28.05.2019 - 21:50
A la nostra societat, li falta coixí teòric. Menys opinió sobtada i més pensament. Després de tot aquest interminable cicle electoral (i el que probablement vindrà), en podem ser més conscients que d’habitud. Els diaris i les xarxes socials han anat plens de proclames, eslògans i afirmacions que no són mai corroborats amb raonaments. Primer, els polítics de tota mena: prometent coses que ni han fet quan governaven ni faran si governen; validant les seves propostes perquè, diuen, les dels altres són pitjors; dient coses per dir-les, bajanades, només per a ocupar un temps o un espai periodístic. Immediatament després dels polítics, nosaltres, esbombant les nostres preferències pel ciberespai, alguns amb arguments molt més elaborats que no els dels partits, però sempre són l’excepció. A les xarxes es copia aquesta estratègia tan mesquina de l”i tu més’, les serradures mentals en la màxima expressió.
A la nostra societat ens cal pensar una mica més. Per no assemblar-nos a tots aquests polítics que veuen un micròfon i de seguida deixen anar la primera poca-soltada que els passa pel cap. Per no assemblar-nos a aquests polítics que es presentaven a Barcelona i que, convidats per Godó i el seu majordom en cap, van acceptar (la Colau i la Saliente, també, quina pena!) de ficar-se dins un estany públic sense rebre cap multa. Per no assemblar-nos als periodistes que han oblidat que la seva missió és contrastar la informació que transmeten. Per no assemblar-nos a nosaltres mateixos quan, embeguts en la nostra opció, com si fóssim radicals d’un equip de futbol, desqualifiquem sense arguments aquelles altres opcions que més s’assemblen a la nostra i amb les quals inevitablement haurem de fer política.
Ens falta coixí teòric. Cal pensar una mica abans d’opinar. Perquè quan arribi la campanya electoral següent no ens assimilem a la mediocritat general, a la nostra mediocritat. Més: perquè quan arribi la campanya electoral següent practiquem el silenci i deixem que ells amb ells s’esquincin, encara que, després de les votacions, ells amb ells es vulguin coronar. Com la Colau enaltint Collboni, fins feia poques hores una bèstia grossa… que, a parer meu, ho era i ho és.
I com ho fem per atrevir-nos a pensar si ja tenim el costum d’atrevir-nos a opinar inopinadament? No tinc cap fórmula general, ho lamento. Però us vull explicar que, si més no jo, fa pocs dies he après molt llegint un llibre de cent pàgines encaminat a posar en qüestió la nostra comprensió de la realitat. És un llibre de Laura Llevadot, Jacques Derrida: democràcia i sobirania, inclòs en una col·lecció de l’editorial Gedisa que és en si mateixa una epifania constant: pensament polític postfundacional. Ui, filosofia, direu alguns? No fotem, aquest és el primer parany que el poder posa davant: entabanar-nos amb la idea que la filosofia és per a consum exclusiu de filòsofs, com si només poguessin pensar ells.
Ben al contrari, el llibre de Llevadot és un extraordinari exercici de divulgació d’una altra manera de raonar, un llibre que fa lliscar les frases a desgrat de la contundència dels enunciats, cent pàgines que entén tothom. I en què es posen en qüestió els protocols que sempre seguim per a encarar-nos a la realitat: la llengua com a primer element de subordinació (‘provenim tots d’un lloc ben obscur i entremesclat’); la hipocresia de les societats que es diuen hospitalàries, però que ho fan des de la més arrauxada hostilitat; l’actitud sempre excloent i repressiva dels estats canalles (‘Les intocables constitucions són l’expressió de la violència amb què es conserva allò que és constituït i presentar-se com a veritat perenne’); l’execrable diferenciació dual que s’imposa als humans segons si neixen amb vagina o amb penis…
Un llibre, simplement un llibre com el de la Laura, estimula més el pensament que no pas hores i hores d’escoltar els mateixos tertulians als mateixos mitjans; l’estimula molt més que no pas veure la majoria de polítics fent veure que planifiquen el nostre futur, mentre fan unes altres coses; dedicar el nostre temps a llegir un llibre contra corrent com aquest és una inversió de lucidesa, que contrasta amb les hores que dediquem a opinar per opinar per opinar… Perquè Laura Llevadot ens proposa un desafiament fascinant: la mort dels ignars en la vida pública. Ho escriu així: ‘Mort als decididors professionals: economistes, publicistes, polítics, defensors de la salut pública, tecnòcrates o simples gestors, tots aquells que ens governen en nom de la veritat, aquells que saben com funciona la cosa, tots aquells que creuen saber allò que el món és.’
