04.10.2017 - 00:00
Això és una guerra. D’elements que confereixin caràcter bèl·lic al conflicte no en falta ni un, sinó que ja no responen a l’imaginari cinematogràfic: fang, trinxeres i canonades. La guerra del segle XXI és eminentment verbal.
El primer camp de batalla visible van ser els mitjans. A la vida normal, per dir-ho mariuserranament, tot estava ídem; màxim alguna discussió, res que impedís la digestió dominical. Però arran del xou del PP i l’estatut castrat, articulistes i editorialistes començaven a incendiar l’ambient: les primeres granades.
Paral·lelament, els generals de la tropa dictaven ordres: l’esfera política. Quan un dels comandaments reclama la intervenció del poder judicial, la guerra puja de to. Amenaces, inhabilitacions i multes ja són foc de morter, i obliguen a reclutar més soldats per proveir el front defensiu. Protestes al carrer i manifestacions de suport ja són una primera visibilització del conflicte a la manera tradicional: grups nombrosos en formació.
El tercer camp de batalla són les xarxes. Tot allò que la gent no gosem dir-nos o fer-nos a la cara ens ho diem per Twitter. Si hi va haver un temps que un esquirol podia recórrer Europa saltant de branca en branca, ara tu i jo podem travessar les vint-i-quatre hores del dia saltant de piulada en piulada. D’una banda, informació compartida amb els nostres, per fer pujar la moral. De l’altra, insults, amenaces, desafiaments, ironies: l’intercanvi amb l’enemic. És el foc creuat. WhatsApp i Telegram també disparen molta munició, però d’imitació: són el terreny de la falòrnia, el rumor, la falsificació, un component bàsic de tota confrontació.
Entre les xarxes i els digitals, doncs, hem viscut l’escalada bèl·lica a internet. L’1-O va escenificar a la perfecció la doble ànima de la guerra del segle XXI: la presencial (vam sortir al carrer, vam anar a votar) i la virtual (vam defensar el col·legi amb el fòtil a la mà, repiulant frenèticament). Fins que la primera es va imposar amb tota la cruesa d’una porra a la mà i uns ulls injectats d’odi. Per fi es visualitza l’element primordial de tota contesa: la violència.
S’han fet moltes bromes sobre allò de ‘Espanya combat una revolució del segle XXI amb mètodes del segle XIX’. Però de broma no en té res. L’atàvica pulsió de domini que impregna el caràcter castellà ha tingut la virtut de fer visible el que era invisible. Altrament, aquests mòmios de la UE no s’haurien despertat mai. L’atupada general a càrrec del braç armat del franquisme ha servit perquè el món, si més no el que viu al segle XXI, entre pantalles, vegi enmig de casa seva una campanya del XIX.
La força bruta, que és l’element definitori de la guerra tradicional, serà la causa per la qual la perdran. La mentida sistemàtica n’és un complement imprescindible, i això va a càrrec dels comandaments. No em puc treure del cap aquell portaveu sindical dels cafres que va tenir els sants collons de dir ‘aquí nadie va a pegar a nadie’. Amb cara d’estar-se aguantant les ganes d’estovar allà mateix el periodista. Ells la minimitzen, la violència, perquè hi estan avesats. Quan t’han pujat al crit de ‘Cállate que te parto la boca’, coces i cops de puny tampoc et semblen tan greus. Fins i tot et poden semblar un deure que cal complir.
A nosaltres, en canvi, la violència ens fa pànic. I això ens havia fet perdre sempre. Però ara el llirialamanisme, la nostra ingenuïtat incurable, serà el que ens farà guanyar: floretes, dibuixos, cançons, resistència pacífica… Si fins i tot ens hem enamorat de la nostra policia! El més agressiu que disparem són piulades iròniques i articles emprenyats. Som gent pacífica i no ens agrada cridar. Ens agrada parlar. La paraula, la força del segle XXI.
Això sí, primer haurem d’entomar uns quants capítols més en el camp de batalla de la realitat. Ja n’hem vist alguns: protestes als hotels on s’allotgen els torturadors, escridassades en comissaries i casernes, tractorades contra la repressió, infiltrats a les manis per rebentar-les… Tot twentieth century style. El súmmum es produirà, amb molta probabilitat, quan la testosterona els acabi d’ofuscar el reg cerebral i enviïn l’exèrcit. Serà el cant del cigne de l’ancien régime franquista. La gran atupada.
