Aquest estiu s’ha parlat força dels atacs amb arma blanca al país, especialment a Catalunya: sobre si l’ús de punyals, ganivets i armes similars ha augmentat, o no, i per què. De fet, la nova conselleria d’Interior ha situat l’ús d’aquestes armes com un dels problemes als quals cal fer front. A més, l’Ajuntament de Barcelona ha anunciat més “inspeccions” per a detectar-les, i la Paeria de Lleida ha mostrat preocupació per l’aparició d’aquestes armes en aldarulls.

Un augment real?

Els Mossos d’Esquadra encara no faciliten dades d’aquests darrers mesos, però en el balanç de seguretat i activitat policíaca recullen que el 2023 es van tramitar 9.180 armes blanques, mentre que el 2019 la xifra va ser de 4.899. Normalment, són ganivets, punyals, navalles, matxets, estrelles ninges (hira-shuriken), arpons de pesca submarina o bastons estoc. La tipologia delictiva més relacionada és l’amenaça, en el 42% dels casos, les lesions, en un 25%, i el robatori amb violència o intimidació, en un 13% dels casos.

Les dades de la policia, doncs, sembla que indiquen un augment de l’ús d’aquestes armes, que coincideix amb un fenomen similar en països com el Regne Unit o Alemanya. Però què l’explica, a casa nostra? “L’augment de l’ús d’armes blanques es deu a diversos factors”, diu Xavi Muñoz, advocat penalista, criminòleg i expert en seguretat urbana. “Primer, la delinqüència en general ha augmentat prop del 15% la primera meitat del 2024. Per tant, també han augmentat les agressions amb arma blanca”, explica. Tomás Gil, doctor en dret constitucional i expert en seguretat ciutadana, també ho apunta: “Que n’ha augmentat l’ús és totalment cert, i és en general. Les estadístiques de criminalitat dels Mossos d’Esquadra i del Ministeri d’Interior acrediten un augment de determinades accions delictives.”

“El segon element és que la confiscació es pot deure a polítiques com la del pla Daga, que escorcolla persones sospitoses de dur aquests instruments i els els requisa”, continua Muñoz. “Si duus a terme mesures policials que busquen aquestes armes, les trobes, i, per tant, els índexs es multipliquen. Però són índexs volàtils. A Madrid, el 2019, es va registrar un augment del 50% de les confiscacions perquè la policia en va buscar més, i sembla que a Catalunya som en una situació similar.”

Antonio Andrés Pueyo, expert en psicologia de la violència, coincideix en el fet que els canvis en les estratègies policíaques influeixen en les dades. Assenyala, a més, que les armes blanques requisades no sempre s’utilitzen per acabar delinquint, tot i que apareixen en les xifres. “Hi ha una gran xifra oculta: atracaments amb navalla que, si la víctima no els denuncia, no se sap que han passat, per exemple. El que acostuma a transcendir mediàticament són els homicidis. Aquí cal preguntar-se si el problema ha crescut, o bé el detectem millor, o bé simplement ens en fem més eco. Les tres coses són compatibles: trobo més armes blanques perquè en busco més, però n’estic buscant més perquè veig que n’hi ha més. Probablement, hi ha un increment no gaire potent, però caldria fer un estudi específic per a saber-ho. No sabem si descobrim més xifra que era oculta o si realment el problema augmenta.”

Gil diu que si la policia fa més confiscacions és perquè realment ha detectat que el problema s’ha agreujat. “No augmenten les accions de confiscació perquè sí, sinó perquè hi ha un element objectiu que les provoca, a partir d’una anàlisi de les estadístiques policials”.

Una percepció esbiaixada?

Més enllà de la discussió sobre l’augment d’aquests delictes, cal preguntar-se si el relat alarmista que es fa en alguns casos es correspon amb la realitat. “La percepció és una sensació condicionada no tan sols per les vivències, també per on se situa el debat públic. Una sensació d’inseguretat més gran no va relacionada directament amb un augment de la delinqüència. Avui dia, per exemple, hi ha més percepció d’inseguretat amb les agressions sexuals perquè es denuncien més. Això no vol dir que n’hi hagi més, sinó que es denuncien més i se’n parla més”, explica Muñoz.

