Per què he decidit de deixar de viatjar?

Feia més de vint mesos que viatjava sense avions ni bitllet de tornada i res m’havia aturat. Ni la desèrtica estepa de Mongòlia a cavall, ni el dengue, ni l’enyorança, ni la crua expedició travessant l’Himàlaia no ho havien aconseguit. Tot i això, fa uns dies vaig decidir, en qüestió de minuts, agafar el primer vol de tornada a casa.

L’endemà mateix, tot va canviar. Una vegada més, la situació va empitjorar dràsticament en menys de vint-i-quatre hores. Ja feia una setmana que es repetia aquesta situació, un dia rere un altre, però tot i això encara era incapaç de preveure què passaria l’endemà. Dimecres, van anunciar que tancarien les fronteres de Malàisia i Singapur. Laos i Tailàndia van anunciar noves mesures restrictives. Tenir passaport espanyol es convertia en un maldecap i intentar endevinar què passaria era gairebé impossible, més encara en països que no eren el meu. Calia esperar-se el pitjor i actuar en conseqüència.

De sobte, el meu itinerari ja no era planificat segons les destinacions que més m’interessaven, o les persones que tenia ganes de veure, sinó segons la manera d’evitar les mesures de seguretat dels països que m’envoltaven. Què faré quan s’acabi el visat de Tailàndia, on podré anar, què passarà si no puc… No tenia sentit, allò ja no era viatjar.

A tot això, s’hi havia de sumar el fet que no deixava de ser un visitant, un convidat en un país estranger, que m’havia obert els braços però no era el meu. Tenia dret d’ocupar llits d’hospitals saturats, si em posava malalt? I si la meva presència feia que alguna persona local ho passés malament, per exemple, pel fet de consumir subministraments escassos? I si era un transmissor del virus sense saber-ho? La consciència m’oprimia.

Al mateix temps, m’arribaven notícies que la Unió Europea proposava als països membres de tancar les fronteres exteriors i Quim Torra demanava a Pedro Sánchez que li deixés tancar aeroports, ports i el transport ferroviari a Catalunya. S’obria la possibilitat, doncs, que m’expulsessin d’on era i que no m’acceptessin ni als països veïns ni, tan sols, a la terra que anomeno casa.

Tot i això, no va ser fins que vaig parlar amb altres viatgers i vaig veure com n’era, de magra, la situació en altres parts del món no gaire llunyanes, que vaig adonar-me que havia d’anar-me’n. Això va ser a les quatre de la tarda, i a dos quarts de vuit ja era assegut a l’avió que va posar un punt i a part al meu viatge pel món.

El pànic s’apodera d’Àsia

Com deia, d’això no fa ni una setmana, però la situació d’ara ja és completament diferent de la d’aleshores. Al sud de l’Àsia i al sud-est veuen amb temor com els casos del coronavirus 2019 van creixent a ritmes similars als d’Europa fa unes setmanes. En culpen, amb raó, la globalització.

Quan vaig aterrar a Barcelona, vaig rebre un missatge de l’home que m’havia de llogar la caseta a la muntanya, a Tailàndia: ‘Em sap greu, no podem acceptar estrangers per por del coronavirus, només tailandesos’. Quan jo en vaig marxar, hi havia 144 casos confirmats a tot el país. Al cap d’una setmana, la xifra s’havia elevat fins als 721, cinc vegades més. Només ahir, ja se’n van registrar 122. El govern estudia el confinament obligatori i el tancament definitiu de les fronteres, al mateix temps que el preu de l’arròs es dispara entre un 20% i un 30%, sobretot per l’alta demanda, però també per la sequera, i els productors avisen que això és només el principi, segons el Bangkok Post.

Però Tailàndia no és l’únic lloc on s’estén el pànic. Al sud de l’Àsia, on hi ha més densitat de població del món i on disposen d’un sistema sanitari molt més deficitari, la histèria col·lectiva ja és una realitat. A l’Índia gairebé no es concedeixen nous visats i la majoria de comerços ja tanquen. Els hotels i els albergs no accepten estrangers, i si ho fan, és acreditant que no tenen la Covid-19 amb una prova que s’ha de fer a l’hospital després d’hores de cua. A més, des de diumenge, s’han anul·lat tots els vols internacionals durant una setmana pel cap baix.

