04.06.2024 - 21:40
La Unió Europea és farcida de contradiccions, quan es posen damunt la taula l’autodeterminació i els conflictes nacionals. Per una banda, tant en la diplomàcia internacional com amb vista als seus ciutadans, s’ha volgut projectar com un referent en la promoció de valors com la democràcia, la llibertat o els drets humans. Les institucions europees han requerit passos en aquesta direcció a molts estats, en canvi de concedir ajudes o d’estrènyer les relacions, i han col·laborat i mitjançat en la resolució democràtica de conflictes –no sempre amb el mateix grau d’èxit ni d’implicació–, com ara a Montenegro o a Sudan del Sud, que ho van resoldre amb un referèndum d’independència.
Si bé s’han impulsat mecanismes democràtics per a adherir-se o sortir de la Unió, com va fer recentment el Regne Unit, de portes endins tot és més complicat: tots aquests fonaments grinyolen quan es tracta de fomentar els valors dins les seves fronteres. El dret d’autodeterminació no és respectat ni encara menys regulat, les autoritats europees solen considerar “intern” qualsevol conflicte que els fa nosa i res no impedeix que els estats membres actuïn amb polítiques repressives contra minories nacionals o nacions sense estat.
Què ha passat aquesta legislatura?
Aquesta legislatura, tot i la política de mantenir-se al marge, les demandes nacionals han acabat entrant de ple a Europa. En primer lloc, ha estat marcada per una batalla judicial entre l’estat espanyol i els dirigents independentistes catalans empresonats o a l’exili. Unes quantes causes han acabat al Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE), on hi hagué la derrota judicial més greu de l’estat espanyol a escala internacional; la sentència, que es va denominar doctrina Junqueras, va restar poder als estats membres i va establir que un eurodiputat tenia tots els drets i tota la immunitat d’ençà que era elegit, independentment dels intents de blocatge de les autoritats de cada estat.
En el marc de la batalla judicial, hi va haver al Parlament Europeu el vot pel suplicatori per a retirar la immunitat de Carles Puigdemont, Toni Comín i Clara Ponsatí. El resultat va sobtar, perquè tot i que es va aprovar, hi va aparèixer una oposició que anava molt més enllà del centenar de vots que es preveia, dels grups Verds-ALE i Esquerra Unitària Europea. Un total de 293 eurodiputats, un 42% dels presents, amb un vot en contra o l’abstenció, no van avalar de llevar-los la immunitat.
La legislatura també ha estat marcada pel torcebraç del govern escocès amb el britànic per a fer un segon referèndum, i sobre el reingrés ràpidament a la UE si optava per la independència. En aquest debat, cent setanta personalitats de la cultura europea van demanar a les autoritats europees que facilitessin l’adhesió d’una Escòcia independent. Un cas que serviria de referència per a la resta de moviments nacionals.
En aquesta línia, i amb la voluntat de promocionar-lo, es va formar el Caucus per a l’Autodeterminació, un grup informal d’eurodiputats que té per objectiu que la Unió Europea creï un mecanisme per a exercir l’autodeterminació dins de les seves fronteres. La proposta és de prohibir l’ús il·legítim de la violència i proporcionar un marc jurídic perquè els territoris que es vulguin independitzar puguin continuar formant part de la UE; alhora, que les institucions europees assumeixin el paper de mitjancer si no hi ha voluntat de cooperació entre les parts. El novembre del 2020 també hi hagué una votació directament sobre l’autodeterminació de tots els pobles, que, tot i ser refusada, palesà un suport mai assolit, de vora una quarta part dels membres del Parlament Europeu.
Així mateix, hi va haver un impuls de les llengües minoritzades. El primer de gener del 2022, el gaèlic irlandès, que no és llengua majoritària en cap estat, va esdevenir llengua oficial de la Unió Europea; una iniciativa ciutadana. El Minority SafePac, sobre la protecció de les minories lingüístiques, va aconseguir més d’un milió de signatures i va arribar fins a la Comissió Europea. I a més, l’any passat, fruit de l’acord de Junts i Esquerra amb Pedro Sánchez, el govern espanyol va demanar que fossin oficials a la UE el català, l’èuscar i el gallec. Tot i que s’ha provat de presentar-los com a casos únics, sens dubte representen un precedent per a totes les llengües minoritzades del continent.
Quins són els desafiaments per als cinc anys vinents?
El dret d’autodeterminació ha guanyat pes, gràcies al cas català i escocès, com també pel nou panorama mundial, que ha contraposat la voluntat popular a l’ús de la força que hi ha hagut a la guerra d’Ucraïna o a la de Gaza. Per exemple, el govern de la República d’Irlanda, el d’Eslovènia i el de Noruega, en sengles declaracions formals, reivindicaven que “el poble palestí té un dret fonamental i independent a l’autodeterminació”; per contra, tot i fer el mateix reconeixement, el govern espanyol no apel·la a aquest dret. En una línia discursiva similar, el president de Finlàndia, Alexander Stubb, en una intervenció al Parlament d’Estònia, feia una defensa de les nacions petites: “Les nacions petites respiren el mateix aire.” I tot fa preveure que aquesta legislatura hi haurà una defensa de la voluntat dels pobles en contraposició a l’ús de la violència.
