27.12.2021 - 21:50
|
Actualització: 28.12.2021 - 09:11
Estem habituats a Catalunya a llegir o escoltar a final de cada mes expressions d’aquest estil sobre l’audiència de TV3: “TV3 manté el lideratge.” Aquesta tardor, per exemple, TV3 obtenia una quota entorn del 13%. Molt o poc? Depèn de quants canals ocupen l’espai de les nostres pantalles. En són una trentena.
Destacar el lideratge d’un canal català entre una trentena en castellà ajuda a alimentar el cofoisme, però quan hom s’adona que entorn d’un 85% de l’audiència és captiva de canals espanyols i en espanyol, el principi de la realitat s’imposa. Perquè els altres van sumant: primer, els generalistes –12%, 11%, 7%, 6%, 4%, etc.–, i més avall, els canals temàtics –alguns cedits als nord-americans i tres de propis (324 amb 1,5% el 2020, Super3/33 amb 0,5% i Esport3 amb 0,3%). Els temàtics ja sumen més d’un terç de les audiències a Catalunya. I pensar que abans d’arribar les privades, la quota de TV3 havia superat el 30%, i encara durant els noranta havia resistit per damunt del 20% –el 1998, amb un 23,6.
Si estenem aquesta mirada inquisitiva sobre les audiències de televisió als altres Països Catalans de l’estat espanyol, aleshores haurem de reconèixer la magnitud de la devastació operada durant el desplegament del règim de la televisió a Espanya. Al País Valencià, el PP no va dubtar a anorrear la RTVV fins a la seva defunció el 2013: significava la primera iniciativa de gran volada per a construir i reflectir un imaginari valencià a les pantalles. El tancament no tenia precedents ni al Regne d’Espanya ni enlloc. Canal 9 havia aconseguit quotes d’audiència al País Valencià superiors al 20%. Ara, la nova i laboriosa iniciativa pública d’À Punt TV podrà considerar tot un èxit si supera el 3% d’audiència. A les Illes, el seu “tercer canal”, IB3, no s’inaugurava fins el 2005 i patia durant anys les sotragades dels canvis de correlació de forces al govern fins a una certa estabilitat d’aquests darrers anys amb el govern de progrés: ateses les dificultats, resulta meritòria l’actual quota entorn del 5%.
Per què tant d’interès en les audiències de TV? Perquè les xifres d’audiència dels mitjans, que requereixen aplicacions de mètodes complexos i recursos importants, són indicadors molt significatius del comportament i preferències del públic receptor. Significatius no sols de l’impacte o penetració d’un mitjà, sinó també, i per extensió, tal com teoritzava Umberto Eco, del tipus d’espectador “model” o ideal a qui s’adreça i que un determinat programa o una sèrie o tota una programació contribueixen a crear.
En les televisions convencionals en línia –i segurament, també en els catàlegs de les plataformes de vídeo–, les polítiques de programació s’esforcen a definir el seu espectador model per gènere, edat, posició social, tendència ideològica, llengua, etc. Un cop investigat i definit, ara amb l’ajut inestable dels logaritmes sobre els hàbits i gusts dels consumidors que processen les xarxes socials, els programadors alimenten canals, xarxes i arxius recuperables segons el o els perfils creats.
Un dels efectes més cabdals del desplegament normatiu de la televisió i l’audiovisual a Espanya ha estat la concentració a Madrid de les bases de la producció i de la distribució dels productes i serveis audiovisuals i la potenciació de la indústria espanyola de l’audiovisual. Aquesta estratègia requeria una progressió a escala: primer, controlar els accionistes de referència del duopoli: els tres grups catalans més importants –Godó, Zeta i Mediapro– anaren restant despenjats de les successives maniobres de capitals i influències; després, es reconverteix Telefònica en l’operador central amb Imagenio i Movistar Plus; finalment, i no menys decisiu, es va laminant la capacitat de producció i d’adquisició de continguts per part de les cadenes autonòmiques i locals.
