09.09.2024 - 21:40
|
Actualització: 11.09.2024 - 09:40
L’augment i empitjorament dels trastorns psicològics i psiquiàtrics arran de la pandèmia va trencar el tabú sobre la salut mental. El tabú sobre el suïcidi també es va esquerdant a poc a poc, però encara és present. Aquests darrers anys s’ha posat molt més el focus en com l’aborda la sanitat pública, quins recursos s’hi destinen i com se’n tracta la prevenció. Usuaris, entitats i experts coincideixen a dir que hi ha una manca important de psicòlegs clínics i psiquiatres, però també destaquen alguns canvis que han millorat el sistema. A Catalunya, per exemple, fa dos anys que és disponible les vint-i-quatre hores el servei telefònic d’atenció especialitzada 061.
L’atenció en els casos més greus
Malgrat algunes millores al sistema aquests darrers anys, usuaris i entitats n’assenyalen mancances. Júlia Campos, membre d’Obertament i Maria Bascompte, autora del pòdcast sobre salut mental Poc se’n parla, denuncia que la sanitat pública no respon fins que els casos no són molt greus, cosa que implica una escletxa clara entre els qui tenen recursos econòmics i els qui no. “Tenia diagnosticat un trastorn límit de la personalitat des de feia anys i a partir d’un fet traumàtic vaig tenir una depressió que va durar tres anys”, explica Campos. “Anava a l’Hospital de Mataró i els deia que em volia suïcidar, però no em feien cas. Li ho vaig dir clarament a la psiquiatra, però igualment em va donar hora per al cap de quatre mesos. La meva mare quan tornava de la feina no sabia si em trobaria viva o morta, i va decidir que s’havia acabat i que calia ingressar-me a la privada.”
Campos va haver de traslladar-se de Mataró a València, on va estar ingressada en un centre privat. Però després de tres mesos i 12.000 euros el tractament no li va funcionar, i va tornar a ser atesa a Mataró. “Era en un pou tan fondo que només pensava en què podia fer perquè veiessin el dolor que patia. No volia cridar l’atenció, però el meu cap m’ho demanava. D’urgències sempre em tornaven a casa. La meva mare els suplicava que m’ingressessin, però consideraven que no tenia un risc prou alt. Finalment, vaig fer un intent de suïcidi, i aleshores sí que em van ingressar.” Per dirimir si algú ha de ser ingressat o no per evitar el suïcidi, es valora quina patologia de base pot tenir, quines són les característiques de la temptativa –si n’hi ha hagut–, si hi ha una planificació clara de com fer-la, si hi ha consum de substàncies o si la persona és acompanyada pel seu entorn. Normalment són ingressos que duren setmanes.
En el cas de Maria Bascompte, les mancances van aparèixer fins i tot en els moments més greus. El seu contacte amb el sistema públic va començar el 2011, però s’ha allargat fins ara i considera que no hi ha hagut canvis prou significatius. “La meva malaltia funciona per recaigudes i passo per èpoques en què la por es va fent cada dia més gran, visc amb pànic, i això es transita des d’una soledat i silenci molt tristos. El primer intent de suïcidi el vaig fer després d’una època de conductes socials evitatives i en què anar a treballar em semblava una proesa. No ho fas perquè et vulguis morir, sinó perquè fa temps que vas gestant la idea que allò és l’únic que acabarà amb el teu patiment. La reacció per part del sistema públic només va ser donar-me d’alta al cap d’unes quantes hores, sense cap mena de pauta per a la meva família i sense ingressar-me.” Això per Bascompte va ser la negligència més grossa de totes, perquè al cap de tres setmanes va tornar a intentar-ho, i aquesta vegada va tenir unes seqüeles físiques greus que encara arrossega, amb brots de dolor neuropàtic. Aquest intent va requerir un ingrés a l’UCI de tres setmanes, en coma, i dos mesos de recuperació. “Això m’acompanyarà la resta de la meva vida, i és podria haver evitat.”
Avui es considera una supervivent i, com Júlia Campos, ha passat per un procés d’apoderament que la duu a divulgar i conscienciar sobre la qüestió. Això la fa estar en contacte amb molts casos com el seu i diu que algunes de les mancances del sistema continuen presents. De fet, fa tres anys va tornar a viure-ho: “Vaig tornar a estar molt greu i vaig demanar que m’ingressessin. Aquesta vegada ho van acceptar, però el tracte sovint no ha estat bo i encara hi ha una psiquiatria ancorada en el passat i paternalista. Et trobes coses com ara que dins el centre psiquiàtric has de portar un pijama com el de les pel·lícules, que et patologitza, o et trobes que allà pràcticament no et pots moure i et passes el dia mirant la televisió. I pel que fa als professionals, en tots aquests anys n’he trobat de meravellosos, però també uns altres a qui els ha faltat tenir en compte les cures i l’empatia: a l’ICAM un professional em va dir: ‘Suïcidi? Tot és relatiu. També pots sortir aquí davant i que t’atropelli un bus’, o una altra vegada un altre em va dir: ‘Això no ho hauries de fer, que fas patir la família’, com si fos la meva elecció… He rebut males respostes en situacions de vulnerabilitat, com ara els brots de dolor.”