L’expert alerta que, malgrat el repunt esmentat de la delinqüència, la sensació d’inseguretat és molt més gran que aquest repunt. “El problema és que, sovint, aquesta percepció condiciona les polítiques. Es fan polítiques per a augmentar el nombre d’agents quan a Catalunya tenim una ràtio per habitant elevadíssima, per sobre de països com els Estats Units.”

Discussió sobre les causes

Si realment som davant un augment de l’ús d’armes blanques, què el causaria? Muñoz explica que l’augment de la inseguretat en general s’explica perquè vivim en un context postpandèmia de creixement de les desigualtats. “Hi ha més elements catalitzadors de la inseguretat, com l’augment massiu del turisme“, afegeix. “Hi ha estudis que assenyalen que el turisme fa augmentar la delinqüència en un 1% per cada 100.000 turistes. Sigui perquè els turistes es comporten de manera diferent quan viatgen i potser s’impliquen en baralles o grans ingestes d’alcohol, sigui perquè són preses fàcils per als robatoris.”

Pueyo coincideix en l’element del turisme, però assenyala més factors, com ara la demografia juvenil. “Els joves utilitzen més aquestes armes perquè són més fàcils d’aconseguir. Per tant, si augmenta la població juvenil –i n’hi ha més per raons de turisme, de mobilitat, demogràfiques…– augmenta l’ús d’armes blanques. Ara sembla que l’índex de joves s’ha estabilitzat i fins i tot va pujant, després d’anys en què disminuïa. També hi ha un increment de bandes organitzades de tràfic de drogues, que també comporta l’ús d’armes. Hi ha aspectes que tenen a veure amb una subcultura violenta, com ara dur una arma a sobre per què tens por que t’ataquin.”

Gil comparteix l’element de l’augment de la criminalitat organitzada i relacionada amb el tràfic de drogues, però també assenyala l’augment demogràfic, especialment, a Catalunya: “Ara tenim una Catalunya de vuit milions a partir de fenòmens com la immigració. Com més població, més coses passen, en positiu i en negatiu. S’han incorporat algunes conductes que abans no hi eren. Ara bé, no es pot dir directament que la immigració faci augmentar la criminalitat, perquè això ens duu a discursos xenòfobs i d’extrema dreta.” També destaca que, malgrat un augment preocupant de certs delictes, la nostra societat és segura en comparació amb uns altres països de l’entorn.

Muñoz recorda que en els darrers apunyalaments hi havia involucrades persones de nacionalitat espanyola i de certa edat. “Això trenca amb l’estereotip dels nois magribins i les bandes llatines, que tenen una activitat nul·la avui dia.”

Hi ha una nova cultura de la navalla?

El tinent de batllia de Seguretat de Barcelona, Albert Batlle, va declarar el 2022 que estava preocupat per l’auge “d’una nova cultura de la navalla importada d’altres països”. Muñoz replica: “No hi ha una nova cultura de la navalla. La cultura de la navalla és una cultura pròpia de l’estat espanyol. De fet, és un invent espanyol del segle XVI. Potser hi ha un ressorgiment d’aquella cultura de la navalla dels anys vuitanta i noranta, però que en cap cas no és importada.” Gil en discrepa en part: “Sí que teníem la cultura de la navalla, però potser no d’unes altres coses, com els matxets o les destrals, que sí que són importades. Cal analitzar-ho amb racionalitat i equilibri, sense generalitzar.” Muñoz insisteix que no és un fenomen que es pugui relacionar exclusivament amb cultures pròpies de grups estrangers, perquè és multifactorial i plural.

