06.10.2017 - 22:00
Amb la ciutat convulsionada per les violències del diumenge, una veu tranquil·la d’un país llunyà es feia sentir a Barcelona l’endemà enmig del desconcert i la fúria: ‘Quan passen coses importants, és temps d’aturar-se i respirar.’ Quan les coses estan tan revoltes, i aquests dies ho estan molt, el consell de l’escriptora índia Arundhati Roy toca fons. Aturar-se i respirar. Renovar la mirada, prendre perspectiva de la situació, no enganyar-se, calmar les emocions agredides, no deixar-se entabanar ni decandir, no mentir-se. Una amiga em fa una lectura complementària: no tancar d’immediat la ferida, no posar-hi de seguida una tireta, curar-la, deixar-li temps. Aturar-se i respirar.
La Roy és una escriptora bregada en les lluites col·lectives del seu país. S’ha estat més de vint anys sense publicar ficció, tot i haver aconseguit un formidable èxit internacional de crítica i de vendes amb una novel·la de fa temps que potser heu llegit, El déu de les coses petites (Edicions 62, traducció de Josep Julià Ballbé). No n’ha publicat cap altra fins ara perquè ha considerat més important esmolar i afinar la veu crítica des de llavors que l’extrema dreta va arribar al govern del seu país, juntament amb les primeres proves nuclears i un neocapitalisme brutal. La pacifista Roy és un ferm corcó del nacionalisme hindú que ha restablert al màxim les diferències socials a través de la renovació del sistema de castes que Gandhi va legitimar i la independència del 1947 també. I una intel·ligent intèrpret de l’escriptura i el valor de la paraula.
Ha escrit en els últims anys assaigs crítics que valdria la pena que fossin traduïts al català. És una de les veus, si no la més destacada, que ens arriba sobre la tremenda ocupació militar que viu el Caixmir des de fa dues dècades i la seva persistent lluita per la independència i el reconeixement musulmà. Com no se li havia de demanar a Barcelona pel que passa a Catalunya? No es tracta d’establir comparacions, sinó de saber alguna cosa de primera mà sobre conflictes mal explicats per la dinàmica de guerra ideològica que els envolta per nassos, ja que la guerra cultural és precisament el pinyol del problema. Desinformació volguda i alimentada, arreu. L’èpica i la propaganda, la mentida i la por, la il·lusió i el pensament màgic.
Al Pati de les Dones, al Centre de Cultura Contemporània, Arundhati Roy se sumava dilluns als quinze minuts de silenci de l’equip de la casa i els periodistes convocats a la presentació de la seva nova novel·la, El ministeri de la felicitat suprema (Anagrama, traducció de Xavier Pàmies). No havia necessitat gaires explicacions per a comprendre que arribava a Barcelona ‘en el moment més important per a la història d’aquest país’. Amb la mateixa veu dolça i calmada, va afegir com qui no vol la cosa: ‘I quan passen coses importants, és temps d’aturar-se i respirar.’ Passen coses importants arreu, va venir a dir de manera indirecta també. Fa una gira internacional, venia d’Alemanya: ‘No sé com va que sempre acabo en llocs on xoquen l’art, la història i la política.’ A Gotemburg, el dia abans del nostre 1-O, es va trobar atrapada en una manifestació de la ultradreta neonazi.
Les coses que ens passen ara mateix són decisives. Moltíssim. Hi ha tants aspectes a posar en relleu, que de moment em fixo en el paper extraordinari que estan fent alguns joves. En les manifestacions de dimarts es veien amics amb banderes diverses que anaven junts. Molts s’han mobilitzat per primera vegada amb els adults i han conegut les porres de la policia, també per primera vegada. Això marca. I més: davant la porta de l’institut El Palau de Sant Andreu de la Barca dos-cents cinquanta estudiants es van concentrar aquest dijous en silenci de les 8 a les 9 del matí demanant ‘respecte’ pels companys fills de guàrdia civil, criticant les actituds ‘irresponsables i immadures’ d’alguns adults del centre de qüestionar als fills l’actuació dels pares durant les votacions de diumenge al mateix centre. Dies difícils, i una lliçó important a retenir: si aquests joves tenen aquest sentit de les paraules i aquesta comprensió sobre com actuar políticament –en silenci, sense violència, apel·lant a la maduresa i la responsabilitat dels adults– és que estan sent ben educats i que els dies revolts que vivim els estan fent créixer de debò. El seu pacifisme és el mateix que el dels votants de l’1-O. Vasos comunicants.
Ens ensenyen, aquests joves. Estan practicant el consell: aturar-se i respirar per veure què passa i com actuar.
