05.05.2017 - 22:00
|
Actualització: 06.05.2017 - 07:45
Oriol Ponsatí-Murlà, editor, escriptor, traductor i comissari de l’Any Bertrana, va passar per la sessió de ‘Literatures amb sentits’, a Alella, i va parlar de la figura de l’escriptora Aurora Bertrana, i també la del seu pare, escriptor i pintor, Prudenci Bertrana (podeu llegir aquesta part), dels quals enguany se celebren els 125 i 150 anys dels naixements, respectivament. D’Aurora Bertrana, en va destacar la modernitat plena d’inconformisme, rebel·lia i ànsia de llibertat, estroncada per la dictadura. Una vida, diu Ponsatí-Murlà, plena de fets curiosos i extraordinaris, que ens va narrar:
‘Prudenci Bertrana va tenir una filla, Aurora, que de ben joveneta semblava que tenia ganes d’escriure, però ell li va desaconsellar vivament. I va mirar d’encaminar-la cap a la música. Aurora Bertrana va estudiar música i, durant una època, es va dedicar professionalment a la música. Però el verí de la literatura que portava a dins, des de petita, va acabar sortint, més tard, i amb una potència descomunal.’
‘Per presentar-la, us proposo un escrit que ella mateixa va escriure, en què es presenta. Prové de la solapa de la novel·la Vent de grop (que parla dels inicis del turisme a l’Escala i que és de l’any 1967). L’editor, Manuel Costa-Pau, li va demanar a l’Aurora que fos ella mateixa qui es presentés.’ I ella va escriure:
«No sé exactament què sóc –benaurats els qui ho saben o pensen saber-ho–. Em tinc una certa simpatia, no puc negar-ho. Generalment em trobo bé en la meva pròpia companyia. Gairebé sempre sóc dues. Discutim. No ens posem mai d’acord però ens tolerem i ens esbargim plegades. Sembla que, a estones, una de nosaltres dues és apassionada, sensual, pessimista i cínica i, l’altra, també a estones, equànime, austera optimista i reservada: una mística, l’altra incrèdula, totes dues feinejadores i anticlericals.
Si jutjo pel criteri dels altres o pel que els altres em deixen comprendre, dedueixo que la gent m’estima o em detesta sense mitges tintes. Crec que la majoria dels qui em tracten, em troben divertida. Aquesta constatació em permet creure que no sóc un zero a l’esquerra.
Amo la nostra gran ciutat on la meva persona és un simple número, el brogit i la trepidació dels motors, el baf de la gasolina, els semàfors tricolors, el rellent i les empentes del metro en fraternal moltonada ciutadana.
Amo també la solitud de les altes muntanyes, el silenci august dels cimals, el xiuxiueig del vent en les branques, el remoreig dels rierols, el xiscle de les orenetes, el cant d’un rabadà, al lluny…
Amo la Justícia amb majúscules, sense jutges ni jutjats. Amo els bons llibres, la conversa d’un amic, la música de Mozart.
Penso que el món és meravellós i la vida una quiniela amb poquíssims resultats i un o dos encerts.»
(Solapa de la sobrecoberta de Vent de Grop. Barcelona: Alfaguara, 1967).
‘Aquesta és Aurora Bertrana. Va néixer a Girona el 1892, es portava vint-i-cinc anys justos amb el pare. Era la primera de quatre germans i va acabar quedant sola. Els tres germans es van morir, entre els quinze i els vint anys. Ella, ja de ben jove, es va mostrar com una dona inconformista, una dona rebel, amb una gran ànsia de llibertat. Quan la família encara vivia a Girona, cada dia agafava el tren i baixava a Barcelona a estudiar violoncel amb Gaspar Caçadó, deixeble de Pau Casals. En aquella època, 1909-1911, que una noia que encara no tenia els vint anys se n’anés cada dia a Barcelona sola amb el violoncel a l’esquena era certament estrany. Però és que, més endavant, quan la família ja s’havia instal·lat a Barcelona, se’n va voler anar a estudiar més lluny, a Ginebra, Suïssa, perquè volia estudiar el mètode d’Émile Jaques-Dalcroze. Allà es va enamorar d’un enginyer suís i s’hi va casar. En aquest període encara no escrivia.’
