13.11.2017 - 02:15
La vida literària d’Aurora Bertrana (1892-1974) no va ser gens fàcil. Dona en un món d’homes i filla de Prudenci Bertrana, prohom de les lletres catalanes, va haver de lluitar molt per esdevenir una escriptora fonamental. Enguany es compleix el 125è aniversari del seu naixement, commemorat igual que el 150è del naixement del seu pare, l’autor del clàssic Josafat. Aurora Bertrana ens ha llegat una vintena de títols literaris que inclouen llibres de viatges, memòries, narracions, reportatges i novel·les, però sempre ha estat un figura bastant desconeguda. En el procés de recuperació per a la commemoració de l’aniversari del naixement, l’editorial Rata, dirigida per Iolanda Batallé, ha rescatat el primer volum de l’autora, Paradisos oceànics, que els servirà per a inaugurar la reedició de les obres completes.
L’edició que presenta Rata inclou un capítol de les seves memòries i vuit narracions inèdites en català que ha traduït Jenn Díaz, i també texts d’Oriol Ponsatí, Neus Real, Josep Maria Fonalleras, Jenn Díaz i Iolanda Batallé. Oriol Ponsatí explica: ‘Era una anomalia que no disposéssim d’una edició, ni en català ni en castellà, de Paradisos oceànics, l’obra que l’any 1930 va convertir immediatament Aurora Bertrana en tot un fenomen de vendes i la va consagrar com a escriptora de literatura de viatges. És ben comprensible que fos així. La literaturització de les vivències acumulades per Aurora Bertrana entre el 1926 i el 1929 a Papeete, capital de la Polinèsia Francesa, a un mes i mig de viatge de Barcelona, la convertien en un fenomen europeu sense terme de comparació possible. Paradisos oceànics va tenir de seguida una versió castellana, ampliada, a càrrec de la mateixa autora i amb el títol Islas de ensueño. I uns anys més tard n’arriba la traducció francesa, Fenua Tahiti. Vision de Polynésie.’ Ponsatí explica que va ser molt fàcil posar-se d’acord en aquest sentit amb l’editora Iolanda Batallé.
El text inclou no únicament l’original català del 1930, sinó també el capítol de les seves memòries dedicat a la preparació i a la recepció del volum i a aquestes vuit narracions que apareixien a l’edició castellana i que ara podem llegir en la nostra llengua: ‘Un barri xinès en una ciutat oceànica’; ‘El viatge al voltant de Tahití’; ‘Mort d’una mooreana’; ‘A través de la selva’; ‘Aigua mansa sota la lluna’; ‘Vida selvàtica’; ‘El maori ros d’ulls blaus’ i ‘Un quixot en piroga’.
Però què hi va fer durant tres anys la nostra autora a la Polinèsia francesa? I sobretot, per què es fa escriptora tan tardanament? La resposta de la segona pregunta es deriva del fet que durant molt de temps la passió principal de Bertrana va ser la música, fins al punt que s’hi va guanyar la vida professionalment. Tocava en tot d’hotels de la zona dels Alps i va arribar a tenir la primera banda de jazz formada només per dones. La resposta de la primera pregunta es deriva directament del seu matrimoni amb Denys Choffat, amb qui es va casar el 1925. Aquest matrimoni permeté a l’autora finalment d’esdevenir escriptora, tal com somniava. L’any 1926 Choffat va signar un contracte amb un francès que volia instal·lar una central elèctrica a Papeete. De manera que, després de quaranta-cinc dies de navegació amb escales a la Martinica, les Antilles i Panamà, arribaren a la capital de la Polinèsia Francesa.
En el decurs d’aquella estada, Bertrana establí contactes intensos amb els nadius i n’elogià ara i adés la llibertat sexual i religiosa, la dignificació de la maternitat i el control del temps per sobre de les riqueses.
L’escriptora estava totalment convençuda que al públic català li podien interessar les seves experiències oceàniques i, gràcies a Lluís Nicolau d’Olwer, va escriure sis articles per a la revista D’Ací i d’Allà que són el germen del volum i de col·laboracions posteriors en la premsa de l’època, molt especialment a les revistes Mirador i la Nau. El llibre va ser un èxit absolut. Se’n va exhaurir la primera edició en només quinze dies, malgrat que costava quinze pessetes –un preu alt–, perquè incloïa nombroses fotografies, que també formen part de l’edició actual.
