26.03.2024 - 21:40
Si hi ha cap sorpresa a les eleccions catalanes del mes de maig crec que serà el Partit Popular. Pels vots i pel nombre d’escons que obtindrà.
És evident que el PP ara està en un moment excepcionalment baix, amb tres diputats a la cambra, cosa que fa gairebé inevitable que milloren aquest resultat. Però crec que, més enllà de l’augment que ja anuncien els sondatges, el PP es troba en condicions de pujar molt a Catalunya i de ser, quant a creixement, la sorpresa de la nit electoral.
Quan dic créixer molt vull dir, evidentment, ser quarts –darrere, i a molta distància, dels grans partits. I podria ser que més a prop dels vint diputats que no dels deu –cosa que significaria un canvi notable, no tan sols per a ells sinó per tot sistema polític català.
I això perquè hi ha diversos factors en aquestes eleccions que els afavoreixen molt.
En primer lloc, la desaparició cantada de Ciutadans. Els sis diputats que Ciutadans té ara els van ser atorgats per votants que el 2021 no van voler escoltar el cant de sirena que afirmava que Salvador Illa era el relleu natural d’Inés Arrimadas. I si aleshores no van voler afegir-se als socialistes crec que ara encara menys, amb tota la crispació que hi ha.
En segon lloc, i aquesta és la clau principal a parer meu, cal entendre que del 2017 ençà hem entrat en una època de vot binacional al Parlament de Catalunya. Els qui se senten catalans voten català i els qui se senten espanyols voten espanyol. Sense barrejar-se gairebé entre ells com passava abans. Aquella època en què el PSC o Convergència captaven vots del catalanisme i de l’espanyolisme, tot alhora, està en via de liquidació. Ara comença a ser visible que hi ha dos blocs nacionals en un mateix parlament que es trien en allò que es podria presentar com dues eleccions paral·leles: el vot espanyol vota en clau exclusivament espanyola, ja no catalana. I el vot català fa a l’inrevés.
Per tant, els electors del PSC i del PP votaran físicament a Vilassar de Dalt o a Roquetes, per dir dues poblacions. Però mentalment votaran cada vegada més com si fossen en qualsevol província espanyola –una volta descomptada l’existència dels partits catalanistes, que ja ni tan sols entren en la seua equació. I comportant-se com uns espanyols, com uns votants espanyols, més. Si bé és evident que encara hi ha una inèrcia històrica que a Catalunya afavoreix el PSC sobre el PP, tot això pot canviar ràpidament: com més “normalment espanyol” voten, més s’assemblarà el seu vot al vot mitjà espanyol. I el vot mitjà espanyol ara el capitalitza clarament el PP.
Més concretament encara, en aquesta cita electoral l’amnistia i el pacte Sánchez-Puigdemont hi tindran un paper decisiu. Tant que probablement serà la clau de les eleccions.
Quants d’aquells votants circumstancials de Salvador Illa el 2021 –que el van votar perquè volien mantenir la repressió i impedir una victòria dels independentistes– ara se senten traïts per l’amnistia i la possibilitat del retorn de Puigdemont?
En relació amb això, en el darrer baròmetre del CEO hi ha algunes dades que criden l’atenció: el 30% dels votants del PSC són contraris a l’amnistia. I –alerta a aquesta dada, que impressiona molt– tan sols un 56% dels votants del PSC veuen bé el pacte entre Pedro Sánchez i Carles Puigdemont, malgrat que aquest pacte ha fet president del govern espanyol el seu candidat, i era l’únic pacte possible.
Són indicis. Però són indicis que assenyalen que alguna cosa es mou. I encara un altre factor, que ahir s’aclarí definitivament: el PP aquesta vegada té un bon candidat.
Alejandro Fernández és un candidat seriós, molt bon orador, un home que pot arrossegar vots més enllà dels convençuts. I s’ha enfrontat molt bé a la pretensió d’una part del seu partit de fer una coalició o un acord amb Ciutadans, que hauria implicat incloure en les llistes i en el grup parlamentari alguns dels personatges més histriònics que ha conegut mai la política catalana. No els hi ha volguts, i amb això ha demostrat lideratge i convicció. Ha preferit consolidar el seu projecte i no una maniobra que podria donar rèdits a curt termini, però que duria molts problemes a la llarga.
He dit abans que segurament la clau de les eleccions depenia del resultat del PP. I això és perquè hi ha una part del vot del PP i del PSC que a Catalunya ja són vasos comunicants. Cosa que hauria de preocupar Salvador Illa. Perquè si el 12 de maig el PP és capaç de robar vots directament al PSC, estant les coses tan ajustades entre els tres grans partits, Illa podria no guanyar unes eleccions que ara considera alegrement guanyades.
PS1. Sobre el PP català avui publiquem aquest dossier que ha elaborat Alexandre Solano: “El PP ressuscita a Catalunya gràcies a les restes de Ciutadans, amb l’objectiu de ser decisiu a les eleccions”.
PS2. També podeu trobar al diari d’avui un perfil afilat de Santiago Pedraz: “El jutge ‘playboy’ que no sabia què era Telegram”.
PS3. El nou president del Senegal, Bassirou Diomaye Faye, pot fer un tomb polític radical a aquesta nació africana, un tomb que ens explica des de Banjul, en aquest article, Rachel Chason.
PS4. Estic content per Julian Assange.
