08.03.2016 - 14:32
|
Actualització: 14.03.2016 - 07:16
Drogues, diners, cadenes, armes, bandes i prostitució, a les lletres. Tempo lent, baixos pesants, hit-hats molt subdividits i ús auto-tune pel que fa a la música. Ras i curt, així podríem definir el gènere trap, un fenomen que en els darrers anys està sacsejant amb força l’escena Hip-Hop mundial. Un estil que, a casa nostra, malgrat situar-se en l’underground i arrassar a les xarxes socials, comença a fer-se un nom i a ressonar en grans escenaris com els del BAM o el Sònar, davant milers de persones.
El Trap és un subgènere musical del Hip-Hop, que es desenvolupa com una evolució natural del Dirty South, una sonoritat de la música rap provinent del sud d’Estats Units. De fet, és en aquesta zona, en ciutats com Atlanta o Houston, quan a la dècada dels 90’s comencen a aparèixer rapers coneguts amb el nom de ‘trap rapers’. Aquest terme té l’orígen en les ‘Trap House’, les cases dels barris marginals on els traficants venien les drogues. Artistes com Three 6 Mafia o Outkast comencen a ser coneguts per la temàtica ‘trap’ de les seves lletres.
És a dir, la música trap neix en contexts de ghettom d’afroamericans en ciutats del sud d’Estats Units i en la seva lírica intenta reflectir aquesta realitat social: pobresa, violència, conflictes armats entre bandes i l’ostentació dels diners del tràfic de drogues. En paraules d’Hacha Dastral, raper de trap i membre de la P.A.W.N. Gang, ‘el Trap és un gènere bèl·licista, de defensar el què és teu i exhibir el què has guanyat. És violent per naturalesa’.
Tot i així, no seria correcte concebre aquest gènere com un mitjà per la transformació i la crítica social. Els artistes no busquen criticar directament les injustícies o defensar altres realitats. La temàtica de les cançons és egocèntrica i en la majoria de casos els rapers reflecteixen amb orgull la seva condició i fan ostentació de la forma de vida i els diners que han aconseguit mitjançant el suposat tràfic de drogues i els conflictes entre bandes.
Les lletres mostren l’orgull d’haver-se criat en entorns complicats i haver reeixit
En aquest sentit, Marta Salicrú, cap de redacció de Time Out afirma que el discurs de les lletres es podria resumir de la següent manera: ‘he nascut sense res i envoltat de misèria però ara tinc molts diners gràcies a les drogues, les armes i la música’. En el fons no deixa de ser la reivindicació de la cultura de barri on viuen i l’orgull que senten per haver-se criat en entorns complicats i haver reeixit.
Sonoritat i el gènere en la indústria
El terme ‘trap’ inicialment feia referència a la música que parlava d’aquesta realitat social, però poc a poc els artistes d’aquesta escena van anar desenvolupant una sonoritat pròpia que li seria característica: sons foscos i greus, -coneguts com a ‘bombos 808’-, tempo més lent que el rap mainstream, hi-hats molt subdividits i ús abundant d’autotune. El productor de Trap Guillem “Elhixir” Olóndriz explica que ‘en el cas del trap, el missatge de les lletres passa a tenir un paper menys destacat que en el rap i se centra més en la sonoritat dels beats’.
Amb aquestes característiques i gràcies a trapers com Gucci Mane, Rick Ross o Waka Flocka Flame, el trap es va fer un gènere de masses cap a finals dels 2000’s. D’ençà, la popularitat del trap no ha parat d’augmentar i la indústria discogràfica ha fet una aposta clara per aquesta ‘nova’ sonoritat del Hip Hop. Joan S. Luna, cap de redacció de Mondo Sonoro afirma que a part de ser un estil que mou milions de dòlars, té una influència cada cop més gran sobre la música mainstream i en artistes de la talla de Beyoncé, Katy Perry o Kanye West.
Avui dia, artistes com Young Thug, Migos o Chief Keef són les principals apostes de les grans productores. No hi ha dubte que el Trap als Estats Units és una realitat consolidada, massiva i influent, però què passa amb aquest estil a casa nostra?
