26.12.2021 - 21:50
Volem l’audiovisual català i en català. Fa exactament quaranta anys que la mobilització popular reclamava a Catalunya: “Volem una ràdio i una TV catalanes… Ara!” El 19 d’octubre passat, una àmplia representació del sector audiovisual català i de la societat civil –industrials, sindicats, universitats, creadors– es van reunir, convocats per Òmnium, per llançar als governs i als partits un crit d’alarma contra la futura llei de l’audiovisual espanyola. La història es repetia.
Els sectors mobilitzats sabien i saben què ens hi juguem en aquesta nova batalla aparentment sectorial. En la nova frontera digital, el control de l’audiovisual marcarà, com fins fa poc la televisió, el futur dels imaginaris nacionals, el futur de les comunitats de llengua i el futur mateix de la nació. Per això, la batalla pel control de les condicions de circulació de l’audiovisual en aquesta fase de la revolució cultural renova la lluita aferrissada del nacionalisme espanyol per dominar aquesta font de poder i aquesta estructura d’estat. L’estat espanyol difícilment renunciarà a continuar ocupant l’espai de comunicació, llengua i cultura a tot el territori del regne, tal com ha anat fent i vertebrant pas a pas del franquisme fins avui, en dictadura i en democràcia.
En aquell acte del 19 d’octubre, el manifest reclamava un mínim del 15% de producció pròpia en català a les grans plataformes. En les primeres negociacions PSOE-ERC, el percentatge de presència del català es reduïa al 6%, i tan sols en les plataformes amb seu a l’estat espanyol. Un percentatge ridícul, com bé comentava aquí el president de Plataforma per la Llengua, Òscar Escuder, que en reclamava un 60%. L’acord final ERC-PSOE, avançat aquest 15 de desembre, preveia uns primers compromisos del govern espanyol en xifres i quotes de producció i de presència del català en les plataformes de l’audiovisual espanyoles i estrangeres. Un “punt de partida”, deia Marta Vilalta, la portaveu d’ERC. En efecte, l’acord podria representar per a l’audiovisual català un punt d’inflexió en la secular política assimiladora dels governs de Madrid. Però, la nova llei –pura promesa– tindrà futur? Es complirà?
La història de dependència de la nació catalana respecte de l’estat espanyol ha tingut i té en la voluntat de substitució sistemàtica de l’espai de comunicació dels Països Catalans per l’espai nacional-espanyol i en espanyol un dels principals fronts en el procés d’unificació del Regne d’Espanya. En aquesta sèrie de dos articles, em proposo de documentar aquesta història, sovint camuflada, i exemplificar-la a través de dos mecanismes principals: el control de les condicions i regles d’establiment i circulació de les comunicacions, i la disposició de recursos per a la saturació d’ofertes de continguts i serveis en espanyol.
Qui pot emetre i qui no
La constitució espanyola del 1978 té un article fabulós sobre la llibertat d’expressió, l’article 20. Venint de la dictadura, significava una alenada de normalització de les llibertats de premsa, d’expressió i d’informació “per a qualsevol mitjà de difusió”. Ara, la constitució no deia gran cosa sobre qui i com es podrien exercir aquests drets, sobretot mitjançant els nous i els futurs mitjans electrònics de difusió. Amb una excepció: el repartiment de competències entre l’estat i les comunitats autònomes, òbviament favorable al primer. Després, serien els consecutius governs de l’estat espanyol, de la UCD, del PSOE i del PP, qui dissenyarien progressivament, de manera gairebé mancomunada, les normes bàsiques d’establiment, desplegament i funcionament dels grups i mitjans de comunicació. No solament dels de cobertura i projecció estatals. També dels d’àmbit autonòmic i local. Aquí em limitaré solament a recordar alguns moments d’interès especial respecte del camp de l’audiovisual.
D’ençà dels anys seixanta, la televisió ja havia aconseguit de ser el mitjà en massa per excel·lència a l’Espanya de Franco. El monopoli de TVE i la seva cobertura total del territori espanyol oferien condicions immillorables per als designis del règim: un cabdill, una nació, una llengua, un discurs i un star system. Tot el transcendental procés de la transició espanyola, que culminà amb l’anomenat “règim del 78”, avançà sota i gràcies al paraigua del monopoli de RTVE. Un paraigua que no es comença a fracturar fins als anys vuitanta: primer, amb la pressió per obtenir els primers “tercers canals”, i el 1988, amb la primera privatització de la televisió. Una fractura emperò ben controlada per un PSOE que, amb majoria absoluta, sap com limitar les concessions i el terreny de joc.
Així, els canals públics autonòmics serien considerats un “tercer canal”, com una prolongació de TVE1 i TVE2. A Catalunya, els prohoms de CiU no tindrien escrúpols de batejar el canal públic com a “TV3”, el “tercer”, acceptant les limitacions imposades per la transitòria vuitena de l’estatut –que els bascs no acceptaren.
