Atenció: paraules

La setmana fa que em fixi en algunes paraules i expressions. No paro de sentir-les. Ballen dins del cap. De vegades un rap, d’altres una sardana, sovint una jota de picadillo. Dilatacions del sentit, imatges reversibles que volen dir una cosa i la contrària. La música de la realitat dels fets les posa a lloc:

Divorci: Tant ha dit el sistema mediàtic que la Gran Bretanya –els anglesos, que no pas els escocesos ni els irlandesos del nord– es vol divorciar de la Unió Europea que el primer ministre Cameron s’ho creu i va a Brussel·les a acomiadar-se i demana a la Unió que no els deixi sols. Però no, no és un divorci, li diuen: no hi ha pensió per al Brexit.

Consignes: Una de les imatges més fortes de la nit electoral, que en va procurar unes quantes: els militants del PP aclamen Mariano Rajoy al crit de ‘Sí se puede!’ El crit de la PAH! Que ha donat una líder com l’actual alcaldessa de Barcelona i després va ser abduït en el nom de Podem.

Sorpasso: Paraula italiana que el comentarista polític va aprendre fa anys quan era corresponsal a Itàlia i ara havia posat en circulació per definir el marc de la campanya electoral i els resultats. Si volia dir l’avançament en la cursa d’un partit sobre el primer corredor, en aquest cas sobre el segon (Podem sobre el PSOE) no sols s’ha equivocat, sinó que és llàstima que no hagi pensat en la persistència, elecció rere elecció, del corrupte Berlusconi en anys més recents, que tant s’assembla a la pervivència del PP corrupte, al País Valencià i tot: el sorpasso del PP sobre si mateix.

Reformable: Espanya no és reformable, diuen molts, a la vista dels resultats electorals. L’expressió té mala jeia, val la pena que hi pensem: això mateix deia el dictador Franco, que creia ser l’única reforma possible d’Espanya. Les paraules tenen història i quan volem dir una cosa val més que pensem bé qui n’ha posseït abans el sentit. Qui avisa no és traïdor, que deia aquell.

Oh my God: El dol pren moltes formes, de vegades la d’una aberració. Com la dels quatre milions d’anglesos que reclamen al parlament que reconsideri de fer el referèndum de nou. O no sé quants ciutadans catalans i espanyols que et demanen la firma per sospita de tupinada electoral. La primera fase del dol és la negació. Ploreu si voleu i en teniu motius, però no ens feu perdre el temps. Infantilismes: negar els fets, donar la culpa a un altre.

Referèndum: A què ens aboquen els resultats electorals respecte de la independència? A tornar a fer un 9-N amb la sigla canviada segons el dia i el mes de la convocatòria? Sento parlar del referèndum però no em queda clar. Tan sovint és el britànic com el que volen fer ara els escocesos com el que els comuns no saben encara com defensaran ni els ‘indepes’ tampoc. Vol dir alguna cosa específica, ara i aquí, la paraula referèndum?

Previsions: L’establishment sencer –institucions, partits polítics, sistema mediàtic i tutti quanti– han dit i repetit unes previsions, aquí com a la Gran Bretanya en les respectives campanyes, que els resultats han tombat. A Catalunya també, no amaguem el cap: mira el PP que creix al barri de les Corts, que travessa la Diagonal i baixa al centre. La mateixa setmana de les escoltes.

Periodisme: Paraula en via de desaparició. Jo mateixa faig servir més ‘els media’, ‘el sistema mediàtic’. Un fet del present –des de fa temps, però sobretot en el present present– és que no en sabem res, de la gent, de la societat. De les persones que voten, finalment. Abandonar el periodisme comporta un risc fora mida: tal vegada per això ara costa tant de plegar què carai passa i com ho hem d’afrontar, gestionar i en suma viure-ho.