Tot i el fracàs de les negociacions de coalició, la ultradreta austríaca ja assaboreix el poder

The Washington Post · Anthony Faiola i Souad Mekhennet

Viena, Àustria. Les aspiracions de Herbert Kickl de convertir-se en el primer dirigent d’extrema dreta a governar Àustria d’ençà de la Segona Guerra Mundial són una incògnita després de l’estancament, aquesta setmana, de les negociacions per a formar un govern de coalició. Sigui com sigui, el cas d’Àustria indica que l’extrema dreta és molt a prop d’assolir noves cotes de poder a Europa –i, també, que els partits de centre estan disposats a facilitar-los les coses.

El Freiheitliche Partei Österreichs (‘Partit de la Llibertat d’Àustria’, més conegut per FPÖ) de Kickl va obtenir la majoria simple a les eleccions parlamentàries del setembre passat, cosa que l’obligà a cercar el suport d’un altre partit per a poder governar. Després de setmanes de negociacions, Kickl semblava tenir-ho tot de cara per a assumir un càrrec que ell anomena Volkskanzler (literalment: “canceller del poble”), un títol que Adolf Hitler també va adoptar.

Els seus socis de centre-dreta, el Partit Popular Austríac (ÖVP), han culpat del fracàs de les negociacions l’exigència de Kickl de controlar el poderós Ministeri d’Interior, clau perquè l’FPÖ –que va tenir un ex-oficial de les SS com a primer president– pugui complir la promesa electoral de perseguir i deportar immigrants. Tot i acabar renegant de l’acord, l’ÖVP ja havia acceptat mesures que, a parer dels analistes, haurien estat impensables fa tan sols una dècada.

Segons un document intern obtingut per The Washington Post, els punts de l’acord incloïen un enduriment de les lleis d’asil, la suspensió immediata dels reagrupaments familiars, l’empresonament dels immigrants amb ordres d’expulsió, la deportació d’alguns sirians i la suspensió dels pagaments d’ajuda en efectiu als refugiats. Per fer més llaminer l’acord sense cedir el Ministeri d’Interior al Partit de la Llibertat, l’ÖVP fins i tot havia ofert a l’FPÖ la cartera del “Ministeri d’Asil i Migració”, de nova creació. El contingut de l’acord va ser publicat originalment pel mitjà austríac Profil.

L’FPÖ ja ha format part del govern quatre vegades, però mai com a soci principal ni com a responsable del Ministeri d’Interior.

Les esperances de Kickl d’aconseguir el càrrec depenen ara d’un seguit de supòsits molt arriscats. El president d’Àustria, Alexander Van der Bellen, té tres opcions: tornar a convocar eleccions, tal com Kickl reclama; donar el vist-i-plau a un govern en minoria; o bé permetre que la resta de partits –que ja van provar sense èxit de formar govern després de les eleccions– tornin a la taula de negociació per darrera vegada. Kickl confia que qualsevol nou govern sense l’FPÖ serà feble i efímer, i que el seu partit pot guanyar un marge prou ampli en unes noves eleccions per a governar tot sol. “Kickl juga al pòquer”, explica Heinz-Christian Strache, ex-aliat del polític d’extrema dreta i ex-vice-canceller d’Àustria.

En un país condicionat pel trauma històric del nazisme, la por d’un govern dirigit per l’FPÖ ha disparat les alarmes entre les minories i els grups socials vulnerables.

Les associacions jueves han acusat Kickl de llevar importància als horrors de l’època nazi. Els refugiats, que temen deportacions en massa; els musulmans, que temen un enduriment de la repressió policíaca; i el col·lectiu LGBTQ+, que tem l’eliminació del dret d’afirmació de gènere, també estan esparverats per la possible arribada de l’extrema dreta al poder.

Molts dels membres d’aquestes comunitats estan alleugerits pel fracàs de les negociacions de coalició, tot i que temen que l’FPÖ no es mantingui lluny del poder durant gaire més de temps.

“Estic segur que serem els primers a ser perseguits i deportats”, explica en Hassan, un sirià de vint-i-sis anys a qui les autoritats li rebutjaren la petició d’asil l’any passat, i que ara treballa en un forn de Viena sense permís de feina. En Hassan es nega a facilitar el seu nom complet per por de ser detingut i deportat. “Estem tots aterrits”, diu.

Durant les negociacions per a formar govern, l’ÖVP va rebutjar algunes de les exigències més extremistes de l’FPÖ, com ara construir murs a la frontera o bé retirar-se de la convenció de l’ONU sobre refugiats. El partit de centre-dreta, tanmateix, sí que cedí en molts altres àmbits, com ara la política de gènere: tal com recollia l’esborrany d’acord, el nou govern hauria emès una ordre en què estipulava que tan sols es reconeixeria legalment l’existència de dos gèneres –home i dona–, cosa que posaria fi a un sistema que permet als austríacs de triar entre sis opcions a l’hora d’identificar-se davant l’administració.

La revelació ha fet que la Sylvia, una música transgènere de Viena, s’hagi afanyat a renovar-se el passaport, abans que caduqués i tot, per por que el nou govern austríac l’obligui a posar el seu gènere de naixement als documents oficials. Si Kickl arriba al poder, la Sylvia assegura que sospesarà seriosament d’abandonar Àustria.

“He pensat d’anar-me’n, sí. Però a on? Pensava en Alemanya, però l’extrema dreta també hi va agafant força”, diu.

D’ençà que n’esdevingué el cap, l’any 2021, Kickl ha escorat l’FPÖ significativament cap a la dreta.

“Els que em difamen i em qualifiquen d’extremista malvat són conscients, al cap i a la fi, que no represento sinó el centre de la societat austríaca. Nosaltres, l’FPÖ, som els representants d’aquest centre –del sentit comú, de la normalitat–, i som els únics que diem allò que altres no s’atreveixen a dir!”, escrigué Kickl l’any passat a Facebook.

El dirigent d’extrema dreta ha titllat els partits de l’oposició de Volksverräter (literalment: “traïdors del poble”), un terme molt utilitzat per la propaganda nazi. Ariel Muzicant, president del Congrés Jueu Europeu, qualifica de perillós l’ús que Kickl fa de termes heretats de l’època nazi, com ara Volksverräter i Volkskanzler.

“Volkskanzler és una expressió nazi –diu Muzicant–. Tothom entén perfectament d’on ve i a què es refereix.”

Kate Brady, de Berlín estant, ha contribuït a elaborar aquest article.

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb