17.01.2020 - 21:50
És aquest diumenge i contra tota adversitat. Amb vestits de gala, maquillatge i parafernàlia, enguany per dotzena vegada, els premis Gaudí passen per sobre la corda del cinema català, cada dia més prima i sobre un abisme més gran. L’audiovisual d’aquest país ho té difícil per dissimular que s’ofega, fins i tot amb la gala de l’Acadèmia del Cinema Català, que tossudament ha provat de compensar l’agonia precària del sector amb una institució de país que fes, alhora, d’altaveu crític. No se n’ha sortit gaire.
El problema lingüístic és el que més ressona. Però té moltes capes: a l’arrel de tot hi ha l’abandonament institucional de la defensa de l’audiovisual. I com que el català ja té bastons a les rodes en condicions normals, si tot el sector falla, és el primer perjudicat. L’any passat, no hi havia ni una desena de films candidats que fossin en versió original en català. I encara que enguany hagin revifat, la crisi és de fons. Si no es reverteix, pot deixar el sector sentenciat. Com s’ha arribat fins aquí? Qui en té la responsabilitat? Hi ha temps d’esmenar-ho? Què s’ha de fer per canviar-ho?
La llengua també s’apaga al cinema
Si arriba un dia que l’Acadèmia del Cinema Català ha de triar entre no fer cap gala o fer una gala on totes les nominacions són de films en castellà, Isona Passola, presidenta de l’entitat des de fa set anys, respon que la faran. ‘Perquè hi hem de ser.’ Però la qüestió de la llengua la preocupa, com ja va alertar l’any passat. De les onze cintes que els premis Gaudí van guardonar aleshores, només tres eren en versió original en català. Enguany encara ho hem de veure, però se n’han presentat el doble que l’any passat.
Però Passola ho considera ‘un miratge’. ‘És com les pel·lícules fetes per dones.’ Són miratges perquè no hi ha canvis estructurals al funcionament de les dinàmiques del país. ‘Perquè la gent filmi en català els ha de sortir a compte. Una cosa clau per a la llengua de les produccions és la televisió. Per això la solució és a TV3.’ Les dades també constaten que aquest canvi és més una casualitat que no pas un símptoma de res, perquè tot indica que, cinematogràficament, la tendència ens envia la llengua al fons del pou.
Fa unes quantes setmanes, es va publicar un informe del periodista i professor Francesc Vilallonga que, amb la direcció de l’Acadèmia i el suport de la Diputació de Barcelona, estudia el comportament cinematogràfic dels ciutadans entre el 2013 i el 2018. Les xifres són esfereïdores. Catalunya és el quart territori europeu amb més consum de cinema (2,58 entrades per persona), però la seva llengua pròpia hi és gairebé residual.
A més, segons les dades que ha recopilat Vilallonga, cauen tres quotes. La primera, la de pantalla en llengua catalana, la suma de versions originals i doblatges, que entre el període estimat és al 2,57%. El 2018 va ser el pitjor any, amb un 2,13%. El doblatge per si sol ja és la segona: passa de 450.000 espectadors el 2013 a 246.000 el 2018. I la tercera és la que més sobta. Dels deu milions de persones que parlen català, només quaranta-sis mil van anar al cinema a veure un film de versió original en català durant el 2018.
L’abandonament del públic i la manca d’oferta
Òscar Escuder, president de Plataforma per la Llengua, esmenta l’incompliment de la llei del cinema que es va aprovar el 2010. La llei establia que, de manera progressiva, durant els anys posteriors a ser aprovada, s’havia d’arribar al 50% de projeccions en català a les sales de cinema. El Tribunal Constitucional espanyol, però, ho va limitar al 25%. ‘Venim de molt avall i no anem cap amunt: continuem igual.’
‘La gent no deixa d’anar al cinema perquè no li interessa, no hi va perquè les versions en català són a les deu del matí dels dies entre setmana.’ La responsabilitat, diu, és dels governs català, valencià i balear, que no han fet un pla d’exhibició cinematogràfica ben articulat al llarg del país. ‘Quan la gent pot triar lliurement’, perquè hi ha oferta i és accessible i normalitzada, ‘com passa amb les ràdios’, la gent consumeix en català. Hi ha diferències entre tots dos casos, però és així: quan no hi ha barreres, no hi ha abandonament massiu.
‘Quan es donen subvencions audiovisuals i musicals no es té prou o gens en compte el component lingüístic.’ La Generalitat subvenciona films pagant-ne el doblatge al català, i quan després els ven a les associacions majors de distribució, no hi inclou el doblatge en català. Segons Escuder, tant les distribuïdores com els exhibidors en són coresponsables, perquè hi posen moltes reticències.
Qui vol produir no troba diners
La llengua catalana al cinema, que està sota mínims, és una de les dues cares de la moneda. L’altra cara és la indústria: abandonada, debilitada, i cada vegada amb més rumb cap a Madrid. Les produccions que es fan a Catalunya, siguin en la llengua que siguin, han baixat del 9,2% al 5,3%. Als Gaudí d’enguany, n’hi ha inscrites cinquanta-tres de catalanes (sense comptar-hi les sis fetes a altres llocs d’Europa). De les catorze que són fetes originalment en català, només n’hi ha tres amb un pressupost que assoleixi el milió d’euros, aproximadament dos punts per sota de la mitjana europea. I encara n’hi ha que s’ho han hagut de muntar amb menys de cent mil euros. Passola en diu: ‘Amb el voluntarisme no n’hi ha prou. La gent vol fer pel·lícules, però si qui ha de crear les condicions perquè sigui rendible produir-les no les crea, no poden competir a Europa.’
TV3 és al centre de la diana de les crítiques més punyents, perquè la Generalitat hi va delegar la funció de comandar l’audiovisual, i ara l’ha abandonat. Enguany, Televisió Espanyola ha produït nou sèries i TV3, només una. ‘TV3 ha de tenir una partida exclusiva per a salvar l’audiovisual català. La televisió és molt important i necessita una reestructuració, però amb aquesta excusa s’ha abandonat la resta.’ Sempre hi ha una raó o una altra per a no destinar més fons a l’audiovisual català. Primer van ser les retallades. Després, la suspensió de la taxa audiovisual per part del Tribunal Constitucional espanyol. I ara, un pressupost que es descongela poc. ‘La responsabilitat és de Presidència i, sobretot, de Vice-presidència’, afirma Passola.
I ho remata: ‘Si el govern no inclou una partida finalista per a l’audiovisual català als pressupostos, Catalunya haurà perdut definitivament el tren de la modernitat de l’audiovisual, perquè al nostre voltant ja s’ha espavilat tothom. Ens n’haurem d’anar tots a Madrid. Madrid es posiciona molt bé, és la capital audiovisual del sud d’Europa.’
L’absència catalana a les plataformes en línia
Una altra de les dades que remarca l’estudi de Vilallonga és que la participació catalana en produccions espanyoles, que havia estat clàssicament molt elevada, ha minvat aquests anys del 48% al 30%. Els experts ho atribueixen al fet que Madrid s’ha endut la majoria de projectes de les plataformes en línia, com Netflix, HBO i Amazon Prime, que són la gran promesa del sector audiovisual. El 2018, la indústria espanyola va generar més de dos-cents seixanta llargmetratges.
Això també indigna Passola, que creu que el govern de Catalunya ha omès la seva responsabilitat de crear les condicions perquè les companyies vinguin a produir aquí. ‘Netflix vol venir a Barcelona. Si no ve és perquè el govern no hi ha estat al darrere. No han fet res perquè vinguessin. I si governes, has de saber per on va el món. Tens estudis que et diuen que el 75% dels teus joves consumeixen audiovisual cada nit, que els joves entre setze anys i vint-i-cinc hi dediquen cinc hores al dia. I no hi fas res? Has d’oferir terrenys, recursos, facilitats!’
