departament dels Pirineus Orientals, un terme totalment deslligat de la història i la identitat del territori. El codi general de les entitats locals estableix que el canvi de nom a petició d’un departament és una decisió del Consell d’Estat, l’òrgan consultiu suprem del govern francès i la darrera instància de la jurisdicció administrativa. Però, a més, ha de ser convalidat pel primer ministre amb un decret, una decisió que pot esdevenir impossible si al capdavant de l’estat hi ha un dirigent ultradretà.

Una autonomia a punt de descarrilar

El març del 2022, i arran de les protestes per l’assassinat d’Yvan Colonna, el govern francès va acceptar per primera vegada de negociar un estatut d’autonomia amb les autoritats de Còrsega. Aleshores es va impulsar una taula de diàleg que, malgrat les dificultats, va dur a l’aprovació el 27 de març d’enguany, per part de l’Assemblea de Còrsega, d’un projecte que reconeixia l’illa com una comunitat històrica, lingüística i cultural.

Tot semblava ben encarat perquè fos aprovat enguany a París, una legislació que havia de trencar amb l’històric centralisme francès. Tanmateix, les eleccions legislatives ho paralitzen tot. “Si RN té majoria, sabem que aquest serà el final del procés d’autonomia”, declarava de manera contundent el president cors, el sobiranista Gilles Simeoni, arran de la convocatòria de les eleccions. “RN i més partits d’extrema dreta s’han manifestat obertament contra el procés autonomista”, reconeixia, i feia una crida a votar candidats autonomistes, que ara fa dos anys van obtenir tres diputats dels quatre que es trien a Còrsega i van reforçar el procés autonomista.

Les enquestes pronostiquen que Rassemblement National serà la força més votada i la que tindrà més escons, però no és gaire clar quina majoria es formarà. Pot passar que la ultradreta no tingui una majoria de blocatge que impedeixi que la reforma constitucional pugui obtenir el suport de tres cinquenes parts dels parlamentaris. A més, caldria el suport del Nou Front Popular, l’aliança dels partits d’esquerra, que no s’han pronunciat sobre la qüestió de l’autonomia. Amb tot, es preveu que hi votin a favor, perquè temps enrere la França Insubmisa es va manifestar a favor de l’autogovern, quan el sobiranisme va guanyar les eleccions a Còrsega amb un 70% dels vots.

Sobre això, un dels diputats sobiranistes, Michel Castellani, ha reconegut que l’autogovern acordat entre la majoria presidencial i els nacionalistes corsos perilla i depèn ara del resultat de les eleccions. I s’ha mostrat disposat a participar en la governabilitat de l’estat si es manté el compromís amb l’autonomia.

Una crisi a Nova Caledònia que pot esclatar

L’avançament electoral també ha estat un contratemps molt important a Nova Caledònia, on hi ha una crisi com no es veia de fa dècades. El tercer referèndum d’autodeterminació del 2021, que va ser boicotat per l’independentisme, va tancar en fals els acords de pau de Nouméa i va abocar el territori a una situació incerta.

L’impuls del govern francès d’una revisió constitucional sobre el cens electoral a Nova Caledònia, que havia d’ampliar el vot a tots els ciutadans francesos que fa més de deu anys que hi viuen, va originar un terrabastall, perquè els canacs, majoritàriament independentistes, consideren que la reforma en diluiria el pes electoral en favor dels ciutadans d’origen francès, majoritàriament unionistes. El 13 de maig va començar una protesta, amb forts aldarulls, que van causar nou morts pel cap baix, i que van forçar el president francès, Emmanuel Macron, a suspendre la reforma i prometre de no reactivar-la després de les eleccions.

Alhora, el president francès va impulsar, en canvi d’aturar la violència, una missió de mediació per aconseguir en setmanes un gran acord que inclogués el cens electoral, però també la qüestió de l’autodeterminació. Sobre aquest darrer punt, Macron afirmava que un objectiu clar era un nou referèndum d’independència, per bé que remarcava que tot s’havia de concretar en una reforma constitucional.

Novament, la convocatòria ho ha deixat tot en l’aire. Encara més, aquesta qüestió ha passat a un segon pla, arran de la repressió que hi ha hagut aquests darrers dies. Onze dirigents independentistes, inclòs Christian Tein, el portaveu de la Cèl·lula de Coordinació d’Acció de Camp (CCAT), l’organització més destacada en la mobilització contra la reforma electoral, van ser detinguts per la violència associada a les protestes i, d’aquests, set van ser traslladats a presons de la França continental, és a dir, a 16.000 quilòmetres. Tot plegat ha reactivat les protestes i la queda s’ha allargat fins al primer de juliol, és a dir, després de la primera ronda de les eleccions. El CCAT ha exigit l’alliberament i el retorn immediat dels seus activistes perquè siguin jutjats “a la seva terra” i ha denunciat les “tàctiques colonials” de França. Segons afirmen, no hi haurà pau fins que no tornin els detinguts i es retiri definitivament la reforma del cens electoral.

Per una altra banda, unionistes més partidaris del diàleg asseguren haver-se trobat desemparats. El Nou Front Popular és partidari de retirar de manera definitiva la reforma del cens i optar pel diàleg i el consens. I el senador Georges Naturel, dels Republicans, diu: “La dissolució es fa en molt mal moment. Tenim la sensació d’haver estat abandonats. Els debats solament es podran reprendre després del 7 de juliol.”  I això si no canvien les majories, perquè el candidat a primer ministre de l’extrema dreta, Jordan Bardella, ha dit: “Continuem a favor de la descongelació del cos electoral.”

La descentralització a l’estat francès

L’amenaça de la ultradreta ha dut el debat polític a una pugna entre l’extrema dreta i la resta, dividida entre la majoria presidencial i l’aliança d’esquerres. Tot i no portar-ho en el programa, sectors de Rassemblement National han demanat d’eliminar les regions a l’estat francès, i fer simplement que “els departaments col·laborin entre ells”;  una proposta que sí que constava en el programa electoral de Marine Le Pen del 2017. La polarització ha deixat menys marge a la resta de formacions, com s’ha vist en els Republicans, que han sofert una trencadissa, i també entre els sobiranistes, com ara la Unió Democràtica Bretona (UDB), el principal partit autonomista de Bretanya, que s’ha afegit al Nou Front Popular.

El president de la regió de Bretanya, Loïg Chesnais-Girard, partidari de l’autonomia i d’alliberar-se del “centralisme antiquat”, ha donat suport del Nou Front Popular. Com també el batlle de Carhaix,  Christian Troadec, conegut dirigent sobiranista bretó, que assegura que la candidata de la seva circumscripció s’ha compromès amb l’autonomia i la reunificació de Bretanya amb el Loira Atlàntic. Tanmateix, ha criticat que aquesta aliança d’esquerres s’hagi configurat de París estant i que es mantingui en l’ambigüitat respecte de les reivindicacions nacionals. Hi ha més partits sobiranistes que sí que es presenten tots sols, com ara el Partit Bretó, l’alsacià Unser Land o el Front Català, la nova marca del partit Sí al País Català.

Sobre l’autonomia de Bretanya i la descentralització regional, la candidatura del partit de la majoria presidencial diu en el programa electoral que continuaran “la desconcentració” de l’estat als territoris  i que les comunitats tinguin més competències. De fet, en relació amb això, Macron el 12 de juny va tenir un gest de complicitat amb les reivindicacions de territoris com Alsàcia, que vol formar una regió pròpia. Va obrir la porta a canvis territorials i va afirmar que les grans regions han “distanciat la decisió” i “la gent té un sentiment de despossessió perquè els centres de decisió regionals s’han allunyat”. “Sóc partidari de reobrir aquest debat d’una manera lliure”, va dir, en un discurs que trenca en bona part la línia dels darrers anys i prova de vincular les reivindicacions nacionals amb la seva supervivència política.