Adriana Bàrcia: “Aurora Bertrana és tot un personatge de Hollywood”

Adriana Bàrcia (Girona, 1975) és la màxima especialista del país en l’obra d’Aurora Betrana (1892-1974) a més a més de ser especialista en feminismes. Gràcies a ella i a la seva dedicació hem pogut llegir algunes de les obres de Bertrana inèdites o descatalogades, un fet que ha propiciat que hi hagi una eclosió editorial al voltant de la seva obra. El darrer treball que ha publicat és el postfaci a Edelweiss, la primera novel·la de l’escriptora, publicada el 1937 i que ara acaba de recuperar el segell Rata, d’Enciclopèdia Catalana. Es tracta d’una novel·la curta ambientada a Suïssa, que beu en part de l’experiència de l’escriptora, una dona que va ser pionera en la música de jazz, una gran viatgera i sobretot una autora amb una obra molt interessant, amb més de trenta títols, i que es va ampliant amb els papers que Bàrcia troba a l’arxiu Bertrana i també a Suïssa, on fa recerca darrerament. Cal destacar que Bàrcia, a més a més d’estudiosa de Bertrana, és també poetessa. El seu segon poemari és del 2020 i el va publicar Edicions Tremendes amb el títol d’Efluvis domèstics.

—Com va néixer el vostre interès per Aurora Bertrana?
—És curiós perquè jo sóc de Girona, però el 1997, quan es va obrir el fons Bertrana, de Prudenci i Aurora Bertrana, jo feia el doctorat a la Universitat Autònoma de Barcelona. Va ser Jaume Aulet qui em va proposar que hi anés a remenar a veure què hi havia i em vaig posar les mans al cap en descobrir aquesta escriptora i veure que s’havia fet tan poc sobre ella, quan té una vida que podria ser una novel·la, i m’hi vaig posar, i des de llavors.

—Sovint fa la sensació, que acabeu de confirmar, que és una de les grans oblidades de la nostra literatura, com algunes altres escriptores que es mouen entre la Víctor Català i la Mercè Rodoreda…
—El que passa amb Aurora Betrana és un cas ben curiós. Quan la vaig començar a estudiar, entre el 1997 i el 1998, la primera cosa que vaig fer va ser cercar què en deia la Història de la Literatura Catalana de Riquer, Comas i Molas. Allà apareix en un paràgraf que diu ‘els marginats’. Aurora Bertrana va publicar força, una trentena de llibres, però va passar molts anys fora de Catalunya, tot i que hi mantenia contactes habituals amb tothom. Això pot ser un factor d’oblit i a més a més feia una mena de llibre que costava de classificar, amb literatura de viatges, sobre la Segona Guerra Mundial i obres que va tenir dificultats per a publicar.

—Una vida que després de la guerra del 1936-1939 no és gens fàcil…
—No, perquè quan el seu marit es passa al bàndol franquista ella passa la resta de la vida sola. I una dona sola, sense ajuda de ningú i que sovint està desesperada, era quelcom molt dur. L’Aurora Bertrana anava sola pel món, era una exiliada, una refugiada que passava gana i fred i que fins i tot va intentar de suïcidar-se.

—Quin paper juga aquesta primera novel·la, Edelweiss, en el conjunt de l’obra d’Aurora Bertrana?
—Com bé assenyales, és la seva primera obra de ficció. Abans havia publicat els articles de la Polinèsia, els anys 30, que constitueixen la seva opera prima i després els articles del Marroc i, per tant, era coneguda per dues obres de no-ficció abans d’aquesta novel·leta modesta i petitona, però que té un paper molt destacat perquè revela l’eclosió de l’Aurora Bertrana escriptora. El 1923 va fer el primer viatge a Ginebra per estudiar música i va ser el seu primer gran viatge.

—Quina relació té aquest viatge amb Edelweiss?
—Tota. Aquesta és la primera vegada que entra en contacte amb una llengua diferent i amb un ambient cosmopolita i és aquí on rep els estímuls per a fer-se escriptora, com explica a les memòries. Com que la família Bertrana no tenia diners, a l’Aurora no li queda més remei que anar a Murren, al bell mig dels Alps, a fer temporada tocant als hotels per poder pagar-se els estudis i és aquest ambient el que reflecteix uns quants anys més tard. És una novel·leta modesta i ella tampoc no la destaca molt, però és cabdal perquè obre la porta a la literatura de ficció de l’escriptora.

