Auf Wiedersehen, Angela Merkel

Del 2005 ençà, la cancellera alemanya Angela Merkel ha estat una de les polítiques més estables i duradores, tant a Europa com en l’escenari mundial. Durant els setze anys com a cancellera, ha guanyat quatre eleccions per al conservador Partit Demòcrata Cristià (CDU), s’ha enfrontat a la crisi europea dels refugiats, a la pandèmia mundial del coronavirus, a l’amenaça del populisme europeu i ha desafiat dirigents com l’ex-president dels Estats Units Donald Trump i el president rus, Vladímir Putin.

Avui és el seu darrer dia en el càrrec. El parlament alemany ha escollit el socialdemòcrata Olaf Scholz com a nou canceller d’Alemanya. Merkel ha estat un dels dirigents més longeus de l’Europa de postguerra. I se’n va havent fet que Alemanya hagi passat de ser un “malalt d’Europa” a esdevenir en la quarta economia del món.

Deixa el seu país i Europa amb la pròpia marca de “merkelisme”: una política pragmàtica de centre marcada per la gestió d’aliances i l’eliminació de rivals; un paneuropeisme pensat i una creença en les relacions transatlàntiques; i una forma específica de gradualisme a vegades indecís.

Per al sociòleg Wolfgang Streeck, Merkel és “una política postmoderna amb un menyspreu premodern i maquiavèl·lic per les causes i les persones”. Educada a l’antiga i comunista Alemanya Oriental (RDA), segons el biògraf i redactor en cap adjunt de Der Spiegel, Dirk Kurbjuweit, Merkel ha dominat l’art de governar mitjançant el silenci, essent cauta i a vegades inescrutable, amb les seves paraules: “Ella espera per veure cap a on va el tren i després hi puja.”

El 2003, va empènyer el seu partit conservador a les agitades aigües de la desregulació i l’economia neoliberal, un moviment que gairebé li va fer perdre les eleccions enfront del socialdemòcrata Gerhard Schröder, un altre “reformista” del mercat que podríem dir que va establir les condicions en les quals ella prosperaria. Una vegada cancellera, va procedir a netejar de neoliberals els estables del partit i es va convertir en una centrista clau, amb l’ajuda de la Gran Coalició que comprèn les restes del Partit Socialdemòcrata (SDP).

En política interior, va suprimir el servei militar obligatori, va acceptar, després d’una reserva inicial, el matrimoni entre persones del mateix sexe i va donar suport a la introducció d’un salari mínim el 2015. Amb la covid-19, va demostrar una habilitat envejable en la gestió de crisi, la qual cosa la va portar a obtenir uns índexs d’aprovació del 72%.

La gestió de la crisi també va marcar la seva política europea, especialment en salvar l’euro durant la crisi financera mundial del 2009. Però això va tenir un cost, perquè Merkel es va dedicar a equilibrar els comptes i a mantenir un pressupost ajustat per a preservar la unió monetària. Països endeutats com Grècia es van arriscar a la fallida i a una possible sortida de l’eurozona.

Per mitjà del seu sever ministre de Finances, Wolfgang Schäuble, Merkel va insistir en les mesures d’austeritat durant les negociacions del rescat. Grècia va acabar rebent ajuts a costa de la seva sobirania financera.

La capacitat de Merkel per a canviar d’opinió

Durant el seu mandat, Merkel ha estat capaç de canviar de rumb bruscament per adaptar-se a l’estat d’ànim polític. Havent convençut el Bundestag que abandonar l’energia nuclear nascuda de la coalició roig-i-verda del 2001 era dolent (es va proposar una ampliació dels temps de funcionament de vuit anys a catorze), després de la catàstrofe nuclear de Fukushima del 2011, Merkel va ordenar el tancament de vuit de les disset centrals nuclears del país amb una urgència dèspota.

Això es va convertir en el preludi de la política de l’Energiewende, la “transició energètica” destinada a eliminar progressivament totes les centrals nuclears per al 2022 i a un fort canvi cap a la descarbonització de l’economia.