Poc després, la primera privatització de la TV al Regne d’Espanya, l’aprovada pel PSOE el 1988, encara seria més determinant per a l’estratègia central d’ocupació del mapa mediàtic. Aquella llei no permetia la creació de televisions privades –a Catalunya, algunes iniciatives ja havien estat avortades–, sinó que servia per a imposar una limitació intencionada: dos operadors en obert (Antena 3 i Tele 5) i un de pagament (Canal +), tots tres amb seu a Madrid, amb l’obligació de la cobertura total del territori espanyol, però sense cap obligació d’atenció a les comunitats autònomes ni, més greu encara, envers les altres llengües a més del castellà. Amb el desplegament de tots tres canals privats, l’ideal d’uniformització de l’imaginari nacional-espanyol perfeccionava la via empresa feia quaranta anys per TVE, i la superava, atès que, a diferència de TVE, no havien de pensar en desconnexions autonòmiques. A més, les concessions veien pràcticament assegurada la perpetuïtat.
Així, el PSOE de Felipe González obria una “tercera via” en la planificació de la reforma del sistema: ni monopoli ni disgregació, sinó nova fase d’ocupació televisiva –especialment de l’espai del català–, formalment democràtica. Aquella “tercera via” en la planificació dels mitjans audiovisuals al Regne d’Espanya passà a ser la matriu estratègica, política i judicial que inspiraria en tots els governs posteriors les polítiques de comunicació en cada nova conjuntura que requerien els canvis tecnològics.
Quan a final dels noranta es comença a dissenyar la transició de l’analògic al digital i es planifica la TDT, el govern d’Aznar adjudica tres noves llicències de cobertura espanyola –Quiero TV, Veo TV i Net TV. Seria després el govern socialista de Zapatero qui el 2005 acabaria de posar ordre en la TDT, marcant definitivament el mapa general de l’ecosistema televisiu a l’estat espanyol. El pla Zapatero preveia: un múltiplex –quatre canals digitals– de cobertura “nacional” per a cadascuna de les velles cadenes i les noves, entre les quals hi havia La Sexta –mentre Quiero TV s’havia dissolt– i el Canal Plus reconvertit en la Cuatro. A aquest total de 24 canals estatals de TV privada, calia afegir-hi els 8 adjudicats a TVE. És a dir, si el 1988 l’estat espanyol comptava amb dos canals de cobertura estatal, a final del 2005 el total era de 32. Però no ens enganyem: l’operació estrella de tot el recorregut era consolidar el duopoli privat d’Atresmedia i de Mediaset, en clar perjudici de RTVE i de totes les possibles alternatives regionals o locals.
El 2014, el govern de Rajoy procedia a la reordenació de la TDT exigida pel “primer dividend” –alliberament de freqüències per al 4G–, i concedia sis nous canals estatals: 13TV (Conferència Episcopal Espanyola), Radio Blanca (Grupo Kiss), Secuoya (Central Broadcaster Media), Real Madrid Club de Futbol, Atresmedia i Mediaset. Encara el 2019, ja amb Pedro Sánchez al govern, un nou pla de TDT per a garantir el “segon dividend” –per al 5G– afegia a l’oferta dels canals preexistents vuit nous múltiplex, dels quals set de cobertura estatal i –tan sols– un de cobertura autonòmica.
A tot aquest paisatge de l’ocupació de l’espai estatal de circulació del nou audiovisual calia afegir les modalitats d’ocupació de la TDT autonòmica i local. L’escassa parcel·la de competències que el control central deixava a les comunitats autònomes era subsidiària de la correlació de forces polítiques en cada cas. Així, mentre a Catalunya el CAC supervisava l’adjudicació de llicències locals –el múltiplex autonòmic fou atribuït pel darrer govern Pujol al grup Godó–, al País Valencià i a les Illes, amb governs del PP, l’adjudicació es féu majoritàriament a grups empresarials afins i subsidiaris dels espanyols.
L’altra línia de penetració dels circuits de l’audiovisual a l’estat fou l’emergència de les plataformes digitals. En aquest punt, resulta exemplar de comprovar com la principal companyia de telecomunicacions espanyola, Telefònica, s’anà remodelant, amb el suport de totes les parts, fins a aconseguir un cert monopoli en la nova ecologia audiovisual a tot l’estat espanyol amb la plataforma Movistar Plus, nascuda el 2015 de la unió entre Canal Plus i Movistar TV. Serà l’aposta espanyola capdavantera no sols per a fer front a les noves plataformes de pagament en streaming nord-americanes com ara Netflix i HBO, sinó també per a poder negociar de tu a tu amb aquestes o les novíssimes com ara Disney+, Amazon TV i Apple TV. D’una altra banda, i per coherència amb l’evolució general de la concentració de l’oferta audiovisual, el duopoli televisiu també engegava les plataformes respectives: Atresplayer (Atresmedia) i Mitele (Mediaset).
En definitiva, el gran problema de l’espai cultural del català en aquest àmbit és qui ha controlat i qui controla les autopistes de l’audiovisual. Hi ha alternativa a l’ocupació actual? Sí, però implica exercir la sobirania sobre les autopistes, els peatges i el codi de circulació. I tot fa suposar que això no serà possible sense el poder d’un estat propi, sense la independència. La llei –espanyola– protegeix les seves autopistes.
Josep Gifreu és periodista i professor emèrit de comunicació a la Universitat Pompeu Fabra (UPF).