‘Acabada de casar, amb el seu marit, per raons de feina, se’n van anar a passar tres anys a Papeete, Tahití, a la Polinèsia francesa. Això vol dir, literalment, a l’altra punta de món. Quaranta-cinc dies de viatge. Un mes i mig ininterromput de viatge per mar. Tres anys es va estar allà Aurora Bertrana, del 1926 al 1929. I des de Papeete va enviar articles a la revista D’ací d’allà sobre les seves experiències polinèsies. No eren exactament contes, eren reportatges literaris, que s’inscrivien en el gènere de la literatura de viatges. En aquell temps, a Aurora Bertrana li va passar una cosa curiosa i extraordinària. En la seva vida hi ha moltes coses curioses i extraordinàries i aquesta és justament la primera: havia marxat de Barcelona l’any 1926 i no la coneixia absolutament ningú, i quan va tornar l’any 1929 era famosa, era cèlebre, i no l’havia vist mai ningú.’
‘Aurora Bertrana s’havia dedicat a enviar articles des de l’altra punta de món, que havien tingut un ressò extraordinari. Perquè la mena de coses que explicava en la Barcelona de la segona meitat dels anys vint eren molt xocants. Per exemple, parlava de la prostituta del poble, una dona que vivia sola, que anava tenint fills, orgullosa de la seva maternitat, i que era la persona més respectada de la comunitat. És clar, aquests relats en la Barcelona de Vida privada d’en Sagarra, de la prostitució sòrdida del ‘barri xino’, doncs feien un gran efecte.’
‘Un cop a Barcelona, Aurora Bertrana va reelaborar tot el material escrit de l’experiència polinèsia i el va publicar el 1930 amb el títol Paradisos oceànics. Va ser el seu primer llibre i es va esgotar tan bon punt va sortir. I la va consagrar com a autora de literatura de viatges, en un moment en què no hi havia ni dones ni homes que marxessin a la Polinèsia a viure-hi un temps i escrivissin el que hi passava. Sagarra va fer La ruta blava l’any 1936, però es publicaria trenta anys més tard. En aquell moment també es va separar.’
‘Entre el 1930 i el 1936 (quan se’n va anar tot en orris), Aurora Bertrana va viure uns moments de rellevància, de presència pública, d’èxit, que ara se’ns fa estrany, amb perspectiva, quan ens resulta una persona tan desconeguda. El 1933, Paradisos oceànics es va traduir al castellà i també va funcionar molt bé; el mateix 1933 va publicar Peikea, princesa caníbal, que és un altre recull de contes de temàtica oceànica. El 1935 escriu a quatre mans, per primera i única vegada, una obra amb el seu pare, L’illa perduda, novament de temàtica oceànica. I el 1936, publica El Marroc sensual i fanàtic, que és el seu altre gran títol de literatura de viatges. Suposo que després de cinc anys, considerava que el filó oceànic ja estava prou explotat, i va agafar i tota sola, l’any 1935, se’n va anar al Marroc, amb una Kodak penjada del coll i un bloc de notes, a descobrir, deia ella, l’ànima de la dona musulmana. Es va estar una colla de setmanes passejant-se pel Marroc i va tornar amb una col·lecció de fotografies i, sobretot, amb unes notes de vivències que es van convertir en El Marroc sensual i fanàtic. El llibre el va publicar el 1936 quan ja havia esclatat la guerra.’
‘En la primera meitat dels anys trenta, Aurora Bertrana la reclamen per tot arreu. No para de fer conferències, principalment de feminisme i de viatges, i de les dues coses combinades: què vol dir ser dona als anys trenta, què vol dir ser viatgera i què vol dir ser dona i viatgera. Fa conferències arreu de Catalunya en ateneus, associacions, centres, casinos menestrals…’
‘A les eleccions generals del 1933, les primeres on les dones poden votar i s’hi poden presentar, Esquerra Republicana agafa Aurora Bertrana, que no era del partit, i la col·loca com a única dona que es presenta per ERC en la circumscripció de Barcelona. Dit d’una altra manera: fou la primera dona del nostre país que es va presentar a unes eleccions per ERC a la circumscripció de Barcelona. No va sortir elegida perquè la van posar molt avall (això també s’ha de dir), però durant aquells mesos, Aurora Bertrana sortia fotografiada al costat de Francesc Macià en els mítings de campanya.’
‘En aquells anys, també va fundar el Lyceum Club, que va ser una institució important a la Barcelona dels anys trenta. Era una associació de senyores que organitzava conferències. Ella va fundar i presidir el Lyceum Club, tot i que va durar poc, perquè tenia una personalitat molt marcada, molt forta, i no es va entendre fàcilment amb la resta de senyores que havien de gestionar l’associació. Ella era partidària de fer una mena d’universitat popular per a la dona i la resta de senyores, de classe benestant, cercaven un altre model d’activitat cultural.’
