Un atac al cor de la causa contra els exiliats encén la ira al Suprem

La persecució dels exiliats, especialment Carles Puigdemont, és una qüestió d’estat per a la justícia espanyola. Ara, aquest matí el Tribunal Suprem transmetia una sensació molt diferent abans de la vista dels recursos d’apel·lació pels processaments de Puigdemont, Comín, Ponsatí i Puig. “Això d’avui només interessa als mitjans catalans”, asseguraven de dins del tribunal, conscients que tots els focus mediàtics apuntaven a la fiscalia general de l’estat, on Álvaro García Ortiz ha consumat el tripijoc per a col·locar la seva antecessora, Dolores Delgado, com a fiscal de sala de Memòria Democràtica i Drets Humans.

A la galeria dels passos perduts, entre quadres gegants i aranyes de vidre, els advocats Gonzalo Boye i Miquel Sàmper feien temps. Pels finestrals del pati dels tarongers entrava una llum grisa i espessa. La vista era convocada a les 9.30, però els jutges Vicente Magro, Eduardo de Porres i Susana Polo han tardat més d’un quart a fer-hi cap. Finalment, les portes de la sala penal s’han obert i ha aparegut una estança estreta –Boye i Sàmper han hagut de seure al costat de l’advocada de Vox, Marta Castro– i fosca, dominada per la vermellor de les parets.

Com a president del tribunal, l’ex-senador del PP Vicente Magro s’ha col·locat al centre. Cara a cara amb un quadre verdós i apagat d’Alonso Cano, on apareix un Crist moribund a la creu. L’ambient era més propi d’església, segurament alimentat també per l’aspecte dels bancs del públic, que no pas d’alta instància judicial.

Rugbi i un atac al cor de la causa

El primer a intervenir ha estat l’advocat dels eurodiputats de Junts, Gonzalo Boye, que ha reclamat a la sala que resolgués el garbuix processal que havia creat la instrucció del jutge Pablo Llarena. En aquesta línia, ha demanat l’anul·lació de la interlocutòria de processament de 12 de gener –que s’adapta a la reforma del codi penal– i la retirada de les ordres espanyoles de detenció, tal com s’ha fet amb les euroordres.

Magro i Porres se l’escoltaven amb indolència, com si la decisió final ja hagués estat presa, i Polo prenia notes en una llibreta. Boye ha insistit en la necessitat de “depurar” tots els errors de Llarena, que a parer seu comencen amb la interlocutòria de processament original (març del 2018), per tal de marcar unes “noves línies del terreny de joc”, que s’adeqüin a l’escenari post-sentència del procés i post-reforma del codi penal espanyol.

Així mateix, ha advertit als magistrats que qualsevol actuació penal en contra dels seus clients haurà d’anar precedida d’un nou suplicatori perquè l’anterior –fonamentat en l’acusació de sedició– ha quedat desfasat. D’una altra banda, en la petició de fer tabula rasa en la causa, els ha instat a corregir el biaix del Suprem sobre l’abast de la immunitat de Puigdemont, Comín i Ponsatí abans no ho faci el Tribunal General de la Unió Europea (TGUE) el 5 de juliol.

Boye ha detallat que la nova situació judicial només permet de demanar una pena màxima de vuit anys de presó per a Puigdemont i Comín –i no dotze com defensen la fiscalia, l’advocacia de l’estat espanyol i Vox–, de manera que la causa s’ha de reconvertir a procediment abreujat. Quant a Ponsatí, ha assegurat que no se li pot reclamar res perquè el seu suposat delicte de desobediència ha prescrit.

Al final, ha comparat la causa amb el rugbi. “He après dues coses d’aquest esport. La institució del tercer temps, al qual ara ens anem acostant, i el xut i continuar. Som als límits del camp i no podem xutar la pilota fins que no surti”, ha dit. En una atenció als mitjans a l’exterior del Suprem, el lletrat ha reiterat que cal endreçar el procediment i començar de zero. Tanmateix, ha deixat clar que no té gens d’esperança que el recurs d’apel·lació reïxi.

La malversació sense despesa

Sàmper ha mirat de deslliurar el seu client, Lluís Puig, del processament per malversació, tot assegurant que el Departament de Cultura no va generar cap despesa relacionada amb l’1-O. De fet, ha citat la sentència contra el procés de Manuel Marchena, que corrobora que no es va fer cap mena de pagament a l’empresa Unipost per enviar les targetes censals. L’expressió dels rostres de Magro i Porres era completament asèptica. Els ulls i les mirades connectaven i desconnectaven, com interruptors buits.

