L’autobús que connecta la normalitat amb la catàstrofe

Un bus llançadora gratuït connecta Paiporta (Horta Sud) i més pobles malmesos per l’aiguat amb la ciutat de València d’ençà de la setmana passada. La Generalitat va anunciar una ampliació del servei a partir de dilluns, amb l’arribada d’autobusos de Madrid, que implicaria més freqüència de pas –cada quinze minuts– i més parades. La gestió el primer dia va ser un caos, amb cues llargues i hores de retencions. Però sembla que avui tot ha començat a funcionar amb relativa normalitat. Si és que hi ha res “normal”, ara.

Uns quants minuts abans de les 6.25, davant el número 129 del carrer de Sant Vicent de València esperen dos autobusos verds. Demane si algun dels dos va a Paiporta, però fan la ruta fins a Torrent. Són els que han vingut de Madrid i el conductor no sap res dels altres recorreguts. Poc després, se’n van buits i n’apareix un altre de roig, de l’empresa Avanza Mobility. Aquest sí que és el nostre. Hauria d’eixir a les 6.30, però no se’n va fins a les 6.45. Els conductors han vingut de Torrevella (Baix Segura) i de Benidorm (Marina Baixa).

L’autocar sembla net per fora, però, una vegada dins, el fang no deixa confusió d’on es dirigeix. Encara és fosc i solament hi puja una xica. Es diu Karelin. Comencem una conversa i em conta que abans vivia a Paiporta. “Saps aquell carrer amb tants cotxes amuntegats? Doncs era el meu.” “N’hem vist tants, ja…”, li responc. Va a treballar al polígon, a les oficines d’una empresa menuda d’extintors. Els treballadors en van netejar com van poder els baixos, però la feina habitual encara no s’ha reactivat perquè no hi poden entrar camions a descarregar la mercaderia. Amb tot, la paperassa no s’atura.

Solia anar-hi en metro des de Patraix, on viu ara. Eren tot just quatre parades, però les infrastructures han estat molt malmeses per l’aiguat i encara no se sap quan tornaran a funcionar. La setmana passada es va organitzar amb els companys per anar-hi plegats en cotxe i, entre els controls i les retencions, tardaven una hora. Com que es va assabentar del reforç del servei del bus llançadora, va decidir de provar-lo, i li va anar bé, però comenta que l’horari és incert. “Podrien haver posat un horari més creïble i s’hagueren curat en salut, perquè diuen que passen cada quinze minuts, però potser passa cada trenta, i la gent es queda esperant a Paiporta. Sembla que han publicat aquest horari perquè parega que han posat molts autobusos, però després no el poden complir”, diu.

A la parada següent, a la Creu Coberta, hi puja un grapat de gent. Dues dones comenten que el bus de Picanya no ha passat, que han estat mitja hora esperant, i res. Dilluns sí que va passar, però el trajecte va durar tres hores. Els paga més la pena anar-hi caminant de Paiporta. La Sandra viu a Picanya, però va a dormir a casa de la mare a València, on també hi ha la seua filla. Ara torna a casa perquè el lampista li ha d’arreglar una cosa perquè no se li torne a inundar el garatge amb la pluja prevista. Comenta que dilluns, després de l’enrenou del cap de setmana amb l’allau de voluntaris i els fanals sense llum, Picanya semblava una ciutat fantasma. “No hi eren ni els veïns.” L’altra dona és la Lola. És de Pinedo, però treballa en aquesta població de l’Horta Sud. Concretament, a Edicions del Bullent, on ara els llibres han passat a un segon pla i es dediquen a llevar fang.

Vint-i-cinc minuts de carretera i arribem a Paiporta. Puntuals, a les 7.10. Totes dues, que s’han conegut aquests dies a l’autobús, es calcen les botes d’aigua abans de baixar i emprenen el camí juntes cap a Picanya. Si hi ha res de positiu, és aquest sentiment de germanor que ha aflorat enmig de la catàstrofe.

Comença el dia a Paiporta

La parada de l’autobús és improvisada, com gairebé tot, aquests dies. És al carrer de València, entre una gasolinera fantasmagòrica i un parc sembrat de cotxes desfets. Un xic de Còrdova que ha vingut amb la seua furgoneta reparteix material als voluntaris més matiners. Al costat, una dona vigila un punt de donacions, on cadascú agafa lliurement allò que li cal: màscares, mantes, llet o desinfectant. Entre més productes.

L’autobús que ha d’eixir cap a València ja està preparat, i ple de gent. El xofer és en José Manuel, tot i que a l’empresa tots el coneixen pel cognom, Calderón. Sembla ple d’energia. És qui ha fet el primer trajecte de Paiporta a València, a les 5.55, cinc minuts abans de l’hora prevista perquè ja era ple. Transporta, sobretot, treballadors. Explica que avui han habilitat un carril per als autobusos llançadora i els serveis d’emergència, i per això poden circular més bé. Els autobusos de la seua empresa són ací d’ençà de dimecres passat. “Vam ser els primers a venir”, diu. Li demane pel caos de dilluns, i m’explica que la ruta de Picanya l’havien de fer dos conductors de Madrid. “A una li va agafar un atac d’ansietat i l’altre es va perdre, i vam haver d’anar-hi nosaltres.” Potser això explica alguns dels entrebancs.