“Small nations breathe the same air, especially those who live next to an imperial power like Russia. We want to co-exist peacefully, but have to be prepared at all times. For us foreign and security policy is always existential.”
https://t.co/DpKaeO1kxm— Abel Riu (@abel_riu) June 2, 2024
El dret d’autodeterminació de minories nacionals també es preveu que hi mantingui una presència important. Per una banda, es mantenen les taules de negociació del govern espanyol amb el govern català, i també amb Junts, amb presència d’un mitjancer internacional. La part catalana no ha amagat mai la voluntat que tot plegat acabi en un referèndum, i fa pocs dies el senador d’ERC Joan Queralt afirmava que ja es negociava un referèndum totalment legal. Però, ni de bon tros es preveu que sigui l’únic cas. El primer ministre escocès, John Swinney, ha reiterat que una majoria d’escons en les eleccions britàniques del 4 de juliol equivaldria a un nou mandat per a organitzar un segon referèndum. Això pot portar a un nou torcebraç i que la Unió Europea hagi d’aclarir les vies d’adhesió d’un nou estat independent que ja hagi format part del bloc comunitari. També trobem que en aquesta nova legislatura s’ha de concretar, amb un referèndum, l’autogovern de Còrsega. I les autoritats franceses semblen disposades a negociar un nou referèndum d’autodeterminació a Nova Caledònia. Fins i tot trobem casos ara menys actius, que poden revifar, com Flandes, on es preveu que hi pugui haver un blocatge a escala federal i una majoria absoluta independentista al parlament regional, encapçalada per l’extrema dreta de Vlaams Belang.
En la qüestió lingüística, continua sobre la taula la demanda de l’oficialitat del català, l’èuscar i el gallec; el govern català ha assegurat que hi ha bona predisposició d’Hongria, que exercirà la presidència rotatòria del Consell de la UE fins a final d’any, en un procés que es preveu que pugui durar mesos i que marcaria un abans i un després en la defensa de les llengües minoritàries.
En la nova legislatura també hi podria haver una reforma en el funcionament intern d’Europa en clau més federal, per bé que no tothom hi està d’acord. Les autoritats franceses i alemanyes van presentar el mes de setembre un report de dotze experts que demanava una reforma institucional, amb la previsió que es passi d’ara al 2030 de vint-i-set estats membres a trenta-sis. La principal novetat de la proposta, defensada per bona part de les autoritats europees, és d’abandonar la unanimitat en les grans decisions per admetre la majoria qualificada; això significa un canvi de paradigma per a les minories, amb uns estats que perdrien la capacitat de vet que ara mateix tenen sobre qualsevol qüestió, per molt impopular o repressiva que sigui, com s’ha vist en la legislatura que ara s’acaba, amb el blocatge de fons per a Ucraïna per part d’Hongria.
Què en diuen els partits?
Els grans grups del Parlament Europeu ha mostrat, amb fissures, l’oposició a l’autodeterminació, però si hi ha un grup que es destaqui per la defensa de les minories nacionals és l’Aliança Lliure Europea, que forma una coalició amb els Verds i aplega els partits de minories i moviments d’alliberament nacional com ara ERC, el BNG, la Unió Democràtica de Bretanya i Fem Còrsega. En el manifest per a les eleccions, proposen el reconeixement del dret d’autodeterminació, la reforma del Comitè Europeu de les Regions, perquè pugui modificar la legislació europea, i la possibilitat d’usar més llengües que les oficials al Parlament Europeu.
Més enllà del manifest a escala europea, ERC vol impulsar un acord de la claredat, que estableixi les condicions en què es pot exercir el dret d’autodeterminació dels pobles que la componen, com també el procediment perquè els territoris que ja formen part de la UE s’hi incorporin automàticament si s’independitzen. A més, treballaran perquè el català i l’occità siguin llengües oficials i de treball de la Unió Europea.
Diana Riba: “Volem que el dret d’autodeterminació sigui un dret europeu”
Un partit que també inclou el “dret a l’autodeterminació de nacions sense estat europees” en el programa és Compromís, que actualment no hi té representació. Per una altra banda, els Comuns, que formen part de la mateixa candidatura, inclouen d’impulsar l’aprovació definitiva de l’oficialitat del català. Regions i Pobles Solidaris, la federació de partits sobiranistes de l’estat francès que inclou Sí al País Català, Unitat Catalana i Partit Occità, i ara mateix té dos eurodiputats, proposa el reconeixement com a oficial de les llengües minoritzades, que els estats es trobin obligats a ratificar la Carta Europea de les Llengües Regionals i Minoritàries i que es reformi el tractat de la Unió Europea per incloure-hi el dret d’autodeterminació. A més, proposen d’abolir el Consell Europeu i que es formi un senat d’estats i regions.
Fora de l’Aliança Lliure Europea, hi ha més partits sobiranistes o independentistes, com ara Junts, EH Bildu, la Nova Aliança Flamenca i el Sinn Féin. La candidatura encapçalada per Toni Comín ha inclòs en el programa electoral de promoure el debat sobre el dret d’autodeterminació, que considera plenament compatible amb el projecte europeu i els seus tractats; impulsar una reforma de la legislació europea per a acceptar el procés d’ampliació interna si un territori s’independitza; i remarcar “la naturalesa de Catalunya com a nació i el seu legítim dret a l’autodeterminació”.