Però mirem què en diu l’autora a les memòries:
«L’obra fou no solament un gran èxit de vendes, sinó un gran èxit literari. De Paradisos oceànics molta gent encara en parla, com si jo no hagués escrit cap altre llibre, cosa que prova que tot el que he escrit i he publicat des d’aleshores no compta per a aquests lectors. No ho han llegit o no els ha interessat. Paradisos oceànics no ha envellit. Mentre escric aquestes ratlles fa uns trenta-nou anys que l’obra va ser escrita i publicada, i per a la majoria de vells lectors de català continua essent la ‘meva única obra’. No vull discutir amb aquests amables antics lectors meus. A la fi, i àdhuc si no hi estic d’acord, aquest impacte (perdoneu la paraula) de la meva primera obra literària obeeix potser a raons que no tenen cap relació amb el seu mèrit literari. Els ‘savis’ de casa nostra, aquells que després d’haver jo publicat més de vint llibres entre novel·les, contes i reportatges, en català, en castellà i en francès, encara no em consideren escriptora, potser ens explicarien els motius d’aquest èxit llunyà que no s’ha repetit fins a la meva darrera novel·la.»
La importància de l’escriptora i del llibre que ens ocupa, la resumeix l’estudiosa Neus Real en el text que acompanya el llibre:
«Ningú no havia fet res de semblant fins aleshores. En conseqüència, des del punt de vista cultural, Bertrana representava un punt d’inflexió –un abans i un després– en la tradició femenina del país; és allò que Àngel Pons i Guitart, amb molta gràcia i enginy, va descriure metafòricament com el pas de les escriptores de la xocolata amb melindros a les de la mostassa alemanya, és a dir, el trànsit d’un passat que ara ja resultava fat i demodé, amb poques excepcions, com Caterina Albert – Víctor Català, a un present intens i picant, rabiosament innovador. Des del punt de vista estrictament literari, la gironina també significava una troballa, perquè no solament contribuïa a un gènere popular i en alça –els llibres de viatges– alhora que omplia un doble buit en català –el dels llibres de viatges de tema oceànic i el dels llibres de viatges escrits per dones–, sinó que seduïa l’anhelat col·lectiu lector que havia de sostenir el mercat de la literatura en la nostra llengua. Calia donar solidesa i continuïtat material a l’estrena periodística espectacular de l’autora, i la millor manera d’aconseguir-ho era amb un llibre. Aurora Bertrana, així, es va convertir en la cèlebre autora de Paradisos oceànics.»
Bertrana va tornar literàriament algunes altres vegades a les mars del sud. El 1934 va publicar Peikea, princesa caníbal, un conjunt de contes i llegendes de les illes del Pacífic. I fins i tot va publicar un llibre escrit conjuntament amb el seu pare, Prudenci Bertrana: L’illa perduda, una novel·la d’aventures que varen elaborar repartint-se els capítols. I això que al pare Bertrana no li havia fet mai gràcia que Aurora es dediqués a la literatura.
La vida d’Aurora Bertrana va ser intensa. Arribà a passar moltes dificultats econòmiques a la primeria de l’exili, tot i que un poc més tard es va poder establir a Prada de Conflent per poder visitar la seva mare, que havia trobat refugi a Andorra. Però abans de tot això, el 1935, havia emprès un viatge al Marroc, després d’haver visitat a Madrid el poeta Ventura Gassol, empresonat pels Fets d’Octubre del 1934. Al Marroc es va dedicar a investigar sobre els harems, bordells i presons del Marroc per estudiar l’ànima de la dona musulmana i escriure un altre dels seus llibres més importants: El Marroc sensual i fanàtic, que va publicar el 1936.
Amb la publicació del primer text d’Aurora Betrana i la recuperació dels que només s’havien pogut llegir fins ara en castellà, es fixa aquest text fonamental de la nostra literatura. L’editora, Iolanda Batallé, diu: ‘Per mi, com a editora, escriptora i lectora, són essencials els llibres de viatges escrits per dones. Aquesta mena de llibres són especialment feliços, llibres que constaten una doble victòria. D’una banda, que algú aconsegueixi deixar enrere el confort d’una cultura, una família i un paisatge. D’una altra, que aquest algú sigui una dona, algú que fuig d’aquesta cultura, aquest paisatge, d’aquesta família, d’allò que tothom espera d’ella. Tota una victòria i un immens orgull.’
