Atrapats

Doc Daneeka, psiquiatre militar, personatge de la novel·la Catch-22, explica la trampa parada als pilots d’aviació dels aliats que volien deslliurar-se dels combats durant la II Guerra Mundial. Segons el psiquiatre, sempre podies dir que eres boig i que la bogeria t’impedia de volar. Això sí, havies d’explicar-ho raonadament als teus superiors. El problema és que si eres capaç de veure la malaltia que tenies i explicar raonadament per què no et deixava volar, la conclusió era que, boig del tot, no ho eres. Per tant, no te’n deslliuraven. És a dir, si vols deslliurar-te del combat tens la via de dir que ets boig, cosa que demostrarà que no ho ets. La novel·la es va publicar el 1961 i es va fer tan famosa i popular que avui l’expressió ‘Catch 22’ indica, en llengua anglesa, situacions sense sortida. D’aquelles que, facis què facis, et porten a un carreró sense sortida. Situacions paradoxals, on et trobes atrapat per una lògica que es contradiu a si mateixa. N’era l’autor Joseph Heller, jueu de Brooklyn i pilot d’aviació.

L’any 2017 l’israelià Micah Goodman, jueu de quaranta-dos anys, va escriure el llibre Catch-67. Aquest llibre descriu la trampa sense sortida en què, segons ell, es troba atrapada la societat israeliana de la guerra de 1967 ençà, quan Israel va ocupar Gaza i Cisjordània després de guanyar una guerra de sis dies que no havia començat. D’aleshores ençà, segons l’autor, el país es troba atrapat en una lògica que es contradiu a si mateixa. I faci què faci, arriba a un carreró sense sortida. El llibre va ser un èxit rotund a Israel, i poc després n’apareixia la traducció a l’anglès, que és la que he llegit aquest estiu, com a pròleg de les eleccions de demà passat, dimarts, al país de Netanhayu.

La paradoxa és la següent: segons Micah Goodman l’esquerra israeliana té raó en una cosa: la supervivència d’Israel depèn de la retirada de Gaza i Cisjordània. Israel únicament sobreviurà, si opta per la solució dels dos estats: els palestins, el seu; els israelians, el seu. Entre més coses perquè, si només hi ha un estat, a la llarga els palestins seran més, perquè tenen molts més fills i, per tant, els jueus seran minoria fins i tot a casa seva. A més a més, l’ocupació continuarà tenint el rebuig internacional. I per últim, l’ocupació voldrà dir que els palestins es mantindran en peu de guerra. És a dir, el fet de tenir un sol estat i ser ocupant és catastròfic, perquè els jueus hi acabaran essent minoria, toparan amb el rebuig internacional i la guerra continuarà. La solució, segons l’esquerra israeliana, és abandonar els territoris ocupats i deixar que els palestins facin. És a dir, la solució està a fer dos estats.

Passa que Micah Goodman diu que la dreta israeliana també té raó en una cosa: la supervivència d’Israel depèn de no deixar en cap cas els territoris ocupats. Res de deixar Gaza i Cisjordània. O s’hi manté o Israel s’acaba. Entre més coses, perquè si Gaza i Cisjordània són un país lliure, i Palestina esdevé un estat independent, ningú no els podrà negar el dret de tenir un exèrcit, amb armes i soldats. Segons la dreta israeliana, això seria letal. Palestina els atacaria, com fa anys que fan, però molt més armats. Israel, d’un punt de vista militar, seria indefensable. Quedaria massa exposat, i a la vora, dels seus enemics.

És a dir, si per salvar Israel l’esquerra israeliana branda, amb raó, l’argument de la demografia, la dreta israeliana branda, amb raó, l’argument de la seguretat. El drama, segons Micah Goodman, és que tots dos tenen raó. El ‘catch-22’ d’Israel és el ‘catch 67’, i segons l’autor és el següent: si Israel se’n va dels territoris ocupats, Israel s’acaba. Si s’hi manté, també. Facis què facis, quedes atrapat. El llibre no tan sols va ser un èxit de vendes, sinó que va entrar, i no n’ha sortit, en el debat polític israelià. L’esquerranós ex-primer ministre Ehud Barak, per exemple, en va fer una crítica, des de l’esquerra, negant l’argument de la seguretat que dóna per bo l’autor.

A mi, el llibre em va interessar sobretot per la sinceritat: qui cerqui arguments palestins, no n’hi trobarà. Aquest llibre parla del conflicte vist del món jueu estant. I les tensions que origina. Personatge curiós, Micah Goodman. És nascut i resident a territoris ocupats (cosa que irrita l’esquerra), fet que no li impedeix de dir-ne territoris ocupats (cosa que irrita la dreta). Filòsof expert en lleis talmúdiques, ha fet un dels llibres que més m’ha atret per la capacitat de defensar una posició, la contrària, i la contradicció resultant.

A sobre, l’autor m’ha explicat com ningú les derrotes viscudes per dreta, esquerra i religiosos a Israel. Unes derrotes descomunals. Així, al principi la dreta sionista de Jabotinsky somniava una societat laica que deixés en pau els ciutadans, en una aproximació liberal de la societat, sempre tan refractària al control estatal. Avui la dreta és partidària d’entrar fins a la cuina dels ciutadans, no tan sols dels palestins, amb tot el control de la societat que implica. Si cal, militar. A més, de mica en mica s’ha anat fent més i més religiosa, ells que eren laics. L’esquerra israeliana, per una altra banda, al principi no creia en les nacions, sinó en les classes, els quibuts i la germanor entre classes populars. Amb la caiguda de l’URSS, l’esquerra israeliana va abandonar el socialisme, tan potent que era, i els quibuts avui són de propietat privada. Si la dreta va abandonar el liberalisme, l’esquerra va abandonar el socialisme. L’esquerra es va agafar a la pau de la mateixa manera que la dreta s’ha agafat a la religió: com una darrera esperança per a salvar la nació israeliana. Per últim, l’autor també explica la derrota menys aparent dels religiosos, que veuen com depenen d’estructures laiques, com ara l’exèrcit, per a viure el somni d’un Israel… religiós. Ells, també, ben atrapats.