Associacions cannàbiques: teoria i realitat

El 2011 hi havia deu associacions cannàbiques a Barcelona. Avui, vuit anys després, n’hi ha 173, segons l’Ajuntament. Malgrat no existeix un registre concret d’aquests clubs, es calcula que a tota Catalunya hi ha entre 700 i un miler d’associacions cannàbiques actives. Tot i que cada vegada són més les persones que s’inscriuen com a sòcies d’aquests establiments, el fet que el cànnabis sigui una substància il·legal a Catalunya i també a l’estat espanyol desconcerta els veïns i les veïnes de Barcelona, que sovint no entenen la proliferació d’aquests espais.

Una associació cannàbica és un espai privat on només hi poden accedir les persones que en són sòcies per consumir cànnabis. Malgrat hi ha diversos sistemes d’inscripció, normalment cal ser convidat per algú que ja formi part del grup cannàbic. En el moment d’apuntar-se, el nou soci paga una quota inicial i comunica quina quantitat creu que  consumirà mensualment. També hi ha altres sistemes on es requereix una quota per mes o per any. A partir d’aleshores, cada cop que s’adquireix la droga es paga en funció de la quantitat retirada, sobre la qual s’imposa un límit d’aproximadament 60 grams mensuals, per evitar que es derivin les substàncies a terceres persones i que tinguin afectacions a la salut. La substància normalment es cultiva de manera independent en cada associació, amb l’objectiu d’assegurar un material de qualitat no adulterat, a diferència del que s’ofereix al mercat negre. A més, les associacions cannàbiques són entitats sense ànim de lucre, pel que els diners que n’obtenen els propietaris es tornen a reinvertir en la pròpia associació, ja sigui pagant als treballadors, el local o el cultiu.

Hem realitzat una enquesta a 265 persones per conèixer de forma orientativa quin és el consum de cànnabis entre la població. No pretén donar uns resultats definitius ni científics, però sí aportar una panoràmica general de la situació.

És legal el cànnabis?

L’article 368 del Codi Penal tipifica com a delicte contra la salut pública el cultiu, elaboració i tràfic que promogui, afavoreixi o faciliti el consum il·legal de drogues tòxiques, estupefaents o substàncies psicotròpiques. Es castiga amb un any a tres de presó i una multa. D’altra banda, la Llei de Protecció de la Seguretat Ciutadana, coneguda com a ‘llei Mordassa’, estableix que el consum o la tinença de drogues en llocs públics -sense que estiguin destinades al tràfic- és il·lícita. Així com també ho és la plantació i el conreu en llocs que siguin visibles al públic i la tolerància al consum en establiments públics.

A partir del marc legal establert, no és possible considerar que l’autoconsum i cultiu de cànnabis sigui un delicte sempre que es faci de forma totalment privada. En base a aquesta premisa és com les associacions cannàbiques troben un buit legal on instal·lar-se. Es tracta d’espais privats, i per tant, no se’ls poden aplicar les lleis mencionades. No obstant, el 2015, el Tribunal Suprem establia en una sentència que l’activitat d’una associació de cànnabis de Biscaia incorria en el delicte del Codi Penal contra la salut pública. Apuntava a que s’excedia del que era considerat consum no punible per estar compartit entre un “nombre indiscriminat d’usuaris”.

Els defensors de les associacions de marihuana contraposen el delicte contra la salut pública que se’ls atribueix amb diversos drets fonamentals, reconeguts tant als convenis internacionals com a la Constitució Espanyola. En primer lloc, es parteix del dret d’associació i reunió, que va lligat també amb altres com els drets a la intimitat,  a la llibertat, a la salut o al desenvolupament de la personalitat. L’argument principal és que l’administració de l’estat no té dret a intervenir per limitar les activitats que es duen a terme en àmbits privats. Tot i que s’addueixi al possible delicte contra la salut pública, aquest perd rellevància davant d’aquest conjunt de drets fonamentals. L’advocat Martí Canàves, penalista i especialista en Drets Humans, en posa un exemple: ‘limitar el nombre de membres d’una associació suposaria vulnerar un dret fonamental.’ A més, considera que ‘des dels tribunals no es pretén protegir la salut del consumidor, sinó que més aviat es tracta d’una qüestió de control social.’