Del punt de vista de la creació, difusió i disponibilitat en xarxa de continguts i serveis audiovisuals, sobretot respecte dels camps de la informació i de l’entreteniment, la concentració i l’oligopoli d’operadors espanyols ha tornat a aconseguir allò que semblava propi del temps del monopoli de TVE. Crea una mena de discurs únic almenys enfront dels grans conflictes: els de caràcter nacional, que anomenen “territorials” –eufemisme generalment adoptat per mitjans i polítics espanyols per referir-se al conflicte amb Catalunya– i uns altres d’estructurals, com el règim del 78 i la constitució, la monarquia i els escàndols de l’emèrit, el bipartidisme secular, l’ascensió fulgurant de l’extrema dreta, etc. Les línies editorials de les grans cadenes espanyoles no difereixen substancialment en la defensa a ultrança, per exemple, de la unitat d’Espanya, de la constitució, de la monarquia o del monolingüisme oficial. La dissidència, la discrepància, la desobediència, solen ser tractades com a notícia exòtica, objectes en tot cas de persecució judicial i penal. Cal recordar com van tractar i han tractat el procés?
Els unionistes acusen sovint TV3 de ser portaveu de l’independentisme i d’haver fomentat el procés. Gran paradoxa: si l’audiència total del grup de la CCMA no arribava mai al 20%, com s’explica que acudissin a les urnes prohibides del Primer d’Octubre de 2017 més de dos milions de catalans? Era el 42% del cens electoral! Ara, els independentistes també tenen una paradoxa a respondre: amb l’ocupació actual de les pantalles en una proporció almenys del 85% pels canals de creació i difusió de continguts en espanyol i amb etiqueta nacional-espanyola, és versemblant que algun dia les decisions de vot per la independència superin de llarg el 50%? Minimitzar l’ocupació de les pantalles és menystenir el gran forat que la gota malaia del discurs nacional-espanyol, oficialista i recurrent, majoritari a Catalunya –i molt més encara al País Valencià i a les Illes–, va fent cada dia, cada hora, cada minut del dia i de la nit entre més del 80% de la població que sintonitza els seus canals.
Direu que els joves ja no connecten els canals convencionals. Però, tot el dia estan connectats… A què? Les noves ofertes d’audiovisual i d’entreteniment per als adolescents i joves no arriben dels Països Catalans. No és que no hi hagi talent i ganes, és que no hi ha capacitat de competir amb la magna oferta temàtica del duopoli i la de les tecnològiques i plataformes nord-americanes. Un exemple paradigmàtic: el gran Club Super3 ha vist reduïda dràsticament l’audiència a causa d’una doble tenalla: l’ofec del finançament i sobretot l’allau de canals infantils en espanyol vehiculats pels canals temàtics de TVE (Clan), el duopoli (KIDZ i Boing) i per les plataformes (Netflix, YouTube, Disney, etc.).
Imposar el monolingüisme
Les polítiques lingüístiques dels governs espanyols en relació amb els mitjans audiovisuals han estat sempre molt coherents amb el règim del 78. Com que els governs de Madrid no han legislat mai sobre la llengua oficial de l’estat espanyol i les “cooficials”, han aplicat l’única “oficialitat” sancionada en la constitució a tot el desplegament del sistema de mitjans espanyols. La “protecció” de les “altres llengües” es deixava a l’arbitri de les comunitats autònomes i, per tant, a la correlació de forces que hi governessin en cada moment. Però, justament per aquesta inhibició interessada de la regulació espanyola sobre les llengües, les actuacions de normalització de la llengua en els mitjans audiovisuals de l’espai del català foren sovint font de conflictes.
