Aurora

La tieta Mariona té noranta-un anys. Aquest mes en fa noranta-dos. Però tota la vida l’he coneguda gairebé igual: la sornegueria sota el nas, la ironia àgil i la mateixa rialla múrria de la tieta Carme. La memòria implacable i florida, l’admiració tan franca per tot allò que admira. M’ha ensenyat gairebé sense voler l’amor per les coses petites que valen com l’or tot i semblar foteses. I ens hi hem trobat, ella i jo, estimant les mateixes coses de la vida. L’anècdota del Sant Pare, el marquès que cantussejava pel carrer, el general Bum-Bum. Com si la nostra complicitat mantingués viva l’adreça de cal Cinc Hores, que en el fons deu ser allò que compta. Llegeix el diari sense ulleres, té cura de les flors, surt a caminar pel poble. Té la mirada tan clara, i sense cap arruga, que sembla que el temps no li passi. Tot li és tranquil. ‘No tenim cap pressa.’ Ara fa setmanes que no la veig.

Vaig trucar-li l’altre dia. Ni preocupada, ni desolada. Res de nou: tampoc no li va passar amb la guerra. Recorda una infància sense conflicte. Sempre diu que era feliç, malgrat tot, malgrat la por. Malgrat la gana. M’explica això. Un dia, negra nit, la mare em va despertar, esverada, Mariona, afanya’t, vull que ho recordis, vull que ho recordis. Em queia tot, les vetes, les faldilles, perdia la sabata, però em deia corre, corre, i jo vinga córrer. Vam arribar a la placeta i tothom mormolava. El cel era rogíssim, te’n faries creus. Ningú no entenia res. Primer en va venir un que tothom tenia per molt savi i va dir és Manresa que crema tota, i tots ben esparverats. Després en va venir un altre que tothom tenia per poca-solta i va dir això és una aurora boreal. I era una aurora boreal. La va despertar expressament. I llavors canvia de tema. Així em parla de la guerra, i un altre dia explica’m què és una aurora boreal, em diu.

Primer li dic que el 2 de maig la gent gran potser podríeu sortir a fer un tomb, ho ha dit en Sánchez, i a l’hora de penjar li dic que ja et trucaré per avisar-te, que és només una manera de dir-li que ja miraré de trucar aviat, com quan ella em fa l’encàrrec. Però em diu oh no sé si m’avisaràs gaire, que ja em queda poc. I li dic home tieta parlem d’aquest cap de setmana, i riu d’un copet d’aire i ah, al final de la setmana em penso que sí que hi arribaré. Jo també ric. Potser va ser que em van voler oferir una educació molt horitzontal, o simplement que teníem molts oncles i molts besoncles i els avis joves i amb el cap clar, i això m’ha concedit l’oasi de tractar de tu a tu gent molt gran, de sentir que agafaven la vida i me la feien a mans, d’esbroncar-me amb la meva àvia pel que ha dit el PNB, de coses que no diré perquè no sembli que fanfarronejo. Per aquesta proximitat he macerat una relació amb la mort molt immadura. Primer la cridava com per entrenar-me, volia sorprendre-la i neutralitzar-la, que se’m mori algú i així sabré com és.

Ara ja no. Tot i que m’ha fet gràcia, aquest comentari nou de la tieta em recorda que ara ja no. Ha canviat fa cosa d’un any, des que es va morir la tieta Mercè, potser una mica abans. Però això m’ha accelerat la por. M’aterreix que es morin els avis. M’espanta pensar que si canvio i no els agrado no hi seran per a avisar-me. M’aterreix que es morin les tietes. Que tot s’esquerdi. Em paralitza, albiro un dolor que em fa por que em destrueixi, o que em buidi. Però tanco els ulls i el treballo a poc a poc. Com si haguéssim sabut que venia la pandèmia, però a l’inrevés. No hauríem sortit a fer gresca més sovint ni fet més birres ni quedat més, l’hauríem vista de lluny, una enemiga futura, anunciada potser però encara inconeguda. Si haguéssim sabut l’abisme, en canvi. El meu terror perquè es morin és com si hagués conegut abans l’absència, la imagino molt gran per protegir-me, l’apamo tan exagerada perquè no m’ensorri, que així el dolor em semblarà una parcel·la molt petita.

També per prevenció sempre en faig pronòstics amples. Hi haurà temps. No he comptat fins ara el que els dedico, la longevitat genètica m’avala, i estan bé. Confiava en la inèrcia dels hàbits familiars, dels dinars de cada diumenge, o cada quinzena, o cada mes, però dinars, en companyia per a omplir-nos a poc a poc el pas dels dies i curar-nos el futur. Ja és això: dimarts aniré a veure els avis, dissabte podríem anar a veure la tieta Mariona, avui em quedo a Barcelona. Morts i dols a banda, el gran mal d’això que vivim no és haver-nos d’estar tancats a casa i prou, tot i les seqüeles que la gàbia deixarà en molta gent. El gran mal és la pèrdua del pas del temps, que deu ser el lloc on pertanyem més universalment. Allò que elabora la vida no és ser viu, ni les experiències intenses, és la condició prèvia. La llibertat que ens dóna que sigui comptada, la llibertat que confereixen les hores i els dies, perquè és el que hi dóna valor i ens obliga a esmerçar-hi el risc i a abocar-hi l’amor.