En el cas de Campos, l’atenció pública li va anar bé, el problema va ser que va trigar molt a rebre-la. “Quan vaig ingressar per la pública sí que finalment em va acabar funcionant el tractament, ja era una altra persona. Abans només m’havien ofert una hora de psicòleg cada quatre mesos i una medicació que no em funcionava. Crec que no caldria haver d’arribar a aquest extrem perquè et facin cas. A quanta gent li deu haver passat igual?” De fet, a l’hospital mateix li van acabar demanant perdó i reconeixent l’error.
Valoracions de risc a la baixa?
Els experts reconeixen que les valoracions de risc a la baixa a vegades són un error que apareix, però asseguren que avui dia en els casos greus ningú no acaba sense rebre atenció. “No podem saber amb seguretat si una persona cometrà el suïcidi o no, però sí que detectem més risc o menys”, explica Josep Antoni Ramos Quiroga, cap del Servei de Psiquiatria de l’Hospital Vall d’Hebron. “Si es fa una avaluació correcta, ningú no se’n va sense un recurs, i els darrers anys s’han augmentat els recursos en hospitalització i hospital de dia; s’ha millorat. Però com en qualsevol àmbit mèdic, hi ha falsos positius i falsos negatius, i això també passa en les avaluacions clíniques. Tampoc no tots els casos han d’acabar en ingrés. Hi ha persones que tenen conductes autolesives que no són ben bé ideació suïcida i a vegades un ingrés podria empitjorar la situació.”
Narcís Cardoner, director del Servei de Psiquiatria de l’Hospital de Sant Pau hi coincideix: “A Catalunya, el Codi Risc Suïcidi va ser pioner i serveix perquè les persones que han fet una temptativa o presenten una ideació suïcida significativa tinguin un seguiment immediat. Entenc les queixes i la sensació de ‘no s’ha fet prou’, però amb uns recursos limitats els professionals intentem de prioritzar els casos que requereixen una atenció més immediata. És veritat que a vegades se’ns escapen casos i són situacions sobre les quals després reflexionem molt. A vegades hi trobem possibles errors, a vegades no, i veiem que eren casos imprevisibles.”
Els casos lleus i el seguiment posterior
Però què passa amb els casos més lleus o els casos greus que milloren? Clara Rubio, presidenta de l’Associació Catalana per a la Prevenció del Suïcidi, explica que pràcticament tothom sent manca d’acompanyament durant el procés. “Varia una mica segons el territori. Tenim famílies que han rebut suport ràpidament i unes altres que fa tres mesos que esperen una visita després d’una valoració de risc mitjana. Ens trobem casos que, si no han entrat al sistema per la via d’urgència, han trobat més dificultats per vincular-se als serveis especialitzats. La gran majoria de persones que moren per suïcidi passen per l’atenció primària les setmanes abans. Les llistes d’espera són més llargues perquè no hi ha urgència. Es fan més esforços de control per millorar-ho, però encara som en una fase inicial.”
Cardoner diu que aquests darrers anys s’hi han invertit recursos i s’ha millorat l’atenció, però que sí que seria òptim i desitjable que hi hagués uns programes de seguiment més estesos. “Jo he rebut un seguiment psiquiàtric regular durant un any, però no puc dir el mateix del psicòleg, que el tinc cada quatre mesos i no em pot fer un bon seguiment –explica Campos–. El que m’ha salvat en moltes crisis d’ansietat ha estat trucar al 061.” Després d’un ingrés, el pacient normalment passa a l’atenció comunitària –hospital de dia, atencions grupals i individuals…– i el nombre de visites rebudes depèn de les necessitats de cadascú.
Rubio, de l’Associació Catalana per a la Prevenció del Suïcidi, posa el focus en dues necessitats urgents: un tracte més humanitzat cap a pacients i famílies i un seguiment que no impliqui solament l’àmbit mèdic. “Ens trobem famílies a què no informen sobre com acompanyar els primers dies després d’una temptativa.” Bascompte hi coincideix, a partir de la seva pròpia experiència: “No es pot posar la responsabilitat en un entorn que no es mèdic sense donar-li cap mena de guia. Pot passar com en el meu cas, que de seguida ho vaig tornar a intentar. Els familiars no poden vigilar-te tota l’estona. Entenc que valorin si tens una xarxa afectiva àmplia a l’hora d’ingressar-te, però també han d’entendre que els teus familiars no poden estar de guàrdia i tu sempre busques escapar-te de la seva atenció.”
