Assetjament: i tu què saps què passava?

  • La periodista Montse Armengou parla sobre les reaccions de defensa a l’home que va assenyalar com a assetjador

VilaWeb
00:00
00:00

Mai com fins ara no havia entès què passa quan t’atreveixes a denunciar. Mai com fins ara no havia sentit com és de reparador que et diguin “jo sí que et crec”.

Tot va començar quan el passat 10 de gener, esgarrifada per les denúncies d’assetjaments i agressions sexuals de companyes periodistes que donaven suport a Ana Polo, vaig fer un piulet a X. No el busqueu, me’l van fer esborrar si no volia que recaiguessin sobre mi accions judicials per un possible delicte de calúmnies i contra l’honor. Amb nom i cognoms, explicava la situació d’assetjament d’un cap quan jo tenia 21 anys (ell, 43) i treballava a la redacció d’El Periódico amb un contracte d’estiu.

La retirada del piulet va provocar una segona onada de solidaritat i sororitat que em va enfortir per a tot allò que encara no sabia que havia de venir: el comunicat de suport al meu agressor per part d’algunes de les seves companyes.

L’escrit –que paradoxalment deia el nom de l’individu que jo vaig haver de retirar– em va sorprendre. El signaven companyes de professió a qui jo admirava quan vaig coincidir-hi en aquella redacció i continuo admirant com a bones professionals. Però he de reconèixer que era un escrit ajustat al que suposo que era la seva realitat: elles no van veure mai un comportament reprotxable, elogiaven les qualitats humanes i professionals del seu company i no citaven el meu nom.

Vaig pensar moltes coses. Que havien tingut molta sort. Que el fet que no ho hagis vist no vol dir que no hagi passat. Que moltes de les signants en el moment dels fets eren més grans (i suposo que madures) que jo, no tenien una relació jeràrquica com la meva ni un contracte eventual. Que en aquestes coses edat, situació laboral i relació de poder influeixen i molt. Que encara que jo no hagués ni vist ni patit una situació d’assetjament no dubtaria de qui diu que sí que l’ha sofert. Que molts i moltes ens hem trobat amb la sorpresa (i estupefacció, per què no dir-ho) que s’ha denunciat una persona per qui hauríem posat la mà al foc, però no per això dubtem de les víctimes.

Una mica més de mal em van fer els comentaris de companys que es van abonar al “era tan bon home”. I “era tan bon home” però avui no, fa set anys que es va morir. Aquí començava un nou bloc de crítiques, el fet de denunciar una persona morta que no es podia defensar. Independentment de quin sigui el moment en què estàs preparada per explicar-ho, els comentaris em van fer reviure el que havia sentit quan vaig llegir la notícia de la seva mort. Enmig de les lloes a la seva vàlua professional –res a dir– i del dolor per la seva sobtada desaparició –que continuo sense desitjar ni al meu pitjor enemic–, no em va semblar el moment d’infligir més dolor al seu cercle més íntim. I, per què no dir-ho, perquè encara no teníem el coixí d’una certa normalització de la denúncia pública.

Alguns articles van continuar defensant el seu amic i company, ara sí, referint-se amb nom i cognoms a la meva persona. Tot i dolorosos, perquè intrínsecament posaven de manifest, més que la sorpresa, la seguretat que jo no deia la veritat, eren impecables en el “jo no vaig veure res”, “a mi no em va passar”. Però alguns ja parlaven de “greu perjudici a la veritat” i, és clar, una es pregunta: quina veritat, la teva o la meva?

