Assimilar no és sempre execrable

En un passatge de La nacionalitat catalana, Enric Prat de la Riba defineix el poble com una mena d’ambient moral que dóna forma a la matèria humana i la treballa del bressol a la tomba. És aquest ambient i no pas l’origen, raça, o herència que conforma la identitat nacional de les persones. L’emmotllament per pressió ambiental pot observar-se a totes les societats i col·lectius. Abans, dels individus que no responien a la pressió grupal en deien inadaptats. Sempre n’hi ha hagut però acostumen a ser minoria.

Així com l’espanyolització ha avançat mitjançant la coacció i l’ús de la força, el catalanisme ha confiat en l’acció pausada del temps. Davant del repte migratori, Jordi Pujol afirma, com ja feia als anys vuitanta, que s’ha de posar l’ascensor social a disposició dels immigrats. Pujol és devot de la doctrina pratiana de l’assimilació amable: “Poseu sota l’acció de l’esperit nacional gent estranya, gent d’altres nacions i races, i veureu com suaument, de mica en mica, va revestint-la de lleugeres però seguides capes de vernís nacional: va modificant-ne les maneres, els instints, les afeccions, infon idees noves al seu enteniment i fins arriba a tòrcer poc o molt els seus sentiments. I si, en lloc d’homes fets, li dueu nois eixint de néixer, l’assimilació serà radical i perfecta.” 

I certament, l’assimilació de nouvinguts a les cultures fortes és un fet remarcable. A Catalunya mateix els immigrants de la primera meitat del segle XX s’integraren pràcticament del tot i en la segona meitat del segle els seus fills esdevingueren contribuents nets a la catalanitat. Però seria precipitat prendre per llei universal un procés històricament condicionat per factors que ja no hi són o no en la proporció necessària. A principi del segle XX Catalunya era el centre industrial i Barcelona el motor de la modernitat a la península ibèrica, amb una diferència tan aclaparadora que l’estat promogué l’efecte contrari. El lerrouxisme fou una política de desestabilització per injecció de barbarisme en una societat que començava a organitzar-se. De barbarisme literal, car no debades les tropes de xoc d’Alejandro Lerroux s’anomenaven joves bàrbars. Tothom recorda la part de l’article del primer de setembre de 1906 (l’any de la publicació de La nacionalitat catalana) en què Lerroux exhortava els seus seguidors: “Joves bàrbars d’avui, entreu a sac en la civilització decadent i miserable d’aquest país sense ventura, destruïu els seus temples, liquideu llurs déus, alceu el vel de les novícies i eleveu-les a la categoria de mares per a fer viril l’espècie.” Lerroux contraprogramà la Solidaritat amb la violència, retòrica i finalment també física, que sempre ha caracteritzat l’espanyolisme a Catalunya. Es proclamava d’esquerres, però era un precursor del cabdillisme feixista que esclatà pocs anys més tard al continent europeu. Als anys vint, Primo de Rivera revocà les institucions creades per la Mancomunitat, escoles professionals i organismes que per primera vegada organitzaven la instrucció d’acord amb les necessitats d’una societat moderna. La industrialització del país feia necessari donar al patriotisme forma nacional. La doctrina emanava de les condicions objectives. Però aquestes condicions han canviat profundament. Avui la capacitat econòmica catalana no presenta un contrast tan pronunciat com un segle enrere i sobretot l’ambient moral, la “unitat fonamental dels esperits” en què per Prat consistia el poble no es veu per enlloc o, en tot cas, presenta un aspecte molt menys diferenciat de la resta de la península. Quan dos “catalans” de cada tres són immigrats o fills d’immigrats, és lògic preguntar-se qui assimila qui.

Ens podem consolar amb la dita de Francesc Pujols, segons la qual “el pensament català rebrota sempre i sobreviu als seus il·lusos enterradors”. És una aplicació filosòfica del dualisme de Prat, qui assegura amb l’optimisme propi d’una època ascendent que el pensament nacional sols es pot anihilar destruint el poble, però llavors fins i tot amb la llengua extinta i la història oblidada, “per dessota les ruïnes seguirà bategant l’esperit del poble presoner […] d’un altre poble, però lluitant sempre i espiant l’hora de fer sortir altre cop a la llum del dia la seva personalitat característica”. Per a combregar amb aquest credo cal tenir fe en l’existència d’un esperit col·lectiu indestructible, capaç de perdurar arran de la terra, com el Comte Arnau. La nacionalitat, afirma Prat, “veu caure i passar per sobre seu imperis i civilitzacions, de segle en segle, sense perdre el seu ésser, sense mudar de substància, essent sempre ella mateixa”.

Davant la creença en una substància invariable se solleva el sentit històric i es pregunta què tenien en comú els habitants d’aquest tros de planeta abans i després dels imperis romà, visigòtic, andalusí, carolingi, espanyol i francès, com si la “substància espiritual” restés intacta després de la transfusió cultural i humana haguda amb cada nova ocupació del territori. Avui, malgrat que l’ocupació corri per lleres majorment pacífiques, és fantasiós creure que l’ascensor social durà les masses de nouvinguts a la substància d’una catalanitat sempre coincident amb ella mateixa. La catalanitat està immergida en un canvi històric de conseqüències incalculables, entre les quals l’extinció no és de lluny la més improbable. El problema amb l’ascensor social és que implica necessàriament la idea del descens. Perquè uns pugin uns altres han de baixar. Llevat que es concebi com una corretja sens fi, com un moviment continu de transmissió que atregui nous nouvinguts a mesura que els desplaça amunt. Dit de manera diferent: si les onades migratòries de les dècades recents s’han produït arran de l’ascens econòmic de la immigració dels anys seixanta per la necessitat de suplir les feines menys prestigiades, repetir el model d’inserció sense assimilació cultural garantirà que la “unitat fonamental dels esperits”, com Prat definia el poble, cedeixi el pas a la diversitat com a valor correlatiu de la nova configuració social. Una diversitat que l’estat s’encarrega d’unificar per dalt amb els mitjans tradicionals de coacció, que s’intensifiquen amb les actuacions del PP i Vox arreu dels Països Catalans on governen i ultrapassen les fronteres de l’estat amb la impúdica maniobra de la Comissió de Peticions del Parlament Europeu tutelat per l’eurodiputada del PP Dolors Montserrat.

L’única manera d’evitar la imposició d’un ambient moral nefast per a la continuïtat de la cultura catalana consisteix a aplicar als nouvinguts tantes capes de vernís tan ràpidament com sigui possible. Per reeixir en aquesta tasca cal, a més d’augmentar la pressió ambiental en sentit contrari a la descompressió actual, recuperar el poder d’absorció d’unes altres èpoques. Aquesta virtut socialitzadora sols pot venir de prestigiar la llengua i la cultura, dotant-les de l’atractiu de coses superiors i admirables. Això requereix homologar els criteris de rigor i d’actualitat amb els de les cultures més exigents, tal com es proposaren i en part aconseguiren els hereus intel·lectuals de Prat de la Riba en la segona i tercera dècades del segle passat.