Rubio considera que cal involucrar-hi l’entorn i la comunitat, però sempre donant-los informació: “Evidentment que amb més psicòlegs i psiquiatres tot seria més àgil, però els plans de recuperació també han d’integrar la família i l’entorn. Calen plans integrals més enllà de la medicació i el seguiment bàsic.” Campos, d’Obertament, destaca tots els àmbits socials per a prevenir el suïcidi: “Ja es treballa en l’àmbit escolar, però en l’àmbit laboral encara hi ha molta feina a fer. Per exemple, cal que alguns empresaris tinguin més empatia en determinades situacions.”
Manca de psicòlegs clínics
Malgrat que aquests darrers anys s’ha millorat l’atenció, entitats, usuaris i experts coincideixen en una mancança molt clara: falten professionals, especialment psicòlegs clínics, per a poder oferir un seguiment més eficaç. “Patim una manca important de psicòlegs clínics, actualment, i també de psiquiatres i professionals d’uns altres àmbits de la salut en general –comenta Cardoner–. Per a ser psicòleg clínic cal una formació intensiva de quatre anys amb un examen complex i un cost econòmic, i acaba essent excloent.”
Quiroga també assenyala la manca de recursos públics: “La nostra ràtio de psiquiatres i psicòlegs és més baixa que la mitjana de la Unió Europea. També som per sota de la mitjana europea en inversió en salut respecte del PIB. La salut mental requereix invertir en els pacients tres vegades més temps que unes altres especialitats, i per això calen recursos. I tampoc no pot ser que formem professionals i bona part marxin del país per qüestions d’oferta i demanda.” Sobre la resposta institucional, fa anys que entitats per la prevenció del suïcidi demanen un pla nacional de prevenció que no arriba.
Un missatge d’esperança
Malgrat que les dades respecte de la salut mental aquests darrers anys han empitjorat, alguns indicadors donen missatges ambivalents. Per exemple, a Catalunya les morts per suïcidi van baixar durant el 2023, però els intents van créixer. Concretament, l’any passat es van notificar 626 morts per suïcidi o autolesió, una xifra d’un 2% menys que no la del 2022, però més alta que no abans de la pandèmia.
Els experts destaquen que algunes polítiques de prevenció han funcionat. “Des que es va posar en marxa el Codi Risc Suïcidi, hem vist créixer el nombre de temptatives i de persones amb ideació autolítica, però també perquè som capaços d’identificar-ho. La prevenció funciona”, defensa Cardoner. Quiroga hi coincideix: “Abans la gran majoria d’activacions del codi eren per temptatives, però ara la meitat de persones consulten quan tenen idees de suïcidi, abans de la temptativa. Segurament sense els esforços que s’han fet tindríem unes xifres pitjors, i són més baixes que en uns altres països de l’entorn. Malgrat la situació dels darrers anys, hi ha una tendència a la baixa.”
Bascompte fa valer un canvi de mentalitat incipient: “Igual que hem crescut amb campanyes de prevenció dels accidents de trànsit, també calia posar el focus aquí, i a poc a poc es fa de manera orgànica. Jo he passat d’avergonyir-me’n a explicar-ho, a deixar de tapar-me les cicatrius.”
La importància de la detecció és vital, i és per això que els experts conviden tothom a estar atent a situacions de risc. Per exemple, la gent gran amb dolor constant o que ha tingut pèrdues, un perfil habitual. Rubio acaba amb un missatge d’esperança: “No hem d’esperar que ho solucioni tot el sistema de salut, sinó que tots nosaltres hem de saber quins factors hi afecten, acompanyar i ser empàtics. El suïcidi no es pot preveure, però sí que es pot prevenir.”
*Recursos per a la prevenció del suïcidi i de suport als supervivents
- Servei especialitzat en l’atenció telefònica a persones amb conducta o ideació suïcida a Catalunya: 061
- Línia d’atenció telefònica per a la prevenció de suïcidis a Andorra: 177
- Servei de prevenció del suïcidi de l’Ajuntament de Barcelona: 900 925 555
- Portal de la Generalitat Valenciana per a la prevenció del suïcidi
- Telèfon de l’Esperança: 717 003 717
- Després del suïcidi, associació de supervivents (DSAS)
- Associació Catalana per a la Prevenció del Suïcidi (ACPS)
- Associació per a la Prevenció del Suïcidi i l’Atenció al Supervivent (APSAS)
- Familiars i Amics Supervivents per Suïcidi de les Illes Balears (AFASIB)
- Directori de recursos disponibles a Catalunya Nord
- Telèfons d’emergència: 112 arreu del país i també el 061 a les Illes i el 15 a Catalunya Nord
