Atenció al Banc Central Europeu

Aquesta muntanya russa, de moment molt trista, que és el procés d’investidura del govern ha deixat a segon terme durant unes quantes hores totes les altres notícies, incloses algunes de ben significatives i importants.

Vull cridar l’atenció, per això, sobre una seqüència de fets que, com sempre, alguns voldran presentar com una pura coincidència i prou, però que té molta substància, econòmica i política. Fets sobre el Banc Central Europeu i Catalunya.

Com tots els lectors saben, el dia 4 el ministre Montoro va dir en públic que estava disposat a tancar el FLA per a Catalunya, en represàlia pel procés independentista. El FLA és un fons finalista per a pagar bàsicament proveïdors de la Generalitat, gestionat pel govern espanyol. L’escàndol de la maniobra ha estat expressat en públic moltes vegades: el govern espanyol es queda els imposts catalans, ofega la Generalitat, tanca l’accés al crèdit exterior i amb els diners que rep del crèdit exterior atorga els diners que vol a la Generalitat, amb les condicions que vol.

Tornem-hi: el dia 4 el ministre Montoro va dir que el govern espanyol estudiava si deixar de pagar els diners del FLA. Òbviament, era una amenaça sense sentit, però que va motivar els nervis previsibles als mercats, sempre tan poc pacients.

Al govern espanyol li va arribar la resposta despús-ahir. El vice-president del Banc Central Europeu, Vítor Constâncio, va triar Madrid per a declarar en públic que el procés independentista català no creava tensions econòmiques ni a l’euro ni a la zona euro. Al seu costat, el responsable del Banc d’Espanya, Luis Maria Linde, es va mantenir ben calladet i no el va contradir en cap moment. Una actitud lloable, si tenim en compte que fou Linde mateix qui, durant la campanya electoral, havia dit que en una Catalunya independent hi hauria, de segur, un ‘corralito’.

La notícia, tota sola, ja és prou sucosa. Però no s’acaba pas ací. També despús-ahir, l’agència britànica Reuters va publicar una notícia prou important. Segons l’agència, que esmentava fonts del Banc Central, a partir del 3 de desembre ciutats i regions es podrien acollir al pla de compra de deute que fins ara la Unió Europea reservava només als estats. No explicava en quines condicions ni com, però les implicacions són òbvies. Podria passar –ja veurem si passa, però podria passar– que la Generalitat emetés deute, que el compraria directament el Banc Central Europeu, igual que fa ara amb Espanya. I amb això és evident que les coses canviarien de la nit al dia.

La pregunta és: i això ho fan per ajudar-nos? I la resposta és òbvia: no, però sí. I m’explique, perquè tot això és una lliçó. El senyor Constâncio i tots els membres del BCE tenen una obligació suprema, que és de mantenir a qualsevol preu l’estabilitat de la zona euro. I actuen en conseqüència. La independència de Catalunya amenaça l’estabilitat de la zona euro? No. Només l’amenaça si Espanya fa barbaritats. Però no amb un acord de transició net. I no pel que fa a la Generalitat de Catalunya. Així doncs, si Espanya tesa la corda dels mercats i de manera irresponsable juga amb l’estabilitat de tots, aleshores el vice-president del Banc Central Europeu fa allò que el càrrec l’obliga a fer, que és anar a Madrid i punxar el globus. Aquesta vegada, amb Linde fent mutis al seu costat perquè no hi haja dubtes de qui mana.

I la lliçó: quan Espanya agafa pit dient això que diu que el món sencer li fa costat i va contra nosaltres, sap perfectament que és una escenificació sense gens ni mica de credibilitat. I ho fa per un motiu ben elemental que nosaltres no hauríem de perdre mai de vista: hi ha interessos superiors als interessos d’Espanya. I per sort poden coincidir –i coincideixen, de fet– amb els nostres. Tan senzill com això, tan important com això.