Aquesta capacitat de canviar de parer, la va tornar a exhibir durant la crisi dels refugiats a Europa. El 2015 va mostrar molt d’entusiasme pels nouvinguts, i va passar per alt tant la legislació alemanya com la de la Unió Europea, que obliga a registrar-se en el primer país d’entrada a la UE abans de buscar el reassentament dins de la zona. Els refugiats reunits a Budapest van ser convidats a entrar a Alemanya amb l’objectiu de “mostrar una cara amable en una emergència”. Però aquesta cara amable no va durar gaire. Uns disturbis marcats per les agressions sexuals desenfrenades a l’estació central de Colònia la nit de Cap d’Any del 2015, bona part dels quals captats per telèfons mòbils, van servir perquè endurís el seu enfocament cap als refugiats. Va prometre més deportacions i la reducció de les normes de reagrupació familiar.

El lloc d’Alemanya al món

En diversos àmbits de la política exterior, Merkel també hi ha deixat la seva empremta centrista, i a vegades incoherent. L’annexió de Crimea per part de Rússia el 2014 la va portar a convèncer la UE que imposés sancions a Moscou. També ha criticat l’historial en matèria de drets humans de Putin, sobretot en relació amb els dissidents i les figures de l’oposició. Però aquestes crítiques sobre drets humans tenen límits. El polèmic gasoducte Nord Stream 2, que augmentarà la dependència alemanya de l’energia russa, no s’ha aturat pas.

Respecte a la Xina, la cancellera també ha adoptat enfocaments divergents, a vegades sorprenents. S’han descartat els riscs de seguretat de les telecomunicacions xineses 5G, i Alemanya ha arribat a un acord amb Huawei per a construir xarxes 5G al país subjectes a salvaguardes. Merkel també va contribuir a impulsar un acord d’inversió entre la UE i la Xina, malgrat les crítiques per la vulneració de drets humans de Pequín amb els manifestants de Hong Kong i la soferta minoria uigur. Com observa Judy Dempsey, el suport de Merkel als drets humans i a l’estat de dret no quadra amb la seva política amb la Xina.

Com va descobrir el mentor de Merkel, Helmut Kohl, el poder de permanència no és mai etern. Kohl va durar vuit anys com a canceller d’Alemanya Occidental abans de dirigir una Alemanya unida durant vuit anys més. Val la pena recordar qui va assestar el cop definitiu i purificador al lideratge de Kohl després de l’escàndol de les donacions anònimes, l’anomenat Schwarzgeldaffäre: la contribució d’una tal Angela Merkel al Frankfurter Allgemeine Zeitung, el desembre del 1999, demanant la dimissió i el desterrament polític del seu antic mecenes. “Vaig portar el meu assassí”, va reflexionar Kohl amb pesar. “Em vaig posar la serp al braç”.

Merkel també ha comprovat que el poder, amb el temps, desgasta els qui l’exerceixen. Els crítics, com Friedrich Merz, ex-dirigent de la bancada parlamentària de la cancellera, i Roland Koch, ex-ministre president de Hesse, es van tornar més audaços. El ministre de l’Interior, Horst Seehofer, es va mostrar especialment crític amb la política de refugiats de Merkel.

La ultradretana Alternative für Deutschland (AfD) ara és present als setze parlaments regionals. Els Verds han obtingut bons resultats en les enquestes, mentre que el Partit de l’Esquerra i els Demòcrates Lliures han mantingut la seva presència. Va ser l’endemà dels mals resultats en les eleccions estatals de Hesse quan Merkel va anunciar que no es presentaria a la reelecció com a dirigents dels democratacristians i que tampoc es presentaria com a cancellera el 2021.

Binoy Kampmark és professor titular d’Estudis Globals, Ciències Socials i Planificació, RMIT University. Aquest article es va publicar originalment a The Conversation.