11.10.2024 - 21:40
The Washington Post · Souad Mekhennet i Joby Warrick
Tel-Aviv, Israel. Els localitzadors Apollo semblaven adaptar-se perfectament a les necessitats d’una milícia, com l’Hesbol·là, amb una xarxa extensa de combatents i una reputació merescuda per la paranoia.
D’origen taiwanès, l’AR924 era una mica voluminós però robust, dissenyat per sobreviure a les dures condicions del camp de batalla. Resistent a l’aigua i equipat amb una bateria que pot funcionar durant mesos sense haver de carregar-se, el model prometia de quedar fora de l’abast de les capacitats de rastrejament de la intel·ligència israeliana. Els dirigents de l’Hesbol·là en van quedar tan impressionats que van comprar-ne 5.000 i van començar a repartir-los entre els combatents de nivell mitjà i el personal de suport el passat mes de febrer.
Cap dels usuaris va sospitar que duia a sobre una bomba israeliana enginyosament fabricada. I, fins i tot, quan milers d’aquests dispositius van esclatar al Líban i Síria, pocs van apreciar la característica més sinistra d’aquests localitzadors: un procediment de desxifratge en dos passos que detectava quan l’usuari agafava l’aparell amb dues mans per fer-lo detonar.
Segons funcionaris israelians, nord-americans i del Llevant, fins a 3.000 oficials i membres de l’Hesbol·là –la majoria dels quals, a la rereguarda–, a més d’una xifra indeterminada de civils, van morir o van quedar mutilats quan el servei d’intel·ligència israeliana Mossad va activar els dispositius a distància el 17 de setembre.
Com a acte d’espionatge, l’atac no té parangó: és una de les penetracions en territori enemic més reeixides i enginyoses d’un servei d’intel·ligència en la història recent. Però els detalls clau de l’operació –incloent-hi com va ser preparada i executada, a més de la controvèrsia que va engendrar al si dels serveis d’intel·ligència d’Israel i entre els aliats del país– tot just han començat a sortir a la llum.
Aquest reportatge, que inclou nombrosos detalls nous sobre l’operació, s’ha elaborat a partir d’entrevistes amb funcionaris de seguretat, polítics i diplomàtics israelians, àrabs i nord-americans informats sobre els fets, i també amb funcionaris libanesos i persones properes a l’Hesbol·là. Es mantenen en l’anonimat per no revelar informació confidencial, i descriuen un atac preparat durant anys, del qual han format part un reguitzell d’operatius i còmplices involuntaris en múltiples països. Aquestes entrevistes revelen com l’atac no tan sols va devastar les files de l’Hesbol·là, sinó que també va embravir Israel per atacar –i assassinar– el màxim dirigent de l’Hesbol·là, Hassan Nasral·là, una operació que ha fet enfilar el perill d’una guerra més àmplia a la regió.
L’Iran ja ha desplegat un gran atac amb míssils contra Israel, i ha advertit de conseqüències més dures si el conflicte empitjora. Però a Israel l’operació dels localitzadors ha convençut els dirigents polítics que les forces armades i la intel·ligència del país són capaces de posar l’Hesbol·là contra les cordes, tant per mitjà d’atacs aeris sistemàtics com d’una invasió terrestre. Però mentre es meravellen de l’èxit del complot, alguns funcionaris de seguretat israelians continuen preocupats per les repercussions més àmplies de l’atac, en un conflicte que continua escalant més enllà de les fronteres del país.
Dissenyat pel Mossad, muntat a Israel
La idea de l’operació dels localitzadors es remunta al 2022, segons els funcionaris israelians, nord-americans i àrabs familiaritzats amb els detalls de l’atac. Algunes parts del pla van començar a perfilar-se més d’un any abans del 7 d’octubre, en una època de tranquil·litat relativa a la frontera entre el nord d’Israel i el Líban, avui assolada per la guerra.
Entre la mitja dotzena de milícies amb suport de l’Iran enemistades amb Israel, l’Hesbol·là és, de bon tros, la més forta. Aquests darrers anys, els funcionaris de seguretat israelians han observat amb ansietat creixent com el grup libanès ampliava un arsenal extens que ja era capaç d’atacar ciutats israelianes amb desenes de milers de míssils de precisió.
El Mossad, el servei d’intel·ligència israelià, ha treballat durant anys per penetrar en el grup amb vigilància electrònica i informadors humans. Amb el temps, els dirigents de l’Hesbol·là van començar a preocupar-se per la vulnerabilitat del grup en la vigilància i la pirateria israelianes, i fins i tot temien que els telèfons mòbils dels milicians poguessin convertir-se en dispositius d’escolta i seguiment controlats per Israel.
