Aurora Bertrana ja ens parlava del turisme fa gairebé seixanta anys

Potser hi ha algú que creu que el Palau Robert és dedicat al benemèrit doctor Bartomeu Robert i Yarzábal, nascut a Mèxic en una família de metges d’origen sitgetà, que arribà a ser batlle de Barcelona. És recordat per la seva honrada gestió municipal de pocs mesos –va ser responsable de la depuració del cens electoral, on figuraven 27.000 electors difunts, que els cacics dels partits dinàstics feien servir a lloure, i un munt de càrrecs que servien a la tramoia electoral i corrupta caciquista– i per la seva dimissió carregada de dignitat amb motiu de les mesures de repressió que el govern de l’estat va imposar contra l’anomenat tancament de caixes, la protesta dels contribuents catalans per l’augment dels imposts arran de la crisi originada per la guerra i la pèrdua de Cuba, Puerto Rico i Filipines. El gest va acabar-lo de comprometre amb la política de l’incipient catalanisme i fou el candidat més votat de la llista dels Quatre Presidents –havia estat president de la Societat Econòmica Barcelonesa d’Amics del País–, el president d’un nou partit creat a partir de la fusió de la Unió Regionalista i el Centre Nacional Català, i va ser considerat tot un precursor del catalanisme polític. Un sembrador, com l’anomenaria Prat de la Riba.

El nostre Robert, que no és el del palau, també va ser un precursor de l’estiueig. No solament a la vila va néixer –”Sóc català, fill de Sitges, on reposen les despulles dels pares i dels avis, membre d’una família sitgetana, els Robert de Campdasens, amb una història de més de tres-cents anys, on he vist passar l’un darrere l’altre els formosos anys de la infantesa, jugant en el Baluard, corrent per les Forques, i remullant el cos en l’escuma de les seves platges”–, sinó, especialment, a Camprodon, on va començar a passar temporades guaridores de 1892 i on aconsellava als seus pacients d’anar a canviar d’aires, destacant-ne la humitat seca que hi trobarien. Com dèiem, potser algú creu que el batlle honrat dóna nom al palau de Barcelona que hi ha a la cantonada del passeig de Gràcia amb la Diagonal, a l’anomenat Cinc d’Oros. No pas. En aquest cas, fa referència al financer, aristòcrata, propietari rural i polític Robert Robert i Surís, marquès pontifici de Robert, marquès de Serra i Sant Iscle i comte de Torroella de Montgrí, on tenia el seu feu i el palau, entre les seves possessions empordaneses, avui moltes convertides en espais d’esbargiment turístic. Al primer pis del seu palauet, al peu de l’escalinata, hi té la seu l’oficina de turisme de Catalunya.

Una exposició al Palau Robert

No sé si el lector em segueix i intueix on vull arribar amb aquesta llarga digressió. I, si no, tant és, perquè vull explicar que acabo de visitar dues exposicions al Palau Robert, sobre les quals m’agradaria aturar-me a parlar. L’una és dedicada al centenari de la urbanització de S’Agaró, el somni d’un estiueig noucentista i civilitzat en uns terrenys fins llavors mancats de valor, que es va materialitzar, el dia de Sant Jaume de 1924, amb la inauguració de Senya Blanca, la casa de la família Ensesa, promotora del projecte, projectada per l’arquitecte Rafael Masó. Enllesteixo aquest “Mirador” justament a S’Agaró, perquè de tot plegat en parlarem la setmana vinent. L’altra, més modesta, va dedicada a l’escriptora Aurora Bertrana i Salazar, que va passar avall fa cinquanta anys. Escriptora, periodista, viatgera, música…, Bertrana va ser tot això en un temps convuls, marcat pel cosmopolitisme del món d’entreguerres en què es va moure –va formar part d’un trio de jazz a Suïssa i va viatjar als paradisos oceànics de la Polinèsia acompanyat del seu marit de llavors, l’enginyer Denys Choffat–, i també per les tragèdies del segle XX, com la guerra de 1936-1939, l’exili i la Segona Guerra Mundial.

Hem promès que en aquest article no ens estendríem sobre S’Agaró, però no podem passar per alt que l’Hostal la Gavina de S’Agaró, una altra de les genials empreses de Josep Ensesa, es va inaugurar el 3 de gener de 1932 amb un homenatge a l’escriptor Prudenci Bertrana, que va anar acompanyat a l’acte per la seva filla Aurora. Inclassificable i allunyada dels cenacles literaris, la filla Bertrana va tenir la visió profètica d’escriure una de les primeres obres en català que tracten del fenomen del turisme. Ja no era l’estiueig que havia conegut a Berga, ni els viatges paradisíacs o etnogràfics –com el que va fer al Marroc, “sensual i fanàtic”, segons que va titular el seu llibre-reportatge dels anys trenta, avui reeditat sense aquest darrer adjectiu. Es tractava del turisme europeu que, gràcies a les vacances pagades i el somni socialdemòcrata dels trenta gloriosos, havia començat a arribar a la Costa Brava i que transformà per sempre el paisatge i els habitants dels pobles costaners.

Nascuda a Girona el 1892, “gironina orgullosa de ser-ne”, Bertrana va publicar l’any 1967 la novel·la Vent de grop, que va esdevenir un èxit de vendes. Fins i tot va ser homenatjat a l’hotel Avenida Palace de Barcelona, en un acte en què no van faltar escriptores com Maria Aurèlia Capmany i Elisabeth Mulder. Eren lluny els temps de penúries de l’exili, a Suïssa, l’impacte de la Segona Guerra Mundial que va conèixer a la França devastada pels nazis i el retorn a una Catalunya sotmesa pel franquisme. De tota manera, d’ençà del 1949 havia anat publicant. Llibres que tenien més èxit i llibres que no en tenien tant. De fet, va escriure Vent de grop escarmentada pel rebuig que havia rebut la seva novel·la anterior, Cendres, malgrat l’encoratjament de Salvador Espriu. Ho explica l’estudiosa de Bertrana, i artífex de l’exposició del Palau Robert, Adriana Bàrcia, en un epíleg ple de suc. Aquesta novel·la anterior, recuperada també per Edicions de la Ela Geminada, se situava en alguns paisatges ben coneguts per Bertrana –també a la Costa Brava– els anys anteriors i posteriors a la guerra, i hi mostrava la hipocresia del matrimoni burgès i la diversitat sexual en l’època de l’estiueig.

Una pretesa novel·la rosa

Potser previnguda pel fracàs anterior, Bertrana podia escriure: “Escarmentada pel poc èxit d’una de les meves darreres obres, no publicada per excés d’escrúpol, potser moral, potser comercial, de certs editors, i, com a conseqüència d’aquell fracàs alliçonador, he escrit aquesta novel·la que podem qualificar de rosa.” Hi explica l’amor frustrat entre un pescador de la Cala, Rafel, i una turista anglesa, Mabel, en un context marcat per l’emergència del turisme de masses, que havia enterrat definitivament el món plàcid de l’estiueig, i la transformació social, econòmica i cultural dels pobles de la Costa Brava. Reblava el clau el periodista Narcís-Jordi Aragó, quan deia que el drama de Rafel, que renega del seu món i les seves arrels per perseguir la modernitat que representa l’Anglaterra d’on ve Mabel, era el mateix drama de la Costa Brava, quant a l’home, al grup, l’empresa, el negoci i el poble, i ja pronosticava que quan calgués escriure la història accidentada d’aquest litoral, Vent de grop seria un document de primera mà i una paràbola del més expressiu simbolisme.

Potser estratègicament, Bertrana parlava de novel·la rosa, però els lectors més perspicaços hi van veure un document d’investigació, que deixava testimoni d’una transformació d’enormes conseqüències. L’amor d’estiu entre el bordegàs senzill i l’europea assedegada de sol, sexe i sorra, no solament serà l’educació sentimental d’una generació d’homes que avui ja volten els vuitanta anys repicats, sinó també un tòpic literari, musical i cinematogràfic d’enorme prodigalitat. El fet més destacat és que Aurora Bertrana va ser pionera i ho va fer en català. Potser perquè, com dèiem, coneixia de primera mà aquell espai tan car a la seva memòria –la Cala no deixava de ser un transsumpte de l’Escala, on havia freqüentat habitualment a Caterina Albert, i així s’ho van prendre els seus veïns més benpensants, molests amb la imatge i el parlar dels personatges, amb el consegüent escàndol– o perquè tenia l’urc de la periodista que havia estat, Bertrana va caçar al vol la importància de tot allò que passava, amb la construcció desmesurada d’hotels, apartaments, restaurants i discoteques que avui senyoregen poblacions com Roses, l’Estartit, Platja d’Aro i Lloret de Mar. Ho escriu Bàrcia, i la tornem a citar: “La Costa Brava d’aquesta novel·la no és la de Joaquim Ruyra, ni la de Caterina Albert, tampoc la de Josep Pla, és la Costa Brava sotmesa a una gropada que la redefinirà de dalt a baix.” Potser fins i tot la Costa Brava d’avui és més filla de Vent de grop que no pas dels seus il·lustres avantpassats.

Dit això, Vent de grop encara tindria una coda. Perquè seria la base literària per a La larga agonía de los peces fuera del agua, de Francesc Rovira-Beleta, un film que havia de servir per a estirar el clixé de la sueca –encara que en realitat fos anglesa– amb fam de latin-lover –o mascle ibèric– d’un Spain is different. Encara que en aquest cas en Rafel fos eivissenc, perquè la promoció turística manava, sensible i toqués la guitarra, car l’interpretava ni més ni menys que Joan Manuel Serrat. Avui dia, en temps d’Instagram, són els néts d’un Rafel que encara deu fer el fatxenda prostàtic sobre els seus amors amb la Mabel, els qui persegueixen somnis inconcrets en destinacions exòtiques, amb fam de pretesa i inefable autenticitat, mentre tots som conscients de fins a quin punt ens ha transformat el nostre món de cada dia, aquell fenomen que llavors tot just començava i que avui voreja el col·lapse.