El meu bon amic i company d’aventures a Mongòlia i a l’Himàlaia, Dani Benedicto, ha estat a l’illa d’Andaman vora un mes, però diumenge, la policia el va despertar de matinada i el va obligar a marxar. Fins aleshores no havia pogut marxar perquè feia una setmana que s’havia suspès tot el trànsit aeri i marítim a l’illa, però ara han habilitat un ferri que permetrà d’expulsar-ne els estrangers. De moment, encara no sap on l’enviaran, un cop el deixin a l’aeroport, ni com s’ho farà per tornar a casa, que és la seva única prioritat, arribats a aquest punt.

La situació al Nepal és encara més caòtica. La Carla Bella ho ha pogut comprovar amb els seus propis ulls. La viatgera, de 25 anys, era al país durant l’esclat de la pandèmia. Venia de Hanoi, al Vietnam, en bicicleta, i la seva intenció era arribar fins a Barcelona. Tot va canviar quan va tornar d’una excursió per l’Himàlaia i va palpar una gran preocupació entre els nepalesos que la va fer alarmar. Ràpidament va comprar un bitllet per a aquest dilluns.

‘L’endemà, la preocupació es va convertir en pànic’. Li arribaven desenes de rumors que no sabia si podia creure. Quan va aconseguir de posar-se en contacte amb el cònsol espanyol, li va recomanar que sortís del país com més aviat millor perquè l’aeroport tancaria dissabte a la nit. És a dir, abans del vol que ella havia adquirit. A més a més, també li van dir que, si no es podia permetre el bitllet, havia de tenir en compte que tancarien totes les opcions d’allotjament i restaurants. Fins i tot, la van apressar que anés al supermercat per comprar avituallaments perquè podia ser que s’acabessin tots els subministraments. El bitllet de vol més barat costava 5.000 dòlars, uns diners que la Carla, estudiant d’un màster en drets humans, no té.

A les oficines de la companyia aèria es va trobar una situació digna d’un film de terror. Molta gent plorava i cridava per la impotència i la por de la pandèmia. Finalment, i després de molts processos, va aconseguir un canvi de vol lliure de càrrec i dissabte va tornar a casa, a Cabrils. Tot i això, Bella explica que li va semblar ‘molt poc professional que el consolat espanyol enaltís el pànic d’aquella manera, donant el consell d’anar a comprar tant menjar com pogués’. Des de casa, la viatgera diu ara: ‘Amb tot el que ha passat, trec de bo que puc valorar el fet de tornar a casa, que per un moment semblava impossible.’

Una volta al món interrompuda

Una emergència sanitària global, doncs, que exigeix mesures extraordinàries. Com la majoria, crec que no vaig saber a veure a temps la gravetat de la situació, però ara m’alegro d’haver pres la decisió a temps. És responsabilitat de tots superar aquest tràngol.

D’aquesta manera inesperada s’acaben, de moment, les aventures d’aquesta primera etapa descobrint el món d’una manera diferent: sense avions, sense bitllets, sense reserves i amb la gent local. Un desafiament construït en forma de projecte personal que m’ha descobert un nou estil de vida, el dels nòmades digitals, que m’enganxa i que m’ha atrapat amb força. Però durant unes setmanes em tocarà ser sedentari, excusa que aprofitaré per a gaudir de la família i planificar on em portaran les cames una vegada el planeta recuperi la normalitat. Fins llavors, tocarà fer bondat.

