L’assignatura valenciana pendent

Com si haguéssim estat un dia sencer sense respirar i dilluns traguéssim el cap de sota l’aigua. Tot just fins al nas. Una mica més. Haaaaap! Agafar aire però sense omplir-se’n els pulmons. I no gaire estona seguida. Tan sols per surar. Que no és ni de bon tros la situació òptima, però que és millor que no hauria pogut ser. Que no temíem. Molt més.

Podem dir que al País Valencià s’han salvat els mobles, en aquestes eleccions. Que, per la mínima i en un context que no ho propiciava, s’ha aconseguit de mantenir la dreta espanyolista fora de la Generalitat; que el Botànic renovarà (no sé de qui va ser la idea de signar l’acord programàtic entre Compromís, Podem i PSPV al Jardí Botànic de València, aquell llunyà 2015, però ‘Acord del Botànic’ és un nom positiu que ha fet fortuna i que a algú hem d’agrair); i que res d’això no era clar que pogués passar. Que calia que passés, sí. Que per força passés, no. Gens clar.

El context del 2015 va propiciar el canvi que després es va traduir en el Botànic. A grans trets, hi havia d’una banda la desmobilització de la dreta espanyolista, de l’altra la il·lusió (i la necessitat) de desbancar-la per fi de la Generalitat. Amb un PP ja públicament colgat de fems, aquella vegada molts dels seus votants (dels d’ells, amb les cometes fusterianes que s’han de llegir amb aquella inflexió de veu que les representa: ‘ells’) no hi van anar o, fins i tot, van votar una altra cosa, mentre que sí que ho va fer, això de votar, un electorat fart de la corrupció i del lladronici que significava la camarilla de Zaplanes i Fabres i Camps. La bombolla dels grans esdeveniments i la fanfàrria (aquella fotografia de Camps i Barberà saludant dalt d’un Ferrari n’és nítida expressió) havia esclatat i havia deixat un País Valencià econòmicament desolat.

És a dir, que una part de l’electorat fatxa, per entendre’ns, no va anar a votar, i una part dels seus votants (no necessàriament fatxes, aquests, sinó que votaven l’hegemònic PP), van escollir unes altres opcions.

El context. La situació. Una escletxa. Durant quatre anys, la llopada ha estat preparant el retorn, assetjant la fortalesa, diguem-ne, incapaços d’acceptar que els n’haguessin tret després de tant de temps (tantíssim), de tantes majories absolutes (absolutíssimes), amb aquell sentit patrimonial que la dreta carpetovetònica i essencialment demofòbica té de les institucions, amb les ungles afilades per a quan les coses tornessin a lloc després del parèntesi desagradable, salivant, sí, només de pensar en la venjança.

Però s’han hagut de fer fotre. I diria que encara no se’n saben avenir.

Perquè el fet, amb totes les prudències i totes les mesures i tots els etcèteres del món, és que això que en diem el Botànic, amb transvasaments interns i jugades electorals (fer coincidir les eleccions valencianes amb les estatals, que de segur ha beneficiat el PSPV en detriment de Compromís, però que, alhora, pot haver fet que Podem i Esquerra Unida, aquest cop en coalició, aguantessin molt millor que no es preveia), ha fidelitzat bona part d’aquells vots que el 2015 les circumstàncies els van oferir. I la majoria electoral del 2015 s’ha confirmat. Es manté. Ajustada (haaaaap!), però es manté. En un context diferent i complicat, es manté. I cal donar-li valor.

Un cop constatat això, tanmateix, cal posar en relleu també més elements. Com ara el fet que no s’hagi sabut, de moment, convertir la majoria electoral en majoria social. I aquesta resulta que és la tasca essencial.

Perquè és probable que, a grans trets, el món nacionalista, valencianista, catalanista, com sigui que en diguem i amb tants matisos com pugui englobar, hagi anat a votar més per por que no pas per ganes, més per un sentit del deure i del no podem permetre que tornin els lladres (els lladres encabritats, que deia l’altre dia no recordo qui) que no pas per il·lusió en les coses que s’han de construir.

Perquè pot molt ben ser que aquest sector (igual que hi ha un ‘ells’ fusterià hi ha també un ‘nosaltres’) no s’hagi sentit gaire atès aquests quatre anys de Botànic i que fins i tot s’hagi sentit tractat amb certa displicència, de vegades. I que és clar que s’han fet coses, però que unes altres, de simbòliques i d’essencials (com ara la reconnexió de TV3) han acabat penjades en uns llimbs estranys.

Perquè també pot ser que no hagi acabat de canviar el paradigma com es predicava, i que la nova política hagi mostrat, a la pràctica, batalletes i pugnes de cadira ben dignes de la vella manera.

Perquè és possible que no s’hagi parat prou atenció al sud, la que es mereix i que necessita, que necessitem. I podem dir Alacant, ara, concretament, per posar-ne un exemple clar i punyent i dolorós.

Perquè ara que ja s’ha demostrat que la gestió és un camp que es domina, tal vegada ha arribat l’hora de tornar a la política. Sense deixar de gestionar les coses que han de continuar funcionant, és clar i naturalment, però entenent que, amb la mera gestió, és molt difícil de convèncer i de fer pinya i d’engrescar. I és això, precisament, què cal ara. Tenir un projecte polític i treballar per fer-lo realitat.

Hi ha, de fet, un aforisme de Joan Fuster (sempre hi ha un aforisme de Joan Fuster) que encaixa perfectament en això que hauria de passar ara, en això que hauríem de saber fer. Parla d’una altra cosa, però de fet és la mateixa, i diu: ‘Corregir i augmentar, això és la cultura.’