A l’exterior del tribunal, en declaracions als mitjans, Sàmper ha defensat que era absurd atribuir ànim de lucre en l’actuació de Puig, tot detallant que a tot estirar l’haurien de processar per malversació atenuada en l’aplicació de la reforma del codi penal. “En cap cas la petició de pena hauria de passar de quatre anys”, ha afegit. I tot seguit ha destacat que esmenar la interlocutòria de processament és clau per a facilitar el retorn dels exiliats.

El 30 de gener, el Tribunal de  Justícia de la Unió Europea (TJUE) va deixar clar que les autoritats judicials espanyoles podien enviar a Bèlgica una nova euroordre contra Puig. Però la cotilla dels condicionants és tan important que, sis mesos després de la sentència, Llarena encara no ho ha fet. El 21 de març, quan va desestimar els recursos de reforma dels exiliats contra la interlocutòria de processament, va deixar per escrit que si la fiscalia no feia el primer pas, no hi hauria noves euroordres.

Ira i mà de ferro

La fiscalia i l’advocacia de l’estat, representades per Javier Zaragoza i Rosa María Seoane, tenien una sola funció: justificar l’actuació de Pablo Llarena. Tanmateix, ambdós han paït molt malament una frase de Gonzalo Boye, que ha atacat durament la instrucció: “Ningú dels qui avui porten toga no és responsable d’aquest embolic, però hem de viure amb això. Ens correspon de reconduir la situació.”

Seoane ha estat la primera de referir-s’hi. Visiblement indignada, fins i tot ha apujat el to de veu –els micròfons fallaven– quan s’ha adreçat a Boye. “Si avui som aquí, després de cinc anys, és perquè els processats rebels no s’han sotmès a la justícia”, ha declarat. A més, ha criticat els esforços del lletrat de fer foc nou de la causa i eliminar la interlocutòria original de processament del 2018.

“Tot això ja és ferm. En el seu moment es van presentar recursos i es van desestimar. Tot allò que no sigui parlar de la interlocutòria actual és accessori, es pot considerar extramurs, però no aquí a la sala”, ha assenyalat. Seoane també ha retret a Boye que en el recurs hagi tornat a referir-se a discussions sobre la competència i la manca d’imparcialitat del Suprem. “Totes aquestes qüestions ja s’han resolt fins a l’avorriment”, ha conclòs.

Per una altra banda, el fiscal Javier Zaragoza ha reiterat els atacs als exiliats i els ha acusats d’enfangar i dilatar la causa: “La culpa no és del jutge instructor, de la sala penal o les acusacions, sinó de les defenses […]. És la primera vegada que un rebel ha pogut exercir tots els seus drets i no ha adquirit cap càrrega ni obligació.”

Així doncs, Zaragoza ha negat qualsevol mena de vulneració de drets dels exiliats i ha advertit el tribunal que les defenses volen empènyer la causa al buit amb l’excusa de fer enginyeria processal. “Això que reclamen és un abús de dret i un frau processal”, ha afegit. Específicament sobre l’acusació de malversació, el fiscal ha reiterat que Puigdemont, Comín i Puig s’enfrontaran a la versió agreujada del delicte i a una petició de pena de dotze anys.

La representant de Vox, Marta Castro, no ha alçat la veu ni ha demostrat la irascibilitat dels seus companys d’acusació. Ara bé, ha estat l’única que ha discrepat de la interlocutòria de Llarena i ha exigit més duresa contra els exiliats, és a dir, que també siguin perseguits pel nou delicte de desordres públics agreujats. “La sedició absorbia conductes que s’inclouen en el nou tipus penal. […] Els fets són els que són encara que desaparegui la sedició”, ha afirmat.

Vista a corre-cuita

La sala d’apel·lacions es pronunciarà sobre els recursos en un termini d’una setmana o dues, a tot estirar. Això vol dir que serà abans de les eleccions espanyoles del 23 de juliol. En la campanya electoral, Puigdemont i els exiliats tornaran a ser una qüestió d’estat, però aquest migdia, quan s’ha acabat la vista, el tribunal i les acusacions tenien pressa per fugir de la sala i oblidar-se’n.

Boye ha retingut un moment el fiscal i l’advocada de l’estat, a qui, després de saludar educadament, ha comentat amb força gesticulació algunes de les seves discrepàncies. Zaragoza i Seoane tenien un somriure forçat i no han tardat pas gaire a escapolir-se per la galeria dels passos perduts.

Als mòbils saltaven les alertes informatives sobre les maniobres d’Álvaro García Ortiz, malgrat l’oposició de bona part del Consell Fiscal espanyol. Fins i tot a la sala de premsa del Suprem es feien connexions per a informar-ne, tot i que la fiscalia general és en un altre edifici, a més de mig quilòmetre.