Atemptat contra la meva segona ciutat

Ara fa un any i pocs dies de l’atemptat contra la meva ciutat, Qamixli, al Kurdistan sirià, que va deixar més de cinquanta morts. Sabia que la meva ciutat patia i perillava perquè és al centre del foc. Però no m’imaginava viure la por a la meva segona ciutat, Barcelona.

Era al metro quan em va arribar una notificació al mòbil que deia: ‘Un atropellament a Barcelona’. No vaig ser capaç de llegir-la en veu alta a la persona que anava amb mi. Vaig obrir bé els ulls per poder assegurar-me d’allò que llegia. M’ho negava. No volia creure què deia. No. A Barcelona, no. Si us plau. A la meva segona ciutat, no. No volia més desastres. No volia perdre més gent. No volia viure l’experiència una altra vegada, i aquesta vegada a pocs metres de casa.

Vaig baixar al passeig de Gràcia. Vaig acostar-me a la plaça de Catalunya. La gent corria. Pujava cap a la Gran Via. Vaig arribar a les fonts. Hi havia molts cotxes dels mossos. Ambulàncies. Helicòpters i moltes llàgrimes. No era la meva ciutat. No era Barcelona. Molta gent vigilava des de les finestres dels edificis del voltant de la plaça. Alguns altres cercaven refugi dins les botigues. Era una tarda negra a la meva Barcelona.

No volia fugir. Havia de fer alguna cosa per la gent que durant aquests últims onze anys m’ho ha donat tot.

La policia em va obligar a allunyar-me de la plaça. Corrent, m’hi vaig atansar per la rambla de Catalunya. Tampoc no m’ho permetien. Vaig pujar per la Gran Via i vaig baixar amb els de la premsa per Balmes. L’agent ens va dir que hi havia una maleta vermella sospitosa al carrer. La vaig veure. Hi havia molta confusió. Moltes notícies. Molta por…

No reconeixia el meu barri en una tarda d’agost. Sense terrasses. Sense somriures. Sense els crits ni el soroll de les rodes de les maletes dels turistes. Com podia ser que tot estigués aturat, tancat, sense vida en un lloc ple de vida?, em demanava. Com podia ser que Barcelona, ciutat de milers i milers d’immigrants, de pau, ciutat de llum, s’hagués convertit en una ciutat buida?, em demanava. Com podia ser que no em deixessin anar als llocs més bonics del barri?, em demanava. Barcelona no, em deia.

Després de sis anys de guerra a Síria, pensava que estava acostumada a atemptats, a perdre gent, a veure morts i ferits. Però no m’imaginava que això passaria a la meva segona casa. No pensava que les escenes de Kobane, Istambul, Qamixli, Kabul, Tunis o París es repetirien a Barcelona. No, de cap manera: ni aquesta ciutat, ni cap altre lloc del món, no mereix viure dies com els que vivim ara.

Barcelona m’ho va donar tot, i m’ho dóna tot. Des del 2006, Barcelona m’ensenya cada dia. Hi he après moltes coses. La més important és viure en pau amb gent de continents diversos. Barcelona ens dóna i dóna. Barcelona és nostra. Això que fan no representa la meva religió. Barcelona és el nostre lloc de mil colors, idiomes, nacionalitats i religions.