08.03.2018 - 02:00
El gener de l’any 1933, sota la direcció de Lluís Companys, es publicava un petit article a La Humanitat de la jove Maria Teresa Gibert. Sota el títol Què volem fer?, parlava d’aquella ventada d’aire clar que, abans de la guerra, començava a filtrar-se fins i tot pels carrerons més sòrdids de Catalunya. Un aire clar que era, a més, de color violeta. I així, Gibert parlava de la voluntat d’intensificar la tasca feminista, d’emprendre una gran obra d’unió i mobilització femenina, subtil però constant. Aquest formava part de tot un reguitzell d’articles que farien, més o menys, la mateixa flaire dolça i combatent. I cal dir més o menys perquè, un dia, tot d’una, Aurora Bertrana hi publicarà un article que enterbolirà aquest violeta creixent.
Gibert clamava que “l’exemple d’aquelles altres nacionalitats ha de servir-nos d’estímul, per a alliberar-nos dels defectes dels quals elles ja estan desposseïdes”, parlant, és clar, de com el feminisme a Catalunya, un feminisme tímid i de veus dissonants, havia d’emmirallar-se en els corrents feministes europeus per a ser millor. I si Gibert maldarà per a desprendre el feminisme català dels seus defectes, Bertrana, senyorívola a l’extrem, els anirà recosint mig d’amagat quan Gibert es despisti.
Podeu llegir sencer aquest article de Mònica Boixader a Núvol, el digital de cultura