Així va néixer la idea de crear una mena de cavall de Troia en les comunicacions del grup, segons els funcionaris israelià. Delerós de xarxes de comunicació a prova de pirates informàtics, l’Hesbol·là va llançar-se a comprar dispositius que semblaven perfectes per als seus objectius: els localitzadors AR924. El problema és que qui havia dissenyat i muntat aquests equips era ni més ni menys que el Mossad.
La primera part del pla –els walkie-talkies amb paranys explosius– van començar a ser introduïts al Líban pel Mossad fa gairebé una dècada, el 2015. Les ràdios bidireccionals mòbils contenien paquets de bateries grosses, un explosiu ocult i un sistema de transmissió que donava a Israel accés complet a les comunicacions de l’Hesbol·là.
Durant nou anys, els israelians es van limitar a escoltar d’amagat l’Hesbol·là, expliquen els funcionaris, i es reservaven l’opció de convertir els walkie-talkies en bombes per si esclatava una nova crisi en el futur. Però, llavors, un nou producte va canviar-ho tot: un petit localitzador equipat amb un explosiu potent. En una ironia que no va quedar clara durant molts mesos, l’Hesbol·là va pagar indirectament als israelians per les bombes diminutes que van acabar matant o ferint molts dels seus operatius.
Atès que els dirigents de l’Hesbol·là estaven alerta de possibles intents de sabotatge, els localitzadors no podien tenir l’origen a Israel, ni als Estats Units ni a cap altre aliat israelià. Així que el 2023 el grup va començar a rebre sol·licituds per a comprar a l’engròs localitzadors de la taiwanesa Apollo, una marca comercial reconeguda amb distribució mundial i sense vincles perceptibles amb interessos israelians o jueus. L’empresa taiwanesa no en sabia res, del pla, segons les autoritats israelianes.
Qui proposà a l’Hesbol·là de comprar els localitzadors fou una directora de màrqueting de confiança del grup que tenia amb vincles amb Apollo. La dona, la identitat i la nacionalitat de la qual les autoritats no han volgut revelar, havia treballat com a responsable de vendes al Llevant de l’empresa taiwanesa; posteriorment, havia creat la seva pròpia empresa i adquirit una llicència per a vendre una línia de localitzadors amb la marca Apollo. En algun moment del 2023, va oferir a l’Hesbol·là un dels productes que venia la seva empresa: el robust i fiable AR924.
“Ella va ser qui es va posar en contacte amb l’Hesbol·là i els va explicar per què un localitzador més gran amb bateria més gran era millor que el model original”, explica un funcionari israelià que ha estat informat dels detalls de l’operació. Un dels principals atractius de l’AR924, segons el funcionari, era que es podia carregar amb un cable i que les bateries eren més duradores.
Però la producció real dels dispositius se subcontractava, i la directora de màrqueting no tenia coneixement de l’operació ni del fet que els localitzadors es muntaven físicament a Israel sota la supervisió del Mossad, segons les autoritats. Els localitzadors del Mossad, cadascun dels quals pesava menys de 100 grams, incloïen una característica única: un paquet de bateries que ocultava una quantitat diminuta d’un explosiu molt potent, segons els funcionaris familiaritzats amb el cas.
En una fita d’enginyeria, el component de la bomba estava amagat tan minuciosament que era pràcticament indetectable, fins i tot, encara que el dispositiu es desmuntés. De fet, les autoritats israelianes creuen que l’Hesbol·là va desmuntar alguns dels localitzadors, i pot ser que fins i tot els escanegés amb raigs X.
L’accés remot del Mossad als dispositius també era gairebé impossible de detectar. Un senyal electrònic del servei d’intel·ligència podia desencadenar l’explosió de milers de dispositius alhora. Per garantir que l’explosió causés tanta destrucció com fos possible, la intel·ligència israeliana va dissenyar un procediment especial de dos passos que els usuaris havien de seguir per poder veure missatges que havien estat encriptats.
Per llegir aquesta mena de missatges, explica un funcionari, calia prémer dos botons alhora. A la pràctica, això significava utilitzar ambdues mans. De retruc, això comportaria que l’explosió ferís els usuaris en totes dues extremitats. “Així quedarien incapacitats per a lluitar”, afegeix el funcionari.
Un missatge xifrat
La majoria dels alts càrrecs electes d’Israel no van tenir saber res del pla capacitat fins el 12 de setembre passat, el dia en què el primer ministre, Benjamin Netanyahu, va convocar els seus assessors d’intel·ligència per discutir possibles accions contra l’Hesbol·là.
Segons que expliquen funcionaris coneixedors de la reunió, els oficials d’intel·ligència van presentar un dilema: que, amb l’escalada de la crisi al sud del Líban, les possibilitats que l’Hesbol·là descobrís el pla fossin com més va més altes. Anys de planificació i engany podrien quedar en no res.
Aquest temor, segons els funcionaris, va desfermar un debat intens a la cúpula de la intel·ligència israeliana. Tothom, incloent-hi Netanyahu, reconeixia que l’explosió de milers de localitzadors podia causar danys incalculables a l’Hesbol·là, però també podia desencadenar una resposta feroç, incloent-hi un atac en massa de represàlia amb míssils per part dels dirigents supervivents del grup, amb la possibilitat que fins i tot l’Iran s’hi afegís.
“Era evident que hi havia riscs”, diu un funcionari israelià. Alguns, incloent-hi alts comandaments de les Forces de Defensa d’Israel, van advertir de la possibilitat d’una escalada en tota regla amb l’Hesbol·là. Però uns altres, principalment el Mossad, van veure l’oportunitat de capgirar l’statu quo de manera permanent.
Els Estats Units, l’aliat més proper d’Israel, no van ser informats del pla ni del debat intern al govern israelià sobre si s’havia de dur a terme o no, segons que expliquen funcionaris nord-americans.
Netanyahu, en darrera instància, va aprovar la detonació dels localitzadors i el pla va continuar. Durant la setmana següent, el Mossad va començar els preparatius per a detonar tant els localitzadors com els walkie-talkies que ja eren en circulació.
Mentrestant, a Jerusalem i Tel-Aviv, el debat sobre l’atac contra l’Hesbol·là es va ampliar per a un altre objectiu estratègic: el mateix Nasral·là.
El Mossad sabia on parava el cap del grup al Líban d’ençà de feia anys i, segons els funcionaris, en seguia de prop els moviments. No obstant això, els israelians s’havien mantingut ferms fins aleshores, temorosos que l’assassinat de Nasral·là conduís a una guerra total amb la milícia, i potser també amb l’Iran. Els diplomàtics nord-americans, per la seva banda, feia temps que pressionaven Nasral·là perquè acceptés un alto-el-foc entre l’Hesbol·là i Israel –independent de les negociacions per la pau a Gaza– amb l’esperança que el grup retirés els seus combatents de les bases del sud del Líban, d’on han atacat comunitats israelianes properes a la frontera aquests darrers mesos.
Alts càrrecs israelians van donar suport a la proposta d’alto-el-foc, però Nasral·là s’hi va negar, i va insistir que primer calia establir un alto-el-foc a Gaza.
El 17 de setembre, mentre en les altes esferes de la seguretat nacional israeliana es debatia sobre la conveniència d’atacar el cap de l’Hesbol·là, milers de localitzadors de la marca Apollo van sonar o vibrar alhora per tot el Líban i Síria. A la pantalla, hi apareixia una breu frase en àrab: “Ha rebut un missatge xifrat”, deia.
Els agents de l’Hesbol·là van seguir les instruccions per a llegir missatges codificats i van prémer els dos botons alhora. En cases i botigues, en cotxes i en voreres, les explosions van destruir extremitats i arrencar mans i dits. Menys d’un minut després, milers de localitzadors més van esclatar per control remot, encara que l’usuari no hi hagués interactuat.
L’endemà, el 18 de setembre, centenars de walkie-talkies van esclatar de la mateixa manera, i van matar o mutilar tant els usuaris com tots aquells que hi eren a prop.
Va ser la primera d’una sèrie de fiblades dirigides al cor d’un dels enemics més ardents d’Israel. I mentre l’Hesbol·là trontollava, Israel el va tornar a atacar i va bombardar-ne la caserna general, els arsenals i els centres logístics.
La majoria d’aquests atacs aeris es van cometre el 27 de setembre, deu dies després de l’explosió dels localitzadors. L’atac, dirigit contra un centre de comandament del grup a Beirut, va ser ordenat per Netanyahu mentre viatjava a Nova York per pronunciar un discurs a l’ONU en què va dir, dirigint-se a l’Hesbol·là: “Ja n’hi ha prou.”
“No acceptarem un exèrcit de terror a la nostra frontera nord, capaç de perpetrar una altra matança com la del 7 d’octubre”, va dir Netanyahu durant el discurs.
L’endemà, el 28 de setembre, l’Hesbol·là va confirmar allò que la majoria del món ja sabia: Nasral·là, cap del grup i enemic jurat d’Israel, havia estat assassinat.
Mekhennet informa des de Tel-Aviv, Jerusalem, Dubai i Amman, Jordània. Warrick informa des de Washington i Amman.
- Subscribe to The Washington Post
- Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb
