L’autenticitat i el càlcul

La gent procaç i sense filtre de caràcter es despulla a cada mot, a cada gest, i per tant és imprevisible i s’exposa més al risc de semblar exactament allò que és. Observar com algú intel·ligent fa desbocar la sinceritat i la insolència és com mirar un torero, fa la mateixa fascinació secreta que viure a través d’ell la sorpresa i el perill. Gairebé sempre és més fort el magnetisme, el desig de sentir la intensitat, i per això ben sovint la violència que genera l’espectacle –en l’un cas l’ofensa i en l’altre l’animal– es replega a segona fila tan fluidament mentre dura la tensió. Per això també costa tant d’entendre el sentit de la partida si la mirada del públic és només racional i ètica. Volem l’autenticitat perquè és imprevisible i té més resultats possibles que el càlcul, i com més obert el joc, més neguit, però més exigència, més llibertat i més vida.

Quan les coses s’edifiquen sobre una mentida, en canvi, o sobre una ocultació, tot depèn del càlcul. No es tracta de fer més gran el camp sinó de reduir-lo, per tenir-lo controlat pam a pam. Es tracta de veure qui sosté millor la farsa, qui la fa servir més hàbilment per imposar els seus interessos. Catalunya demana autenticitat perquè vol sentir-se viva com a nació, però quan la hi donen la fa malbé. Quan apareix la gent autèntica i desvergonyida que demanàvem –i necessitàvem–, els apliquem tanta pressió com podem, molta més que no pas als qui cada dia ens entabanen. La seva autenticitat ens recorda que els consensos en aquest país estan fets sobre mentides. I quan els consensos d’una societat amaguen coses importants, la mentida no es queda solament en la política, ni en la premsa, ni en la cultura. Si la teva identitat es construeix en aquest aire espès, la mentida se t’escola dins, es rebrega, se t’infiltra als peus quan has de prendre posicions. T’has de desprendre del cinisme generalitzat, i llavors mirar de preservar l’honestedat no implica tan sols el risc natural de preservar-la, sinó carregar el pes de tota l’autenticitat que al teu entorn han anat marcint i amagant sota la catifa. Per això pressionem els procaços i els caràcters forts: perquè reconeixem això i tenim por que no se’n surtin, i volem provar instintivament fins on aguanten. I per això la gent es consumeix, en aquest país. Necessitem sentir que l’autenticitat encara pot ser catalana perquè necessitem sentir-nos vius.

Catalunya té por de la procacitat perquè és honesta, perquè hi ha molt poc marge per a cobrir una cosa visceral de matisos i dobles sentits, i aquí això desentona amb el paisatge. La mentida catalana consisteix a rebaixar-nos per esquivar el deure moral de defensar-nos. I com que per estar tranquils hem d’amagar la veritat –si no ens defensem, ens assimilen–, hem creat un llenguatge nou en què res no vol dir allò que vol dir. Amb l’excusa de la democràcia hem naturalitzat el consens que no tenim dret d’imposar una Catalunya lliure per damunt d’aquells qui la prefereixen oprimida, si els altres són majoria. Això és tant com renunciar a concebre la catalanitat com el motor de cohesió i d’integració de la societat catalana, i ens desarma políticament. Però així també ens neguem el dret de vehicular-nos al món mitjançant la nostra llengua, la nostra cultura, la nostra tradició, i això ens desarma personalment, un per un, i ens situa en una posició de renúncia.

Per això en aquest país hi ha tanta gent que escolta Federico Jiménez Losantos, o que se’n mira amb embadaliment les píndoles de brutalitat que troba de tant en tant a Twitter. Tant és si hi ha un fossar de diferències rotundes entre tu i ell, entre el seu univers referencial i el teu. Quan parla, rarament obeeix cap altre interès que el seu credo. És honest amb el seu fanatisme i això el relliga amb la veritat de les coses. Per això hi ha coses que només diu ell o l’independentisme, perquè cap dels dos no es creu el miratge de l’Espanya inclusiva. Tal volta dóna suport a Isabel Díaz Ayuso, o a Vox, però si mai li fallen, els criticarà, amb malícia, amb un ganivet molt fi, sense contemplacions, tal com ha fet amb molts altres molt abans. Losantos no respecta els tabús de la seva bombolla, els trenca amb gràcia i sagacitat, i això li preserva la llum de l’autenticitat. Ell sacseja l’arbre i cauen fruits, i molts estan podrits. Però entre els que cauen n’hi ha que només culls si és ell qui sacseja, perquè no hi ha gairebé ningú que ho faci amb la mateixa força.

Però per a nosaltres, assumir la veritat vol dir reaccionar immediatament o podrir-te més de pressa. I si Losantos és un plaer culpable de molts catalans, és perquè la seva veritat no et compromet, només et fa entendre que has de ser independentista. No comporta cap més responsabilitat. No et fa veure que hagis de tenir una posició concreta, una actitud concreta, et fa veure que no pertanys al seu món. Per això el pots seguir amb una certa distància irònica. La veritat que sí que compromet, en canvi, és sistemàticament desqualificada. Si el procés, encara que fos sense voler, havia fet emergir el cor del conflicte, d’ençà del 2017 s’ha desplegat una operació per a reconstruir el vell miratge i refer-ne la credibilitat, i s’ha hagut de fer amb molta més força, molta més destrucció psicològica pel camí, i acceptant una degradació molt més ràpida. Restaurar la mentida volia dir combatre la veritat, i això només s’aconsegueix si fas que calgui com més va més virulència, més duresa, més radicalitat per a dir les coses pel seu nom, fins que impliqui un trasbals emocional. Per això l’etiqueta d’hiperventilat s’ha estès tant una altra vegada i l’han emprada aquells qui abans n’eren acusats.

Avui la posició política que té més sentit a Catalunya és aferrar-se a la veritat i dir-la cruament. És una ximpleria creure que la gent no sap que l’enganyes, que no et detecta el cinisme ni t’endevina les vergonyes. Ho veuen perfectament, però no tenen prou ganes, o prou temps, o prou recursos, o no creuen que s’hi juguin tant, per a gastar energia destriant la guilladura si no ho fa ningú més. Si no saps què fer, dir la veritat, encara que sigui amb insolència, és l’única manera de preservar un horitzó plausible sense cinisme. Dir-te la veritat serveix per estar segur que si trobes finalment el camí, no l’hauràs edificat sobre mentides i trampes que s’han enquistat. Per això cal criticar encara que sembli contraproduent estratègicament. Com menys cru ets més terreny guanya l’excusa. Com més indulgent, més força té l’empatia per a disculpar els vells errors. I si disculpes els errors abans de dir-los en veu alta, demà no sabràs no repetir-los, ni trobar-hi cap solució.

El parany final contra l’autenticitat és creure que la manera d’acostar-te als altres, de guanyar-te’ls, és assemblant-t’hi. Assemblant-t’hi només et desfigures, t’aigualeixes. Potser crees una connexió que es manté un temps, però és fictícia, no compacta, i no perdura: quan la marea baixi l’altre tornarà sempre on era, perquè creurà que no et coneix, que en tot allò que li vas dir hi havia un càlcul. I que, per tant, no pot confiar en tu. L’autenticitat és l’única recepta per a persuadir; sempre és més fàcil confiar en algú que es defensa a si mateix que no pas en algú que és capaç de renunciar a tot allò que li importa perquè hi confiïs. Ja ho deia Dumbledore.