Reparació del dany: com funciona l’atenuant que ha rebaixat la condemna d’Alves?

Un atenuant per reparació del dany ha estat clau per a rebaixar la condemna de presó del futbolista Dani Alves. Consta acreditat, diu la sentència, que abans del judici la defensa va ingressar al compte del jutjat la quantitat de 150.000 euros perquè fossin lliurats a la víctima, “sense cap mena de condicionant”. Segons el parer de la sala, per més que en la interlocutòria de processament s’establís l’obligació d’abonar una fiança de 150.000 euros, el fet que indiqués que sol·licitava que aquesta quantitat fos lliurada a la víctima amb independència del resultat del judici “expressa una voluntat reparadora”.

La sentència diu que l’atenuant es valora com a simple, no com a molt qualificat, i reconeix que 150.000 euros són “una quantitat petita”, tenint en compte el contracte laboral del futbolista i el seu patrimoni. També afegeix que els delictes sexuals no són reparables econòmicament. Tot i això, considera que s’ha mostrat disposat a indemnitzar la víctima “per sobre dels paràmetres habituals”. Aquest atenuant és habitual en tota mena de delictes, també els delictes contra la llibertat sexual, però, tot i això, hi ha certa discussió jurídica sobre si el punt de vista del tribunal en aquest cas és del tot encertat.

Un atenuant habitual

El magistrat Joaquim Bosch diu que, majoritàriament, la jurisprudència considera que aquest atenuant és aplicable en casos de condemna per agressions sexuals, però que també hi ha certa jurisprudència que diu que no n’hi ha prou amb pagar i prou. “La jurisprudència ha destacat com a elements per a la reparació el fet de reconèixer els fets, demanar perdó, no atacar la víctima… Conductes de reparació clares, coses que en el cas de Dani Alves poden ser discutibles. No se’l pot responsabilitzar del que ha fet el seu entorn, però sí de les seves manifestacions públiques. I el pagament també s’ha de ponderar amb la seva capacitat econòmica. El debat jurídic rau en si és suficient pagar una quantitat o no.”

Cristina Capuz, secretària de la Secció de Dret Penal de l’Il·lustre Col·legi de l’Advocacia de Barcelona (ICAB) en discrepa, s’acull a la jurisprudència majoritària i diu que forma part de la normalitat de molts casos penals: “Qualsevol persona condemnada per un fet delictiu pot, d’alguna manera, reparar el dany, i abonar els diners abans no vol dir et confessis culpable. Aquesta sentència parla d’atenuant simple, però el podrien haver considerat molt qualificat i baixar-li encara més la pena. Podria haver posat més diners, però n’ha posat els que la jutgessa va demanar. Si dónes els diners, acostumen a aplicar-te l’atenuant, és la tònica habitual i els magistrats no podien no aplicar-la. L’acusació particular podria haver demanat una xifra diferent o una disculpa pública, però si es va demanar això, no ens pot sorprendre. Entenc que a la societat li sobti, però en tot cas s’hauria de valorar si s’ha de canviar el codi penal.” L’experta també assenyala que es tracta d’una quantitat inusualment alta.

L’advocada especialitzada en violències masclistes Júlia Humet considera que la pena sobta una mica tenint en compte l’argumentació de la sentència. “Fa una reflexió que està bé i que diu que el dany no es repara amb diners perquè hi ha tot un dany que no és econòmic, és moral, i també valora que s’ha de tenir en compte la capacitat econòmica d’Alves, que pagar això no li costa el mateix que a tothom. Ha pagat els diners i, per tant, s’ha d’aplicar l’atenuant, però sobta una mica per això. Nosaltres portem un cas molt similar en què, amb un atenuant per consum de drogues, l’han condemnat a sis anys.”

Un privilegi econòmic?

El fet que aquests 150.000 hagin servit a Alves per a ser condemnat amb una pena inferior ha activat el debat social sobre si aquest atenuant té a veure amb els privilegis econòmics. “L’atenuant de reparació del dany és recollit al codi penal i és una possibilitat que té tothom, no l’ha tinguda Alves perquè tingui diners”, considera Capuz.

En canvi, Bosch considera que sí que hi ha connexions amb la desigualtat social. “Qui té diners, quan fa molt de mal, pot reparar millor que qui no en té, com passa en els accidents de cotxe. És un element que ens podria portar a reflexionar sobre com regular l’atenuant. A mi m’arriben al jutjat agressions sexuals dutes a terme per persones que no tenen diners per a reparar aquest mal. Per això cal posar el focus en la jurisprudència que parla de ponderar la capacitat econòmica i l’actitud de reparació a escala general. Una aplicació automàtica beneficia qui té més diners. Qui té molts recursos pot indemnitzar molt, i en aquest cas la sentència parla d’un dany reparat per damunt de l’habitual.”

Això no vol dir que les persones que estan en situació de vulnerabilitat econòmica no tinguin cap accés a aquest atenuant. De fet, en alguns casos s’han vist indemnitzacions irrisòries.

Una condemna que podria haver estat diferent

Sigui com sigui, fins i tot amb l’aplicació de l’atenuant, hi havia marge legal perquè la pena fos més alta. La legislació que s’ha aplicat és la primera redacció de la llei de llibertat sexual, abans de la reforma del PSOE, que, amb atenuant, establia uns marges entre quatre anys i vuit de presó. Per tant, el tribunal podria haver aplicat fins a vuit anys de presó, fins i tot fent ús de l’atenuant, però a la sentència no s’argumenta per què s’ha decidit de condemnar-lo a quatre anys i mig.

“No ho sabem, però potser la mentalitat del tribunal era la de condemnar a sis anys, que amb l’atenuant queda a quatre i mig”, explica Capuz. “El tribunal ha considerat provat que hi va haver violència. Sense menysprear les lesions de la dona, van requerir una primera assistència facultativa amb unes lesions considerades lleus. Reserven els deu, onze, dotze anys a casos amb una violència major. Suposo que aquest ha estat el raonament.”

Bosch remarca que el tribunal podria haver optat per una pena més elevada. “Les forquilles de la regulació legal donen un marge segons la gravetat de la conducta, precisament, i això es podrà discutir per la via del recurs.” Sí que és habitual, diu, que en dret penal es posi la pena mínima si no hi ha elements de gravetat, però en aquest cas això podria ser discutit.

Humet creu que, si la sentència és mínima, probablement s’explica per un d’aquests dos motius: “O dóna molt de pes a l’atenuant i això la fa baixar fins al mínim o dóna poca gravetat als fets i parteixi d’una pena base ja baixa que baixa encara més amb l’atenuant.”

Amb la legislació actual, després de la reforma de la llei de llibertat sexual, el tribunal s’hauria vist obligat a condemnar, en aquest cas concret, a sis anys de presó, pel cap baix. Ara bé, això no vol dir que amb el primer redactat de la llei la pena hagués de ser necessàriament de quatre. “Tenien la possibilitat de graduar la pena. La llei va unificar els delictes d’abús i agressió sexual amb la intenció que els tribunals els graduessin en funció del cas, però això ha tingut problemes interpretatius”, conclou Bosch.