Fent saltirons i amb un somriure als ulls arriba la Cloe, d’uns set anys. Sap que durant unes quantes hores podrà oblidar-se del malson en què s’ha convertit el seu poble. Juntament amb la cosina, ha començat a anar al col·legi a València mentre no arreglen el seu. Bo i aprofitant que la mare hi treballa, se n’hi van totes tres juntes. “Sembla que li ha agradat el col·legi i l’han acollit molt bé. Almenys allí es distreu de tot”, diu el pare, que les ha acompanyades a la parada. Comenta que el servei va molt millor, que dilluns va ser la prova. “Donem-los un poc de marge.” Mentre espera que el bus se’n vaja per acomiadar-se, fuma un cigar amb el cunyat. Costa de parlar d’una altra cosa que no siga tot això que han viscut. Estan esgotats, cansats de veure sempre el mateix. Han passat setmanes molt dures i comencen a normalitzar coses que no en són, de normals. “Et passes tot el dia a la claveguera i arribes a casa mort. Ahir em vaig adormir a les vuit de la vesprada.” Acabat el cigar, se’n van a continuar amb les tasques del fang.

Amb la primera llum, comença a desfilar cap a Paiporta tot el tràfec de maquinària i operaris de cossos de tota mena: tancs i militars de l’exèrcit espanyol, emergències de Castella i Lleó i de Múrcia, policies locals bascs i de Jaén, bombers gallecs… No cal dir-ho, perquè ho hem repetit moltes voltes, però les imatges superen la ficció. Dues companyes de feina es disposen a agafar l’autobús per anar a València per primera vegada d’ençà de l’aiguat. Diuen que a la feina ho han entès perfectament, però reconeixen que tot és una mica estrany. Una d’elles encara demana si han de pagar per pujar al bus.

Anant cap a la parada, una xica comenta que dilluns la cua arribava fins a la cantonada amb el carrer del Mestre Palau, a uns tres-cents metres. Però dimarts tot sembla tranquil. La Diana treballa en una botiga de guitarres a Patraix, i, entre sorpresa i contenta, celebra que no hagen d’esperar per pujar a l’autobús. “Cal anar a treballar, només faltaria que ens quedàrem sense faena”, diu.

Confusió com a síndrome de la tragèdia

Algun veí despitat havia anat a cercar l’autobús a la parada del metro. La setmana passada, l’ajuntament va establir allí el punt de recollida de passatgers, però amb tanta informació, alguns veïns no s’havien assabentat del canvi d’emplaçament. Una dona m’indica el camí i em diu que dilluns la gent feia cua al metro, però la policia que hi havia tampoc no els va avisar que allà no arribaria cap autobús.

Mentre faig algunes fotografies de l’estat de les instal·lacions del metro, una dona se m’acosta. Se la veu confosa. Cerca l’autobús. Mentre l’acompanye a la parada, em conta que se’n va al psicòleg, perquè no pot més. Es diu Cele, té cinquanta-nou anys, és sanitària i està de baixa d’ençà del dia que es va inundar Paiporta. La realitat la supera, com ja li va passar durant la pandèmia. Però aquesta vegada, diu, és encara pitjor.

Viu en un tercer i, per sort, ella i els seus estan bé, però se li humitegen els ulls quan recorda els dos xicots que va veure passar arrossegats per l’aigua del balcó estant. Diu que allò que es veu a la televisió no fa justícia a allò que es viu. “Açò és com una guerra. Nosaltres no hi estem acostumats, estem acostumats a anar a la botiga a comprar, i ara no n’ha quedat cap en tot el poble”, diu. També critica la gestió de Carlos Mazón, i recorda que l’alerta va sonar quan ja tenien l’aigua damunt. “Si tingueren vergonya, se n’anirien, però no només el president, sinó tot el govern.” Abans de separar-nos, m’agraeix haver-la escoltada. “Va bé treure-ho.”

Voluntaris incansables

A partir de les deu, el flux de voluntaris augmenta, tot i que no en són tants com el cap de setmana. La Mònica n’és una. Ve del Cabanyal amb la seua germana i és la primera vegada que trepitja una de les zones afectades per la gota freda. Aquestes setmanes ha ajudat en les tasques logístiques i de gestió de les donacions, però no s’havia vist amb cor de venir. “Estic amb tot el cos remogut”, confessa. La germana, en canvi, ha estat assídua. Ha treballat, sobretot, al Parc Alcosa d’Alfafar, cap a on van ara. Solia anar-hi caminant del barri de Sant Marcel·lí, i ara el bus els estalvia, almenys, de travessar el Túria a peu.

A prop, un vehicle militar amb megàfon avisa que a partir de migdia s’espera pluja forta al País Valencià i que pot haver-hi inundacions locals. És moment de tornar a casa. M’assec entre dos homes que conversen. “La setmana passada tot açò era un caos.” “Tardaren molt a avisar.” “Eixirem, costarà, però…” Són frases recurrents, però cadascú té la seua pròpia història. Un dels dos conta que aquell dia havia d’anar a recollir la filla a la faena, a Albal. Agafà el cotxe a les 19.00 i el va haver de deixar al carrer perquè li venia l’aigua. La filla va passar la nit allà. Així com tants que van romandre aïllats o a casa d’un veí desconegut, així com tants cotxes que es van perdre, tants amb vides a dins.

Quan arribem a València, l’altre sospira: “La normalitat…” Encara és un xoc veure que a l’altre costat del riu la vida no s’ha aturat. Quan baixa de l’autobús, la gent canvia les botes d’aigua per les sabatilles i tracta d’allunyar-se mentalment de la catàstrofe unes quantes hores. “Cal continuar.”