En Joan, d’uns cinquanta anys, és molt actiu. Va d’un costat a l’altre sense aturar de xerrar. El seu cap fa igual, va d’un tema a l’altre sense aturar-se. Però té una idea molt clara: “He comès un crim per haver nascut a la meva illa?”, demana. I, com ell, de manera semblant, se senten desenes d’autocaravanistes assentats al pàrquing de les piscines de Son Hugo. Pensen així perquè han estat expulsats dels seus habitatges per l’alt preu de viure entre quatre parets. A les Illes, llogar un pis sortia aquest juliol a 18,9 euros el metre quadrat, segons Idealista, el portal immobiliari en línia més gran. “Que hagi de viure en una caravana és una vergonya”, continua.

Ell va i ve de Son Hugo. Ara hi és per a visitar uns coneguts, però té la caravana aparcada a un altre lloc. D’assentaments, n’hi ha també a Son Güells i a Ciutat Jardí, davant la mar. Però, d’autocaravanes, se’n van veient com més va més pertot.

En Ion, de 45 anys, és un d’aquests coneguts d’en Joan, a qui demana uns cigarrets. Ell fa uns dos anys que viu a Son Hugo i el seu maldecap va començar a partir d’una lesió al menisc i als lligaments creuats. Explica que el van fer fora de la feina, perquè la seguretat social li havia donat d’alta i ell, que és operador de grua, havia d’anar a treballar amb els punts de l’operació i amb crosses. El van acabar acomiadant i ara espera el judici. També espera una tercera operació, que encara no arriba, i està desocupat.

“Em van dir que si tingués seixanta anys, em podrien posar la pròtesi. Però ara, fins als seixanta, què faig?”, pregunta. Just ha sortit de la caravana. Seia davant una petita taula, llegint, sense camiseta, i amb la televisió posada al mòbil, de fons. Aquesta escena justament reflecteix allò que contarà després: una televisió en miniatura per a un lloc on viure de cinc metres quadrats. “Aquí tens de tot, però en miniatura: un minifrigorífic, un minibany, una minicuina…” I explica que, per a la higiene, igual que tota la resta, va als vestuaris de Son Hugo a dutxar-se. I en paga l’abonament, és clar.

De fora de l’autocaravana es percep tranquil·litat, però no és del tot real. “Mai vius tranquil, vius amb por, perquè vius en un cotxe! Vius al carrer! I has de dormir com els conills, amb les orelles alçades i un ull obert”, conta, i afegeix que per ell aquesta alternativa no és més que una necessitat de la vida, atès que s’hi ha vist obligat perquè no pot accedir a res més. Diu que li demanaven sis-cents euros per a una habitació. Per això també critica els qui pensen que els autocaravanistes ho fan per gust i explica que la seva vida i la de fer vacances són totalment oposades.

Malgrat que dóna les gràcies que no ha de dormir a terra al carrer, recorda que una autocaravana no deixa de ser un cotxe. Tant a l’estiu, per la calor, com a l’hivern, pel fred. A dins hi veiem uns ventiladors petits que li enfoquen directament la cara quan seu i uns prestatges amb els plats i estris de cuina. A l’esquerra, una pica amb tres fogons al costat i una nevera petita a sota. I just darrere seu, el llit. Poca cosa més.

D’una relació trencada a la caravana

Na Charo, que té cinquanta-tres anys, fa uns deu mesos que té aparcada la caravana a Son Hugo. És veïna directa d’en Ion, però les circumstàncies que la van dur fins allà són diferents. En el seu cas, la seva parella la va fer fora de casa i es va trobar que necessitava un lloc on viure. El problema, el mateix de tots: tal com va el lloguer a Palma, era impossible de viure en un pis tota sola. Na Charo seu en una gandula un pèl rompuda, descansa i espera per escurar els plats. L’acompanya la seva gossa, que juga amb una pilota. “Mirava per llogar, però ningú l’acceptava a ella”, diu. Entre els preus desorbitats i la necessitat de tenir un lloc on dormir, va pensar en l’autocaravana.

Conta que té una discapacitat del 33%, atès que va tenir un ictus fa una quinzena d’anys. Va pensar-se que es podia retirar als cinquanta-sis, tot i que no era del tot cert. La il·lusió de la seva vida havia estat viatjar per Europa i, sumant tots aquests factors, la idea resultant va ser la de comprar-se aquest vehicle. El seu fill, que és funcionari, la va intentar d’avalar perquè se’n comprés una de 9.000 euros que havia trobat, però els bancs no ho van acceptar. Finalment, i per necessitat, se’n va comprar una de 3.500, però que no estava equipada per viure-hi: ni placa, ni bateria, ni instal·lació per a posar-la-hi.

Fa feina netejant escoles i ja ha aconseguit un contracte indefinit. Diu que, ara, viu més tranquil·la, però que no sempre ha estat així. Que a Son Hugo hi ha hagut alguna gent que ha alterat la vida diària. De fet, explica: “L’únic assetjador que hi havia ja ha partit. Ens feia la vida impossible perquè no havíem accedit a tenir res amb ell.” Ara, la seva idea de futur, malgrat els somnis que encara té per a complir, és trobar un pis i, per això, ja ho prova mitjançant l’Institut Balear de l’Habitatge (IBAVI).

A l’autocaravana també ha sofert les desgràcies de la gota freda. En el seu cas, es va deixar una claraboia oberta i se li va inundar tota. Mentre ens ho explica, diu que té molt bona relació amb n’Anna i na Bego, dues autocaravanistes veïnes. De fet, entre totes tres han llogat un traster per deixar-hi les pertinences que ja no els caben al vehicle. Els vincle que han fet entre elles ho és tot, o, almanco, significa molt per a ella.

Deu anys a Mallorca i el primer que viu a l’autocaravana

Qui veu la situació amb uns altres ulls és en Carlos (nom fictici), un argentí de trenta-un anys que en fa un i mig que viu amb aquests veïns. Poc abans va comprar la caravana on viu per un preu molt barat, però perquè s’havia de reformar. I encara hi treballa.

Té clar que fa deu anys el problema de l’habitatge no era el mateix que ara. És la primera vegada que es troba així i, fins i tot, diu, havia pogut tenir una habitació tranquil·lament treballant en negre anys enrere. “Ara és massa car. En tens per a viure, però no tens estalvis ni pots planificar el futur. Amb l’autocaravana, tens una mica més de marge.”

Apunta que el benefici és no haver de pagar un pis o una habitació i que, a més, a la fi pot disposar d’un espai per a ell. Quelcom inimaginable si hagués de pagar un lloguer de la seva butxaca. “Ets molt dependent de l’espai i de viure amb el just i necessari”, matisa. Així i tot, té clar que el dia de demà li agradaria tenir una autocaravana més gran i continuar amb aquest estil de vida.

Assentament a Son Güells

A pocs minuts en cotxe, a Son Güells, hi ha un altre assentament. Si al de Son Hugo hi havia unes quaranta caravanes, en aquest n’hi ha unes quantes menys. Totes aparcades en fila, sota un molí, al costat d’un descampat i en una zona poc residencial. En una d’aquestes caravanes, amb la finestra oberta, s’hi veu en Charles, de quaranta anys, i la seva filla Ariana, de set. Dinen. Mengen sopa dins una tassa, salsitxes i arròs. No triga a oferir-nos-en un plat, malgrat les presses que té.

Fa quatre mesos que hi viu. La seva dona viu en un pis i, amb ella, la seva filla. “Jo estic molt bé aquí, la convivència és molt bona, no és com un edifici on no coneixes els veïns i no molestam ningú.” Ell i la seva filla miraven Els Simpson en un portàtil. L’aturen per conversar i explicar que fa deu anys que va arribar a Palma amb dues maletes i que continua amb dues maletes.

“És un pis en miniatura. S’ha de ser minimalista per a poder viure aquí”, detalla, i afegeix que si bé va ser una obligació haver d’optar per aquesta alternativa –tampoc no pot viure en un pis perquè és molt car–, se l’ha presa de manera més optimista.