La pandèmia i les negligències que la sobrevolen ens han pres exactament això. Han congelat el temps sense dret de rèplica i el temps congelat no és temps lliure. Una vida suspesa per l’atzar és una merda, però si la interrupció creix per autoritarisme és un robatori. Em fa patir que quan passi la tempesta, la tieta no recordi amb tanta lucidesa el cel vermell d’aquella aurora. O que no estigui tan animada. O vés a saber. Hi ha un moment de la trucada que s’entrebanca parlant i em diu que últimament li costa de vocalitzar. Li dic que llegeixi en veu alta de tant en tant. Però l’ombra del deteriorament. I si això dura un any? Un i mig, dos? Un any sense abraçar els avis és molt de temps. També ho són cinc mesos. Sense veure els amics ni conèixer gent nova, sense que les relacions evolucionessin de debò, sense sotmetre’ns a l’atzar que et despertin una nit, forçant-nos a fer veure que tot és un parèntesi que s’acabarà de pressa. I a fora passa el temps.

No sóc metge ni científic ni de bon tros expert en res: entenc que el deure d’Oriol Mitjà, de qualsevol expert, sigui calcular com es propaga el virus i com es pot aturar, enumerar totes les mesures que se li acudeixin. El nostre deure és mirar si allò que diuen és compatible amb la preservació dels nostres drets. I no ho hem fet. No prou. I el poder ho ha fet servir. En nom d’una corrua de conceptes difusos, demagògics i popularitzables, ara solidaritat, ara disciplina social, empatia, responsabilitat, excepcionalitat. En nom d’això, adduint criteris científics que sens dubte existien però s’han excedit i desobeït quan convenia, l’estat ens ha segrestat la llibertat de la manera més radical, invasiva i abrupta en dècades. Han estat incompetents en la gestió, han pres decisions que ja d’entrada eren errors clamorosos que contravenien la poca evidència científica que es tenia. I ho han amagat tot amb autoritarisme i restriccions, que no tan sols estableixen un precedent perillosíssim, sinó que no han demostrat més efectivitat que les mesures més toves, més respectuoses amb les llibertats i drets civils que s’han implantat arreu d’Europa.

Quan la veu de la tieta m’arribava pel telèfon i m’explicava com havia vist una aurora boreal, com la seva mare l’havia despertada perquè ho recordés, perquè vuitanta anys més tard, tal volta, ho expliqués a un seu nebot com si fos ahir, pensava sobretot com ma besàvia havia volgut desar-li al caparró la llibertat de l’imprevist, com un moment concret l’havia marcada tant, la fascinació del dia únic. Ara tot és gris. Els anys que vénen, així que ens hàgim acabat de vendre els mesos mòrbids que ens esperen fins que no hi hagi el remei, quan ens hagi engolit la nostra resignació, no seran gaire més lluminosos si la nostra generació no els envaeix preventivament, i els salva. Els experts ja avisen que aquesta pandèmia no és la grossa. Els estralls del canvi climàtic arribaran i seran feridors i serviran de pretext per a continuar suspenent la llibertat quan convingui. Suspenent la vida.

Tot ho convertim en una guerra de caràcters, i sembla que ara la cosa hagi de tibar entre una empatia deforme que ens infantilitza i ens fa víctimes de tot i una resistència adusta de John Wayne contra la realitat, un rebuig mal entès contra la cursileria, com si no hi hagués dolor: ‘Les generacions anteriors van patir molt més.’ I què? Això ha tingut costos per a la vida i en tindrà més. Si no hi pensem, si la societat es rabeja en el dol i no pensa quina vida volem, la forma de la seva llibertat, com passar comptes de tot això i què exigirem demà, ens exposem que d’ara endavant només calgui escudar-se en raons científiques, o tècniques, o fins i tot econòmiques –que qui les fiscalitza?–, perquè els governs ens facin servir de carn de canó per ocultar la negligència que hi haurà rere moltes de les catàstrofes que vindran. També d’aquesta.

De moment no hi haurà cap mena de fiscalització posterior gaire més agressiva que les crítiques que ja hi ha ara, perquè en aquest país als afectats ens fa més mandra de passar comptes que no pas als negligents de valorar els costos de fer factura. Si el llegat de tot això que vivim ara no és apujar l’aposta d’allò que paga la pena de viure, a la nostra generació l’espera un desert. La vida que els avis ens han deixat a la mà l’esfumarem a còpia de resignació. Una aurora boreal és això, diu internet: ‘Una llum natural en forma de cortina que apareix al cel nocturn de les regions properes a les zones polars a causa de l’impacte de les partícules de vent solar amb el camp magnètic de la Terra. Normalment, es veuen més intensament durant les temporades de setembre a octubre i de març a abril.’ La de l’any 38 va ser al gener. Si en l’entretant ho descobriu no digueu res a la tieta. Vam quedar que li trucaria per explicar-li-ho. De moment per telèfon. Digui?