Escena trap a Barcelona
Als Països Catalanas tot just estem veient el despertar del Trap. Tot i així, l’escena encara és força incipient i es concentra eminentment a Barcelona. És per aquest motiu que es tracta encara d’un gènere difícilment classificable. Alexandra Baena, musicòloga especialitzada en gèneres urbans afirma que cada grup té una identitat i sonoritat particular i sonen ‘molt diferent’ entre sí.
Artistes com P.A.W.N. Gang, Pxxr Gvng, Kinder Malo, Pimp Flaco o Cecilio G són alguns dels noms que han importat la sonoritat i l’estètica del trap americà i han contribuït a fer més gran la febre d’aquest estil, que a Youtube acumula centenars de milers de visites. Luna apunta que la irrupció d’aquest gènere ve donada en part per la necessitat de renovació de la sonoritat del rap a l’Estat espanyol. Tot i així, contradiu les veus que reivindiquen el trap com un fenomen diferenciat del rap: ‘són dos gèneres que hauran de coexistir, tal com passa als Estats Units’.
Els grups nacionals han hagut de canviar la temàtica de les lletres per què el context social és diferent
Segons Salicrú, l’estil encara ha de polir certs aspectes que ‘frenen la seva expansió’. La diferència de l’escena nacional amb el trap americà es troba en la temàtica de les lletres, que es deu principalment al canvi de context social en què estan motivades. Aquí no hi ha un context de gueto, violència i conflictes de bandes i armes que es barallen per controlar el negoci de la droga, i aquest fet es veu reflectit en les cançons que passen a centrar-se situacions quotidianes del barri i el grup d’amics. Aquest fet fa que que les temàtiques dels grups autòctons siguin variades, tant com la realitat social ho permeti.
Una altra de les característiques que diferencien el trap d’aquí amb l’americà és la influència musical que reben. D’una banda, als Estats Units la producció de trap cantat té una relació molt estreta amb els artistes de trap electrònic, un subgènere derivat proper al dubstep. En el cas espanyol, alguns artistes com Dellafuente o Pxxr Gvng han introduït elements d’altres estils musicals en les cançons marcats pel context social, com el flamenc i el reggaeton, respectivament.
Per últim, cal recalcar que les diferències pel que fa la indústria discogràfica són substancials. En línies generals, els grans segells s’han mostrat poc interessats per apostar en ferm per aquest estil. La majoria d’artistes segueixen autoproduïnt els seus propis treballs i els canals de difusió principals continuen sent plataformes gratuïtes com Youtube o SoundCloud.
El Trap en català de la P.A.W.N. Gang
Alguns artistes van començar com una diversió entre amics i s’han acabat fent un nom a l’escena. És el cas de la P.A.W.N. Gang, provablement un dels grups més coneguts del panorama barceloní. Aquest col·lectiu de 6 amics fa més de 4 anys que trenquen els esquemes fent Trap en la seva llengua: el català. Un experiment que ha sortit rodó per ‘la squad catalana’: ‘Nosaltres fem el què ens agrada, el què ens ve de gust’, asseguren.
Sobre el motiu de cantar en català, apunten que utilitzen aquest idioma perquè és a partir d’ell que poden ‘expressar i dir’ tot el què volen. Afirmen que no els fa por si ‘la gran oportunitat’ truca a la porta, però saben que l’estil està encara fent els primers passos a la ciutat. La P.A.W.N. Gang és l’exemplificació de l’estat del Trap a Barcelona, segons ells ‘en constant experimentació’ i agradant cada dia a més gent. És un gènere jove amb ganes de trencar tabús i pendent d’explosionar.
És encara d’hora per fer un balanç de l’estat del trap a casa nostra. Només el temps determinarà on acabarà situat aquest estil: desaparegut com tantes modes passatgeres, fent el salt a la gran indústria musical o continuant en l’’underground’. Potser el Trap serà el despertador definitiu d’un Hip-Hop que porta anys estancat al nostre país.