La realitat al país i en especial a ciutats com Barcelona és la gran proliferació d’aquestes associacions i la necessitat d’implementar una regulació. Davant aquest fet, l’Ajuntament de Barcelona va crear el 2016 el primer pla urbanístic especial que exigia a les associacions un seguit de criteris a complir per tal de poder funcionar legalment. Aquests inclouen la ubicació a un mínim de 100 metres de distància d’espais com ara centres escolars, biblioteques, hospitals, o poliesportius. També s’estableix com a condicions necessàries dels locals tenir una superfície màxima útil de 200 m2, estar situats a una planta baixa amb accés independent i doble porta i la instal·lació d’una xemeneia per a la sortida dels fums.

A més, el juny del 2017 el Parlament de Catalunya va aprovar la Llei reguladora de les associacions de consumidors de cànnabis, impulsada per una Iniciativa Legislativa Popular. Un any després, però, el Tribunal Constitucional la va tombar per un conflicte de competències. Així doncs, no hi ha cap llei vigent que reguli els clubs cannàbics i l’única guia d’actuació en quant a especificacions tècniques és el pla urbanístic.

D’altra banda, es requereix a les associacions que compleixin amb unes pautes de responsabilitat. Han de funcionar de manera democràtica i això implica que, com a mínim, tres persones han de formar els càrrecs de president, secretari i tresorer i que s’han de redactar els estatuts on es reconeguin els drets i deures del socis. També s’ha d’evitar fer publicitat o promoció sobre l’activitat cannàbica de cara a l’exterior. La Federació Catalana d’Associacions Cannàbiques (CatFAC) estableix un codi de bones pràctiques on recomanen seguir aquestes normes. 

Aquesta és la teoria, però… quina és la realitat?

Les associacions cannàbiques cada vegada són més presents als barris i cada vegada les trien més consumidors perquè hi troben moltes avantatges.

Però no tot és positiu. A la pràctica, no totes les condicions que es demanen no s’acaben de complir. Pel que fa al pla urbanístic, no sempre es respecten les distàncies requerides entre espais en tots els casos. Però la part que més trontolla per la manca de regulació és la gestió de la droga. En principi aquesta no es pot retirar de l’associació, però si un soci vol aprovisionar-se de marihuana per fumar-la fora o compartir-la amb terceres persones, l’acabarà traient de l’àmbit privat. L’associació, pot sancionar el soci per no complir amb els seus estatuts, però no pot actuar com a policia i escorcollar els socis, ja que així estaria vulnerant la legalitat. També, encara que s’imposi una limitació diària sobre la quantitat de cànnabis a retirar, per a un soci és possible retirar-ne en un mateix dia de diferents associacions i en alguns casos fins i tot d’una mateixa en diferents hores.

Igualment, no totes les associacions tenen capacitat per poder tenir el seu propi cultiu, i la importen de terceres persones, amb la qual cosa estarien incorrent en tràfic. Tampoc es pot assegurar que totes funcionin sense ànim de lucre, ja que no hi ha sistemes de control en aquest sentit, especialment les que no estan llicenciades.

Un futur incert

Les associacions cannàbiques són aparentment un sistema provisional per consumir aquesta substància de forma més o menys segura i legal mentre aquesta no es reguli. Tot i així, tant la CatFAC com l’advocat Martí Cànaves i alguns socis d’aquests clubs asseguren que les associacions no moririen si es legalitzés el cànnabis, especialment pel seu caràcter social. A més, és incert saber quan podria arribar aquest moment donat que no és un dels principals temes de l’agenda legislativa del país i les iniciatives populars per aconseguir-ho no han prosperat. De moment, sembla que aquest sistema ha arribat per quedar-se i per continuar creixent, encara que s’evidencia la necessitat de consolidar una normativa i un sistema de control que abarqui totes les associacions que ja existeixen i que naixeran amb la fi d’evitar moltes de les irregularitats que es donen i el ball de xifres que hi ha entre els diferents col·lectius que s’hi vinculen.