Però l’article de Josep Maria Ureta en què m’acusa de relat equívoc, inversemblant, fals i de traspassar una línia molt delicada (acusar sense proves), més enllà del greu que em sap perquè vénen d’una persona amb qui hem compartit redacció durant anys a TV3, només em provoquen una pregunta: i tu què en saps, de tot allò que passava en una redacció solitària quan només hi érem ell i jo? Solitària, sí, perquè jo era la noia esforçada que hi anava abans d’hora per tenir la feina tan ben feta com fos possible i ell es plantava a la redacció quan teòricament no li tocava. I poc il·luminada, sí, no en un sentit tenebrós sinó perquè encara no hi havia arribat prou gent. I més preguntes. Com t’atreveixes a dir-me mentidera? I per què t’estranya que jo ara denunciï uns fets que van passar fa quaranta anys enmig de denúncies més recents? Que potser també farem edatisme en això, ara que tinc 61 anys? Què no has entès encara?

En el seu article, el redactor Ureta diu que hauríem d’acotar el terme “agressió sexual” i que aquestes denúncies haurien d’anar acompanyades de proves i testimonis. Doncs mira, no. Jo, com tantes altres, no puc aportar ni una cosa ni una altra, la meva paraula contra la d’un mort, res a pelar. Ni denúncia ni piulet en el seu moment (era el 1984!).

No seré jo qui posi graus d’intensitat a l’assetjament, del més lleu al més violent, que cada any s’emporta la vida de tantes dones. Perquè ho vaig patir, sóc perfectament conscient de la sort que vaig tenir que aquest individu tingués un comportament no violent però sí inadequat, intimidador, molest i que em provocava angoixa. Aquell poc respecte pel meu espai vital, aquells moviments tan ben calculats perquè no pogués dir mai que m’havia fotut mà. Precisament, aquesta línia tan delicada és la que feia tan difícil la denúncia, juntament amb el fet de la immaduresa i d’un context social que no facilitava les coses.

Els fets, no sé si constitutius de delicte, haurien prescrit. I jo no continuaré aportant les “proves” que sembla que alguns necessiten perquè entraria en detalls de colors, llum i olors que em regiren. No faré la llista de les persones a qui he explicat aquella vivència al llarg de la meva vida. L’experiència d’aquests dies demostra amb quina facilitat volen invalidar el teu relat. Quina temptació més gran és continuar callant, que car que surt “complicar-se la vida”, que fàcil que és que et deslegitimin i et vulguin fer dubtar del teu propi record i de la teva experiència… Després s’estranyen que no hi hagi més denúncies!

Des de la zona de confort de no haver hagut de passar situacions infinitament més dures i violentes que moltes dones, des de la comoditat de tenir la complicitat de tantes companyes i companys, des de la tranquil·litat d’una edat i una trajectòria professional que no té cap necessitat de notorietat gratuïta, des de la fortuna de les dones que m’han compartit el seu Me Too, des de l’admiració per les valentes que han denunciat, gràcies a tothom que m’ha acompanyat en aquest camí.

Montse Armengou Martín

* Podeu rescatar en aquest apunt d’Instagram l’article que vaig escriure per a ‘El matí de Catalunya Ràdio’, el març del 2022, en què denuncio situacions d’assetjament que, com tantes altres dones, he viscut en l’àmbit laboral i no laboral. 

 

Us proposem un tracte just

Esperàveu topar, com fan tants diaris, amb un mur de pagament que no us deixés llegir aquest article? No és l’estil de VilaWeb.

La nostra missió és ajudar a crear una societat més informada i per això tota la nostra informació ha de ser accessible a tothom.

Això té una contrapartida, que és que necessitem que els lectors ens ajudeu fent-vos-en subscriptors.

Si us en feu, els vostres diners els transformarem en articles, dossiers, opinions, reportatges o entrevistes i aconseguirem que siguin a l’abast de tothom.

I tots hi sortirem guanyant.

per 75 € l'any

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.

Si ets subscriptor de VilaWeb no hauries de veure ni aquest anunci ni cap. T’expliquem com fer-ho

Recomanem

dldtdcdjdvdsdg
272829303112345678910111213141516171819202122232425262728123456789
dldtdcdjdvdsdg
272829303112345678910111213141516171819202122232425262728123456789
Fer-me'n subscriptor