Més capítols de la sèrie ‘La volta al món sense bitllet de tornada’

—(1): Un nou ‘margaix‘ a Mongòlia
—(2): A Ulan Bator, vivint entre sedentaris
—(3): Comprant cavalls a Mongòlia
—(4): Els perills de cavalcar per Mongòlia
—(5): Compartint sostre amb cinc àguiles daurades
—(6): Com és la vida dels nòmades de Mongòlia?
—(7): Per què val la pena de viatjar fent autostop
—(8): La Xina de l’alta tecnologia i el control extrem
—(9): L‘orquestra simfònica dels trens xinesos
—(10): L‘autèntica religió d‘Hong Kong
—(11): Els paradisos naturals d‘Hong Kong
—(12): El dia que les treballadores domèstiques inunden els carrers d‘Hong Kong
—(13): Una setmana qualsevol quan viatges amb 3 euros el dia
—(14): Què cal portar a la motxilla quan fas un gran viatge?
—(15): Un Nadal a la Cotxinxina
—(16): Una gallina et pot salvar la vida al Vietnam
—(17): Com funciona Couchsurfing, la plataforma per a viatjar sense pagar allotjament
—(18): Emboscada entre cocoters
—(19): Nòmades digitals: viure viatjant gràcies a internet
—(20): El llac de Ta Dung, la joia desconeguda del sud-est asiàtic
—(21): Ser dona i fer la volta el món tota sola
—(22): Cao Dai, la jove religió que combina Buda, Jesús, Victor Hugo i Lenin
—(23): S‘hauria d‘abolir una festa com Nadal si això fos millor per a l‘economia?
—(24): El Vietnam: l‘última supervivent de la secta del coco
—(25): Viatjar només caminant és una bogeria
—(26): Xocs culturals i anècdotes de la Cambotja rural
—(27): ‘Worldschooling‘: com és educar els fills gràcies als viatges i lluny de les escoles convencionals?
—(28): Checkpoint 17
—(29): El testimoni del nen que va sobreviure al camp de concentració més letal del genocidi cambotjà
—(30): Disparar a policies (amb pistoles d‘aigua) per celebrar l‘arribada de l‘any 2563
—(31): Dormir en temples, un allotjament místic, alternatiu i gratuït
—(32): 971.400 passes: travessant Cambotja a peu
—(33): Per què els tailandesos estimen tant la seva monarquia?
—(34): L‘oasi urbà més important de l‘Àsia, en perill
—(35): El turisme de motxilla conquereix Pai
—(36): El sopar il·legal i el tercer ull
—(37): Quaranta-tres pitons i catorze monjos en harmonia
—(38): Naypyidaw, l‘estrafolària capital fantasma creada del no-res
—(39): Quan un rei indi et convida al seu palau
—(40): Els encants de la regió més plujosa del món
—(41): Com dormir a l‘aire lliure sense gastar-nos ni un ral quan viatgem?
—(42): El Nepal, més enllà de l‘Himàlaia
—(43): El preu de ser una deessa vivent amb sis anys
—(44): Maleint sangoneres al sostre del món
—(45): Guia per a fer senderisme per l’Himàlaia al Nepal
—(46): Els trens de l’Índia: somni o malson?
—(47): ‘Enlloc del món no es protegeixen tant els ciutadans d’un país com ho fa la Fundació Vicent Ferrer’
—(48): L’aventura extrema que han completat menys d’un centenar de persones: el Gran Camí de l’Himàlaia
—(49): Coses que passen a més de cinc mil metres d’altitud
—(50): El racó més bonic del planeta
—(51): El punt de no-retorn
—(52): Sang sobre gel
—(53): Sobreviure a l’infern al cel
—(54): Congelacions i abismes
—(55): El remot poble de l’Himàlaia que viu congelat en el temps
—(56): Hem conquerit el cel
—(57): ‘Vaig salvar la vida als meus clients i no m’ho van agrair mai’
—(58): El temple on les rates no són cap plaga, sinó germans, pares i amics
—(59): El Rajasthan, terra de camells, ciutats de colors i palaus en venda
—(60): Qui són els jainistes, el 0,4% de la població índia que controla gran part del país?
—(61): ‘Un atac amb àcid em va arruïnar a mi, la meva família i les meves emocions’
—(62): ‘Vull tornar a casa, però no puc’