‘Un atac amb àcid em va arruïnar a mi, la meva família i les meves emocions’

Una tarda d’abril del 2013, l’Ashama era tranquil·lament a casa, a l’Índia. De sobte, va sentir uns crits que venien d’una altra habitació. Quan hi va anar, es va trobar un grup d’homes, entre els quals el seu marit, provant de penjar la seva cosina d’un ventilador pel coll. Els atacants van veure entrar l’Ashama, la van agafar i la van arrossegar fins al pati, on li van llençar àcid pel cos, cosa que li va causar malformacions. Un dolor, explica uns quants anys més tard, que li va ‘cremar el cos, i també els somnis’. Tenia 25 anys i estava embarassada. Va donar llum, però el nadó no va sobreviure. ‘Un atac amb àcid em va arruïnar a mi, la meva família i les meves emocions’, diu.

El cas de l’Ashama no és cap excepció. Els atacs amb àcid són una realitat a l’Índia i, de fet, segons el Gabinet Nacional d’Arxius Criminals, les xifres van creixent. L’organisme ha publicat un informe en què detalla que entre el 2014 i el 2018 s’han registrat 1.483 víctimes d’atacs amb àcid al país. La veritat, però, és que n’hi ha moltes més.

En molts casos, les supervivents no s’atreveixen a denunciar-ho, per l’estigma social que comporta haver patit violència d’aquest tipus, perquè hi ha algun membre de la família implicat o per por d’una represàlia. La Madhu, per exemple, no ho va denunciar perquè l’atacant va amenaçar de fer mal als seus pares. Quan tenia 17 anys, un noi que havia conegut en unes classes de repàs la va assetjar durant un temps. Ella el va rebutjar unes quantes vegades i, fins i tot, va declinar una proposta de matrimoni. Un dia quan tornava de l’institut, l’agressor li va llançar àcid a la cara.

El rebuig és un dels detonants principals de les agressions. Un estudi fet per diverses organitzacions va analitzar 110 agressions amb àcid que s’havien publicat als mitjans de comunicació: en el 35% de casos, l’excusa que hi havia darrere d’aquests crims era el rebuig a alguna proposta de sexe o de matrimoni. Les disputes familiars o la pressió social en són altres excuses. La Reshma, per exemple, va ser atacada pel seu marit, qui la volia obligar a fer-se un test de detecció del sexe del nadó que esperava. Fins aquell moment només havia tingut filles, i el marit volia un fill mascle ‘que perpetués el seu nom i el de la seva família’. Després d’apallissar-la, li va llançar àcid als genitals i la va deixar tancada a casa durant cinc dies, fins que els seus pares la van rescatar i la van portar a l’hospital.

Els primers dies de tractament són molt importants. L’objectiu principal d’aquest període inicial és el d’intentar minimitzar tant com sigui possible les afectacions respiratòries, visuals i auditives que hi pot haver si l’àcid ha tocat la cara, cosa que és força habitual. El producte químic corroeix pell, múscul i os, i això pot causa discapacitats cròniques i, fins i tot, la mort. En el 80% dels casos, les supervivents han de conviure amb algun grau d’afectació visual o són completament cegues.

‘Si jo no puc tenir-la, no pot tenir-la ningú‘

La Ria Sharma, fundadora de l’ONG Make Love Not Scars (Fes l’Amor, No Cicatrius), explica en una entrevista a BuzzFeed India que aquests atacs sorgeixen de la mentalitat de ‘si jo no puc tenir-la, no pot tenir-la ningú’. A l’Índia, una dona és jutjada pel seu aspecte i, per això, l’atacant creu que, si en destrueix la fesomia, destruirà la seva posició en la societat’.

L’activista social, qui també va crear el primer centre de rehabilitació per a supervivents d’atacs amb àcid del món, és crítica amb la societat del seu país: ‘L’agressor té com a missió arruïnar la vida de la dona, però som nosaltres, com a societat, no acceptant les víctimes i culpant-les, els qui en realitat assegurem que l’atacant tingui èxit en la seva missió d’arruïnar la posició social de la víctima.’

El 80% de les persones que pateixen atacs amb àcids són dones. Per això, fins ara, aquesta mena d’agressions s’han considerat violència masclista. D’uns pocs anys ençà, però, s’ha començat a fer servir l’àcid com a arma i el percentatge d’homes atacats ha crescut. Per a Sharma, això passa perquè ‘és molt fàcil aconseguir-ne, és molt barat i és un acte covard de cometre’. Això sí, gairebé el 100% d’atacants són homes.

Bangladeix és on s’han registrat més casos de tot el món durant molts anys. Tot i des de fa un temps, les xifres van minvant d’un 20%-30% cada any. Si el 2002 es van documentar 494 casos, a final de l’any passat se n’havien registrat vuit. Alguns experts creuen que això respon a la limitació en l’accessibilitat a l’àcid i a la dura penalització que va entrar en vigor ara fa divuit anys, la qual preveia la possibilitat que un agressor fos sentenciat a mort. D’aleshores ençà, catorze criminals han estat condemnats a la pena capital i 338 a penes de presó, i hi ha hagut 700 detinguts.

A l’Índia s’han aplicat unes mesures similars, però això no ha frenat els agressors. Hi ha qui assegura que és perquè els tribunals no apliquen la llei amb prou contundència. De fet, aquests darrers anys hi ha hagut més atacs amb àcid i, en canvi, la xifra d’acusats s’ha reduït. En alguns casos, les supervivents es desperten en un malson i no arriben a saber mai qui les ha atacades. La Rupauli, per exemple, dormia en una sala de ball amb uns companys quan va ‘obrir els ulls amb un crit de dolor’. Algú li havia buidat àcid sobre la cara. Els qui eren allà, en comptes d’ajudar-la, comentaven que potser ‘l’havia posseïda un esperit maligne’.

Sheroes Hangout

L’Ashama, la Madhu, la Reshma i la Rupauli han trobat feina. De fet, treballen juntes en una innovadora cafeteria d’Agra. Sheroes Hangout va néixer el 2014 per visibilitzar les supervivents d’atacs amb àcid i reinserir-les a la societat índia. Elles s’encarreguen de tot, des de preparar els plats fins a servir-los.

A més a més, aquest comerç té una particularitat interessant: al menú no hi ha preus. El client demana els plats que vol i, en acabat, en paga allò que li sembla. Això ha atret persones d’arreu del país i del món, que s’han vist corpreses per les històries que expliquen les treballadores.

El cofundador de Sheroes Hangout és Ashish Shuckla, un periodista que porta la fundació Chhanv, amb l’objectiu de ‘posar de manifest aquesta problemàtica en la societat actual’. Després d’haver estat en contacte amb diverses supervivents, va veure que el gran problema que tenien era la inclusió social després de l’atac. Per aquest motiu, va crear un projecte que les posés de cara al públic i, al mateix temps, els permetés de tenir independència econòmica. ‘En la societat índia veus que qui té el poder té el control financer. Això vol dir que les persones que no tenen poder, com les dones, tenen una càrrega extra perquè se senten mantingudes’, analitza l’activista en declaracions a VilaWeb. ‘Amb diners, poden perseguir els seus somnis, poden comprar allò que vulguin, anar al mercat, i es poden sentir lliures, independents. Nosaltres volem que les dones agafin confiança, aprenguin alguna professió i puguin tornar a somiar’.

‘Després de Sheroes Hangout hi ha hagut un impacte molt positiu en les supervivents. Ara hi ha més dones conscients que no estan soles, que n’hi ha més, com elles, que han patit aquesta violència’, valora el periodista. L’èxit d’aquest projecte els ha fet créixer, i ara tenen un nou establiment a Lucknow, on ofereixen el mateix servei i treballen amb el mateix propòsit que la seva germana gran d’Agra. ‘Aquest és un ambient on es poden sentir còmodes, segures i amb molt de suport, i això és molt útil per a elles. Aquí poden créixer amb facilitat. En aquesta cafeteria, tothom se sent normal’, resumeix Shuckla.

La fundació Chhanv treballa en diversos projectes centrats en l’educació i la formació professional. El director considera que les supervivents tenen ara ‘un salari digne’ i explica que l’objectiu és que ‘puguin aprendre habilitats i aconsegueixin una feina justa que puguin dominar i promoure’s’ i donar feina a altres dones que, com elles, han estat atacades per un home, fet que els ha causat molt més que malformacions.

Més capítols de la sèrie ‘La volta al món sense bitllet de tornada’

—(1): Un nou ‘margaix‘ a Mongòlia
—(2): A Ulan Bator, vivint entre sedentaris
—(3): Comprant cavalls a Mongòlia
—(4): Els perills de cavalcar per Mongòlia
—(5): Compartint sostre amb cinc àguiles daurades
—(6): Com és la vida dels nòmades de Mongòlia?
—(7): Per què val la pena de viatjar fent autostop
—(8): La Xina de l’alta tecnologia i el control extrem
—(9): L‘orquestra simfònica dels trens xinesos
—(10): L‘autèntica religió d‘Hong Kong
—(11): Els paradisos naturals d‘Hong Kong
—(12): El dia que les treballadores domèstiques inunden els carrers d‘Hong Kong
—(13): Una setmana qualsevol quan viatges amb 3 euros el dia
—(14): Què cal portar a la motxilla quan fas un gran viatge?
—(15): Un Nadal a la Cotxinxina
—(16): Una gallina et pot salvar la vida al Vietnam
—(17): Com funciona Couchsurfing, la plataforma per a viatjar sense pagar allotjament
—(18): Emboscada entre cocoters
—(19): Nòmades digitals: viure viatjant gràcies a internet
—(20): El llac de Ta Dung, la joia desconeguda del sud-est asiàtic
—(21): Ser dona i fer la volta el món tota sola
—(22): Cao Dai, la jove religió que combina Buda, Jesús, Victor Hugo i Lenin
—(23): S‘hauria d‘abolir una festa com Nadal si això fos millor per a l‘economia?
—(24): El Vietnam: l‘última supervivent de la secta del coco
—(25): Viatjar només caminant és una bogeria
—(26): Xocs culturals i anècdotes de la Cambotja rural
—(27): ‘Worldschooling‘: com és educar els fills gràcies als viatges i lluny de les escoles convencionals?
—(28): Checkpoint 17
—(29): El testimoni del nen que va sobreviure al camp de concentració més letal del genocidi cambotjà
—(30): Disparar a policies (amb pistoles d‘aigua) per celebrar l‘arribada de l‘any 2563
—(31): Dormir en temples, un allotjament místic, alternatiu i gratuït
—(32): 971.400 passes: travessant Cambotja a peu
—(33): Per què els tailandesos estimen tant la seva monarquia?
—(34): L‘oasi urbà més important de l‘Àsia, en perill
—(35): El turisme de motxilla conquereix Pai
—(36): El sopar il·legal i el tercer ull
—(37): Quaranta-tres pitons i catorze monjos en harmonia
—(38): Naypyidaw, l‘estrafolària capital fantasma creada del no-res
—(39): Quan un rei indi et convida al seu palau
—(40): Els encants de la regió més plujosa del món
—(41): Com dormir a l‘aire lliure sense gastar-nos ni un ral quan viatgem?
—(42): El Nepal, més enllà de l‘Himàlaia
—(43): El preu de ser una deessa vivent amb sis anys
—(44): Maleint sangoneres al sostre del món
—(45): Guia per a fer senderisme per l’Himàlaia al Nepal
—(46): Els trens de l’Índia: somni o malson?
—(47): ‘Enlloc del món no es protegeixen tant els ciutadans d’un país com ho fa la Fundació Vicent Ferrer’
—(48): L’aventura extrema que han completat menys d’un centenar de persones: el Gran Camí de l’Himàlaia
—(49): Coses que passen a més de cinc mil metres d’altitud
—(50): El racó més bonic del planeta
—(51): El punt de no-retorn
—(52): Sang sobre gel
—(53): Sobreviure a l’infern al cel
—(54): Congelacions i abismes
—(55): El remot poble de l’Himàlaia que viu congelat en el temps
—(56): Hem conquerit el cel
—(57): ‘Vaig salvar la vida als meus clients i no m’ho van agrair mai’
—(58): El temple on les rates no són cap plaga, sinó germans, pares i amics
—(59): El Rajasthan, terra de camells, ciutats de colors i palaus en venda
—(60): Qui són els jainistes, el 0,4% de la població índia que controla gran part del país?