Pueyo considera que la clau ací és el fet que es concebi la violència com a justificació per a resoldre conflictes, i creu que hi ha hagut un augment dels productes culturals en aquest sentit. “La subcultura violenta és molt més estesa, i a vegades a les xarxes, a les pel·lícules o en productes de true crime, aquests missatges s’avalen”, diu. L’expert sí que destaca la barreja amb unes altres cultures en què aquest tipus de realitats tenen una presència important, però ressalta més exemples en què això és visible, com en l’extrema dreta o les bandes de hooligans. “No utilitzen l’arma de manera funcional, com en un atracament, sinó que l’arma és una finalitat en si mateixa.”

També destaca que és un problema que s’ha vist en uns quants països d’Europa, i que en part té a veure amb el fet que l’ús d’armes de foc és més restringit, i per tant situacions com alguns atemptats s’acaben fent amb armes blanques. “A Anglaterra, França, els països nòrdics i Alemanya l’ús d’armes blanques ha augmentat molt. Per això és inevitable que ens passi, formem part d’una unitat cultural.”

Quines solucions es poden aplicar?

En països en què s’ha detectat un augment dels delictes amb arma blanca estudien com prohibir els ganivets en la via pública. Al nostre país és legal dur una arma blanca pel carrer sempre que la fulla mesuri menys d’onze centímetres i sempre que no siguin punyals, navalles automàtiques o bastons estoc. A més, és prohibit de portar, exhibir i fer servir l’arma fora de determinades activitats, i són les autoritats qui dirimeixen si se’n fa un ús adequat en un determinat context.

A banda de la qüestió legislativa, també s’implementen unes altres polítiques. Batlle, per exemple, ha demanat d’augmentar la videovigilància a Barcelona en punts crítics i incrementar els controls en grans esdeveniments. Gil considera que aquesta mena de controls són encertats. “La realitat social va davant de les normes, però cal continuar amb la tasca preventiva de mirar si en determinats espais –festivals, discoteques…– les persones duen armes blanques.”

Pueyo considera que la legislació es pot endurir i també es pot recórrer a uns altres mètodes, però que aquest no és l’element principal. “Més que posar detectors de metalls a l’entrada de l’institut o en una festa, caldria intensificar la prevenció. Cal tenir en compte que aquestes armes es mouen també en el mercat negre. La legislació pot ser més dura, però ha de tenir clar què vol perseguir i fer modificacions detallades i no genèriques, com ara la regulació dels matxets de trenta centímetres”.

“Em sembla estrany que encara es venguin amb llibertat, aquestes armes. No sé per què algú ha de portar una navalla si no és per a lesionar. Em sembla legítim que s’endureixin les sancions”, comenta Muñoz. Ara bé, alerta que sense mesures de tipus social, específiques, el fenomen no desapareixerà. “De les persones involucrades, ni totes són joves, ni molt menys estrangeres“, explica. “Els menors no acompanyats que delinqueixen criden l’atenció de molta gent, i per això el posaré com a exemple, no perquè siguin el centre del debat: per què no destinem recursos per a integrar-los, com es va fer amb joves autòctons en unes altres dècades? A començament del segle XXI, a Barcelona es van implementar polítiques dirigides als Latin Kings que van funcionar. Es van legalitzar com a associació perquè els joves que sentien atracció per aquestes bandes trobessin altres mecanismes d’identitat col·lectiva –per mitjà de la música, per exemple–, lluny de la recerca d’un estatus amb la violència. Madrid ho va afrontar només amb policia i codi penal i no ho va solucionar, mentre que a Barcelona el problema va disminuir. És possible que darrerament ho hàgim relegat tot a la policia.”

Sobre l’ús d’armes blanques pel carrer, Gil conclou que, independentment de la qüestió dels centímetres, ningú no n’ha de portar, fora de contexts, com ara, les navalles multiusos a la muntanya. “Enmig de Barcelona no hi ha cap explicació coherent per a dur-les. Però no hi ha solucions màgiques. Aquestes només les recepten els mentiders, populistes o xenòfobs.”