‘Resumint: Aurora Bertrana tenia el vessant literari, el de conferenciant, política, dinamitzadora cultural… Tot això va passar entre el 1930 i el 1936. I el 1936 tot allò se’n va anar a l’aigua. Pensant en Aurora Bertrana i en tantes i tantes altres persones i fets, cada dia quan ens llevem al matí, l’objectiu que hauríem de tenir és tornar al 17 de juliol de 1936. Perquè encara no hi hem tornat en tants i tants aspectes.’
‘El 1938, Aurora Bertrana va marxar a l’exili. Va voltar per Suïssa, es va estar una bona temporada a Prada de Conflent (ella tocava el violoncel i en aquell moment hi havia Pau Casals allà i també Pompeu Fabra, fins que es va morir). Fins al 1949 va viure a l’exili. Quan va tornar, el que es va trobar no tenia res a veure amb el que havia deixat. Les possibilitats que ella tenia, com a dona i com a escriptora, de desenvolupar-se amb absoluta naturalitat, en la Catalunya i l’Espanya republicana dels anys trenta, es van acabar en l’Espanya franquista de l’any 1949.’
‘Tot i així, als anys cinquanta va publicar dues novel·les importants: Entre dos silencis i Tres presoners. Formen un díptic i ella les hauria pogut concebre d’una forma més unitària, perquè reflecteixen un mateix fet que ella va viure en primera persona: acabada la Segona Guerra Mundial, l’any 1945, que va viure des de Ginebra, es va enrolar en una expedició per ajudar la gent d’un poble francès on els nazis havien matat tots els homes. Un poble on només hi havia dones, nens i gent gran. Totes dues novel·les reflecteixen aquesta experiència, per mirar d’explicar la guerra. La guerra i tota la complexitat que comporta, perquè ella trenca amb la dicotomia dels bons i dolents, per fer-nos veure que darrere d’una guerra, al capdavall, el que hi ha són persones, amb sentiments, amb emocions, amb perfils psicològics molt diferents. La guerra, perquè és el plantejament de la vida en una situació extrema, no es pot reduir mai a una comèdia de blanc i negre. Com Joan Sales va fer a Incerta glòria.’
‘A part d’això, fa altres provatures literàries, fins i tot en ciència-ficció. Té una novel·la que és una mena de reportatge d’una ciutat futurista, que es diu La ciutat dels joves. I altres novel·les breus: Ariatea, Fracàs, Vent de grop (Rovira Veleta va adaptar aquesta novel·la a la pantalla gran, La larga agonia de los peces fuera del agua, protagonitzada per Joan Manuel Serrat, que també en va fer la banda sonora). Aurora Bertrana té un recull de narracions molt bonic, que es diu Ovidi i sis narracions més, que giren totes al voltant d’animals, i que són escrites un estiu que Aurora Bertrana va passar a l’Escala i cada dia anava a veure la Caterina Albert. El llibre li dedica i gairebé la considera coautora. Després van arribar les Memòries.’
‘Aurora Bertrana és l’escriptora dona que ens ha deixat unes memòries més voluminoses, que van des de 1900 fins al 1949, quan retorna a Catalunya. Aquí interromp el relat de les memòries perquè considera que tot el que li ha passat des d’aleshores ja no és vida i, per tant, ja no val la pena de recordar-ho. Les memòries són dos volums que sumen un miler de pàgines i són el testimoni d’una vida excepcional. Les va publicar la Diputació de Girona l’any 2013. Club editor té publicades Entre dos silencis i Tres presoners i es troben. A més, enguany el segell Rata publicarà en català i castellà Paradisos oceànics. I mirarem que alguna editorial recuperi El Marroc sensual i fanàtic.’
No és gens difícil d’imaginar què hagués pogut ser Aurora Bertrana veient tot el que va arribar a fer del 1930 al 1935, si no hagués vingut la dictadura. Aurora Bertrana hauria volat. I, possiblement, s’haguera convertit en una autora de literatura de viatges de referència mundial. La RAI, que té una sèrie que es diu ‘Dones viatgeres’, li va dedicar un monogràfic, perquè va ser l’única dona que va trobar, que als anys vint hagués viatjat a Oceania i n’hagués transmès literàriament l’experiència. Per això dic, que hem de tornar a la Catalunya del 17 de juliol del 1936, perquè en molts aspectes encara no hi hem arribat.’