—Podem considerar que Betrana és la nostra gran escriptora de viatges?
—Segur que sí, però no hem d’encasellar-la com a escriptora de viatges perquè no és just. És cert que al començament de la seva obra hi va haver l’explosió dels Paradisos oceànics i que també tenim les conferències en què detalla com entén el viatge, però la seva obra va molt més enllà.

—I com l’entén, el viatge?
—Hem de destacar que hi ha dues menes de viatge en la seva vida. El 1925 es va casar amb l’enginyer suís Denys Choffat i per qüestions laborals d’ell van anar a la Polinèsia, on van viure tres anys. Aurora Bertrana defensa el viatge que no és de postal, sinó que cal entrar de ple en la societat que es visita, diu que s’hi ha d’anar amb ànima d’exploradora. A aquests primers viatges s’hi ha de sumar els que fa pel Marroc. Són viatges de plaer, igual que el que fa a Suïssa per anar a estudiar. Després ja tenim els viatges per obligació. El 1938 s’instal·la a Ginebra com a exiliada i aquest ja no és per plaer, ans al contrari. I això marcarà la seva etiqueta com a escriptora de viatges, perquè passa molts anys fora del país i això encasella la seva obra injustament.

—La muntanya, com veiem en el llibre, és un espai molt bonic, però a la vegada un lloc perillós, una lliçó que massa sovint s’oblida…
—Hi ha un text inèdit, que és la versió castellana d’aquesta novel·la, de l’any 1948. La seva extensió triplica la catalana i s’hi veu la influència d’un escriptor suís molt popular, Charles Ferdinand Ramuz, que és la inspiració màxima de la reescriptura. Aquest és un autor que va traduir, juntament amb Ventura Gassol, al castellà. El llibre es deia Derboranza i aquest escriptor, en tota la seva obra, mostra com la muntanya atreu per la bellesa, per una banda, i pel perill, per una altra, i com la muntanya és feréstega i l’ésser humà és menut. És clar que fer muntanya a Suïssa no és cap fotesa.

—Pot ser que la novel·la sigui petita, però els objectius no, ja que es va publicar a la col·lecció La novel·la femenina, que tenia per objectiu contribuir a la formació lectora de les dones…
—Efectivament, no s’ha de desmerèixer la col·lecció perquè formar les dones era una de les obsessions de Bertrana, que en aquest sentit va fer de tot, des de la creació de clubs fins a impartir múltiples conferències. L’analfabetisme a l’època era molt gran i ella creia que les dones no tenien criteri a l’hora de votar i que això afavoria la dreta i per això va treballar per canviar aquesta situació. La novel·la popular per a dones que va impulsar edicions Mediterrània anava enfocada cap a això, però amb una certa qualitat. El següent número previst era un volum de Colette, una traducció que demostra que la col·lecció era popular però de qualitat.

—Fa vint-i-cinc anys que investigueu aquest arxiu i darrerament ja hem tingut unes quantes sorpreses, en tindrem més?
—Fa més de vint anys que vaig fer la tesina i jo creia que després de l’any Bertrana, el 2017, tot quedaria aturat, però l’Aurora Bertrana s’ha posat de moda i em demanen coses de tot arreu. Quan feia les conferències sempre em deien el mateix: “I on la podem llegir?”, perquè gairebé tots els llibres estaven descatalogats, però ara n’hi ha com més va més. Fa poc vaig publicar Cendres i ara he trobat un manuscrit en francès força complicat d’editar, Epaves, que sortirà traduït al català aquesta tardor amb La Magrana i que parla molt dels baixos fons ginebrins. I sobretot, treballo en una reedició revisada de les memòries.

—Bertrana, per matrimoni, tenia la nacionalitat suïssa. Allà és coneguda?
—Molt poc, investigo molt allà i faig conferències, però és molt desconeguda encara. És curiós perquè ella va escriure molt sobre Suïssa i, a diferència de Mercè Rodoreda, ella va recórrer tot el país, el que va escriure partia d’una experiència molt viscuda. Sigui com sigui, Ginebra, per a totes dues, va significar la gran eclosió literària i això s’ha d’explicar també allà.

—La sensació és que si Aurora Bertrana (com tants altres personatges nostrats) fos americana, ja li haurien fet un film o una sèrie…
—Sí, és tot un personatge de Hollywood. Es mereix una pel·lícula i el millor de tot és que no deixo de descobrir coses noves.