Atrevir-nos a celebrar l’èxit amb Eufòria

Abans de començar, una confessió i un avís. La primera, la confessió, doble, per deixar escrit que sí, que m’agrada Eufòria i que m’hi he mig enganxat; el segon, l’avís, per demanar-vos que, si us plau, no me’n feu cap avançament, ni que si aquesta és finalista ni que si l’altre ha estat eliminat o viceversa: des del sud, on encara se’ns censura l’accés directe a TV3 (aquesta barbaritat que de cap manera no podem donar per normalitzada), segueixo el concurs musical per la via de l’aplicació i en diferit, i feina tinc a esquivar les xarxes i evitar de saber què ha passat en els xous que ja s’han fet i que jo encara no he vist. Costa (i controlar-se la curiositat, encara més), però de moment ho vaig aconseguint. Perquè ens entenguem: que a hores d’ara tot just si vaig per la repesca i sé que hi han tornat a entrar la Clàudia i l’Edu. Res més.

Sssst!

Suposo que, essent com som un poble de crítics professionals, i constatant com ja s’ha constatat que aquest programa és un èxit total, ja hi deu haver un degoteig important d’anàlisis documentades sobre el fenomen (perquè en això, a hores d’ara, em sembla que ja coincidim tots, oi? Eufòria és un veritable esdeveniment, allò que se’n diu un fenomen de masses que ha disparat les audiències de TV3 i que omplirà el Palau Sant Jordi i que tot). I suposo que s’hi sumaran articles i comentaris de ponderació de les coses que sí i les coses que no i les que caldria millorar (pronoms febles, per exemple?). I que fins i tot els mestretites de torn ja deuen haver vessat a les xarxes les seves corresponents dosis de displicent arrufament de nas. Dic que ho suposo perquè ja he explicat que en aquest tema m’he imposat un blocatge d’informació que ha d’incloure-ho tot si no vull que, ça o lla, hi pesqui alguna dada que ara encara no desitjo tenir (que han eliminat la Mariona, per exemple) (o en Triquell) (o l’Edu) (o la Núria) (o en Pedro) (o l’Estela) (o la Clàudia) (o l’Scorpio) (o en Joan) (hosti, és que m’agraden tots!).

En fi, que és cert que és digne d’estudi, això que passa quan s’ajunten mitjans materials i intel·ligència televisiva i se sap fer un càsting de colors que ens mostri la diversitat humana i de creativitat que creix en aquest país. I que probablement també passa que teníem ganes de festa. I que de vegades la xamba. Però que jo, ara, només vull deixar constància de l’alegria que sento perquè això hagi succeït. I que en el meu món ideal ens trobaríem tots, jo què sé, a llegir en veu alta Salvador Espriu i mirar de desentrellar-ne alguns enigmes, però que això no passarà mai de la vida (i potser millor que sigui així) i que si el que ens convoca és la celebració del talent feta xou de llums i disfresses i serpentines, doncs endavant les atxes i visca l’espectacle!

Perquè quan en Pedro va cantar Lluís Llach i va fer una versió actualíssima i meravellosa de “País petit”, va ser una emoció gran que ens explica, també, això que som i com ens fem i el futur que sí que tenim. O aquell sentiment que transmetia la Núria amb el “Què volen aquesta gent?”, de la Maria del Mar Bonet: que a la cançó sembla una desesperació, però que ara, avui, és ràbia. O la capacitat d’interpretar qualsevol tema, que si Tina Turner que si ACDC que si Lady Gaga que si Madonna que si Adele, i de fer-ho tan bé. I al costat posar-hi un clàssic dels Pets o la festa amb tobogan de Zoo (al meu calendari encara no ha passat, però el blocatge informatiu no és, ai, infal·lible). Amb la naturalitat de sentir-nos part del món. Ni subalterns ni prescindibles: part del món, aquesta necessària recuperació de l’autoestima. I ara penso en el dia que l’Edu va cantar “Beggin” de Måneskin i hi va afegir versos en català: “Què més voleu? Jo sóc així. He passat anys de merda però ara estic aquí. Jo seguiré. M’ho he guanyat. De tants cops que he caigut ja em conec el forat. I ara mira’m com rapejo, joc de cartes jo barrejo… De tantes hòsties ja res no em fa mal, confio en mi i en el meu potencial, sé que la caiguda sempre és cap a dalt… ‘preta el botó, jo sóc de Catalunya i ja res no em fa por, I’m beggin’, beggin’yooou, So, put your loving hand out, baby…”

Que si la gent jove ha de mantenir el català, o s’hi ha d’enganxar, no serà perquè li faci pena, sinó perquè li transmeti força, energia, possibilitats.

I ara en diuen eufòria.

A l’escola, quan era petita, jugàvem a Los ángeles de Charlie. I a Aplauso, també. En fi, sí, coses així. Programes que imitàvem amb força imaginació i sempre en castellà, que era la llengua en què els rebíem. Diria que hi va haver un temps, després, en què Bola de Drac va ocupar amb braó aquest espai, i diria també que (de nou la influència de les teles, en aquest cas, autonòmiques), aleshores la llengua de joc ja va ser en català. I finalment encara diria que el període següent ens va quedar orfe de referents imitables en l’idioma del país. I que, amb raó, ens en lamentàvem tant.

I aquesta és la cosa, al capdavall, la clau que ens obre tots els panys: que, posats a jugar, la mainada no jugui a Operación triunfo sinó a aquest logo de l’accent obert que és Eufòria. Tan senzill com això.