Tal com vaig avançar en l’article anterior, d’ençà de la primera privatització i la concessió dels tres canals a A3, T5 i Canal Plus, fins a la multiplicació de canals amb la TDT estatal i la penetració incontrolada de plataformes de vídeo, el monolingüisme en espanyol ha estat intocable. Ha estat sens dubte l’estratègia principal del nacionalisme lingüístic espanyol per a aconseguir l’hegemonia del castellà a totes les pantalles i en tots els territoris. Així, les quotes d’audiència assolides per les televisions espanyoles als Països Catalans no deixa dubtes: actualment, se situen entre el 85% a Catalunya i el 95 % al País Valencià i les Illes. Ho han aconseguit: la llengua “comuna” de la televisió –i de l’audiovisual, en general– als Països Catalans és l’espanyol.
L’altra estratègia era complementària: l’intervencionisme vigilant contra les iniciatives i actuacions amb vista a la construcció d’un espai de comunicació en català mitjançant canals de televisió potents. A diferència de la premsa i de la ràdio, el desplegament de la televisió ha estat extremament regulat i controlat. Per què deu ser? Les primeres traves a l’establiment de TV3, la persecució de TV3 al País Valencià, el retard en la creació dels canals al País Valencià i les Illes, el bilingüisme de les programacions del Canal 9 i de la primera IB3, el tancament de la RTVV pel PP valencià, les desqualificacions polítiques i mediàtiques de TV3 durant el procés o la penetració dels grups espanyols a través de les concessions de la TDT local o les traves a la reciprocitat són episodis significatius de l’estratègia de disgregació d’un espai de llengua i cultura alternatiu al domini de l’audiovisual en espanyol.
Un dels grans problemes de l’espai cultural del català en aquest àmbit crucial és la capacitat real de disposar de línies potents de produccions i d’ofertes en tots els gèneres i formats audiovisuals en català per a poder competir amb certa garantia d’èxit en el nou ecosistema de l’audiovisual. A fi d’aconseguir-ho, seria imprescindible arribar a acords estratègics de cooperació i intercanvi entre els òrgans responsables dels governs de cadascun dels Països Catalans. Els països nòrdics ens ofereixen models reeixits en aquest sentit, de polítiques i de gestió de l’audiovisual, en què podem emmirallar-nos. Tenir estat propi o no tenir-ne resulta òbviament determinant a l’hora de comprometre recursos econòmics i eficàcia cooperativa. Però caldria actuar sense dilacions.
En definitiva, fer normal la disponibilitat del català en els productes, circuits i usos de l’audiovisual és imprescindible per a fer front als grans reptes de la revolució digital en xarxa. Hi ha models d’èxit que poden orientar l’acció, com és per exemple la Fundació Punt.cat, la ràdio a Catalunya –però no a la resta dels Països Catalans–, la Viquipèdia catalana, la plataforma FilminCAT i l’associació Softcatalà –significativament, tot plegat iniciatives de la societat civil. Però, tal com hem comprovat amb les disputes tant per la immersió a l’escola com per les quotes de l’audiovisual en català a les plataformes –ja veurem què en quedarà dels acords ERC-PSOE–, el nacionalisme espanyol continuarà fent servir els poders del seu estat per imposar l’hegemonia del monolingüisme en espanyol i laminar les expectatives d’una certa normalització del català en els àmbits de més prestigi.
Fins ara, els partits catalans, fins i tot els sobiranistes, han amagat el cap sota l’ala, per acció o per omissió i amb l’aquiescència dels grups empresarials, davant la progressiva ocupació dels territoris històrics i simbòlics del català pels nous exèrcits de les ones i les xarxes de l’espanyol. És clar que l’epicentre del conflicte entre Catalunya i Espanya –i entre els Països Catalans i Espanya i França– és la llengua. La història remota –i la recent– de l’ocupació de l’espai audiovisual del català per l’espai nacional-espanyol ens anticipen la cosa inevitable: o independència o extinció progressiva del català, començant per l’audiovisual. Solament la independència podrà afrontar la desocupació del nostre espai i l’establiment d’un mapa propi de producció i circulació de l’audiovisual en català.
Josep Gifreu és periodista i professor emèrit de comunicació a la Universitat Pompeu Fabra (UPF).
