06.11.2021 - 21:50
|
Actualització: 07.11.2021 - 23:47
La història comença a la parròquia de Sant Agustí, al carrer de l’Hospital de Barcelona, al cor del Raval i a tocar de la Rambla. Té alguna cosa de temple colonial, com si fos un antic vestigi del virregnat del Perú a Barcelona… Pocs metres la separen del Palau de la Virreina. Els veïns llatinoamericans i filipins que conformen la majoria de la comunitat parroquial, han acabat de donar-li aquest aire a la parròquia, on cada 22 de maig es venera Santa Rita, patrona dels impossibles.
D’estil neoclàssic, va ser construïda entre el 1728 i el 1750 com a església del convent dels frares agustins calçats, que havien hagut d’abandonar Sant Agustí Vell, molt malmès a la batalla de l’11 de setembre de 1714 i afectat per la construcció de la Ciutadella. Però no va tenir una vida fàcil: la Guerra del Francès i la crema de convents del 1835 la van afectar de ple i encara avui la façana resta inacabada. La parròquia de Sant Agustí també és coneguda per uns fets que s’hi van esdevenir tot just fa cinquanta anys. El 7 de novembre de 1971 era diumenge, com avui, i aquella parròquia va omplir-se d’uns fidels ben diferents dels feligresos habituals, amb la complicitat del mossèn, Josep Maria Juncà.
El dia semblava ben normal. El llavors príncep d’Espanya, Joan Carles de Borbó, participava en unes regates a la ciutat, i la policia es concentrava en la seva seguretat. Cap agent de la bòfia no es va fixar en la devoció sobtada que des de les 11.00 i a poc a poc va anar omplint de gent l’església. Quan hi arribaren l’advocat Josep Benet i el financer Josep Andreu i Abelló, fundador d’ERC i ex-president del Tribunal de Cassació, pesos pesants de l’oposició, tres-cents antifranquistes de diferents partits, grups, entitats, procedències, orígens i tendències van ocupar l’interior de la nau. Estava a punt de constituir-se l’Assemblea de Catalunya.
Un llarg camí d’unitat
Com expliquen els cronistes Antoni Batista i Josep Playà a La gran conspiració, aquell procés unitari de l’antifranquisme venia de lluny: la Caputxinada del 1966 –és a dir, la reunió constitutiva del Sindicat Democràtic d’Estudiants al convent dels Caputxins de Sarrià–, la creació de la Taula Rodona el mateix any i el següent, la Comissió Coordinadora de Forces Polítiques de Catalunya, la Tancada dels Intel·lectuals a Montserrat en protesta pel procés de Burgos, el 1970… Tot semblava conduir cap a una unitat d’acció dels diferents partits polítics i entitats socials contra el franquisme terminal, però encara amb gran capacitat per a reprimir, com demostrarien les penes de mort fins poc abans de la mort del dictador.
A l’Assemblea hi havia representats els grups clandestins Moviment Socialista de Catalunya, Esquerra Republicana de Catalunya, el Front Nacional de Catalunya, Unió Democràtica de Catalunya i el Partit Socialista Unificat de Catalunya, que ja formaven part de la CCFPC, i als quals es van afegir el Partit Socialista d’Alliberament Nacional, Bandera Roja, la Federació Catalana del PSOE, la Comissió Obrera Nacional de Catalunya, la Taula Rodona i l’Assemblea d’Intel·lectuals, organitzacions cristianes, professionals i veïnals, de solidaritat amb els presos polítics… I fins i tot un representant de l’Assemblea Democràtica de la Sagrada Família, Miquel Sellarès, que representava in pectore els nacionalistes de Jordi Pujol, que no va participar directament a l’Assemblea. Sí que hi eren personalitats com ara Josep Benet, Josep Andreu i Abelló, Pere Portabella, Agustí de Semir, Felip Solé Sabarís, Lluís Maria Xirinacs, Joan Cornudella, Joan Colomines, Jordi Carbonell, Antoni Gutiérrez Díaz, del PSUC, i Joan Reventós, del MSC.
La tasca d’unitat implicava deixar enrere l’aïllament cap al món comunista d’una part de l’oposició i el reconeixement del seu paper capdavanter. De fet, aquest paper impulsor i hegemonitzador del PSUC en tot aquell moment de convergència va causar força tensions. Calia superar els recels que restaven de la guerra i els vetos creuats. En donen testimoni l’enginyer i polític Joan Vallvé, que va participar a títol personal a l’Assemblea i seria expulsat d’UDC per haver-hi format part, i l’editor i filòleg Carles-Jordi Guardiola, membre del PSAN, en un reportatge publicat al número 314 de la Revista de Catalunya. Al mateix número, Joan-Ramon Colomines-Companys reivindica el paper del FNC –del qual va ser un dels principals dirigents, com el seu pare, Joan Colomines– en aquest procés unitari i superador dels vells antagonismes.
“L’estatut del 1932 com a via per a arribar al ple reconeixement del dret d’autodeterminació”, l’acord en la qüestió nacional
Aquell 7 de novembre –que no era la primera data prevista, ja que la policia havia avortat una reunió constitutiva que es volia fer a l’església de Crist Rei, a la Sagrera, el 23 de maig– Andreu i Abelló va ser l’encarregat d’inaugurar amb un discurs la primera sessió plenària de l’Assemblea. El fet que el primer a parlar fos un antic diputat del Parlament de Catalunya, elegit el 1932, traçava una línia de continuïtat amb l’etapa republicana, abatuda pels feixistes. Va dir: “Tots nosaltres, en les difícils circumstàncies que es viuen al nostre país, hem fet un llarg camí unitari perquè tenim el ple convenciment que sols coordinant l’esforç de les masses treballadores més actives, de les joventuts, que representen les noves generacions que es van incorporant a la vida ciutadana dels camperols, dels estaments professional i intel·lectual, de tots els grups polítics, dels moviments ciutadans i personalitats destacades en la història política i social del nostre país, podrem aconseguir recobrar la dignitat i la llibertat de Catalunya.”
En aquell moment preliminar, el doctor Joan Colomines va demanar la paraula per fer cinc minuts de silenci en record del treballador de la SEAT Antonio Ruiz Villalba, mort a trets per la policia que havia desallotjat una tancada a la fàbrica de la Zona Franca. L’advocada Magda Oranich recorda la sensació de viure un dia històric.
Entretant, a la sagristia, s’acabava de perfilar el manifest de l’Assemblea. La qüestió nacional –l’àmbit d’actuació, circumscrit al Principat o a tots els Països Catalans, i la reivindicació de l’estatut de Núria o bé l’aprovat per les corts republicanes el 1932– és la que havia generat més debat a les sessions preparatòries i la que generà discussions més aferrissades aquell dia. Finalment, Xavier Folch, Jordi Carbonell i Carles-Jordi Guardiola van arribar a un acord sobre aquesta qüestió, gràcies a grans dosis de pragmatisme i a la insistència de prendre tots els acords per unanimitat. Els quatre punts principals de l’Assemblea de Catalunya, van ser:
- Consecució de l’Amnistia general dels presos i exiliats polítics.
- L’exercici de les llibertats democràtiques fonamentals.
- El restabliment provisional de les institucions i dels principis configurats a l’estatut de 1932, com a expressió concreta d’aquestes llibertats a Catalunya i com a via per a arribar al ple reconeixement del dret d’autodeterminació.
- La coordinació de l’acció de tots els pobles peninsulars a la lluita democràtica.
Un consens que es va dissoldre amb les eleccions del 1977
Aquell consens de mínims de l’antifranquisme aplegat entorn de l’Assemblea va ser el protagonista de les grans mobilitzacions a partir de llavors. Tot i la caiguda dels 113 durant una reunió de la comissió permanent a l’església de Santa Maria Mitjancera de Totes les Gràcies, el 28 d’octubre de 1973, l’Assemblea va aconseguir demostracions de força com van ser les manifestacions del febrer del 1976 per l’amnistia i la commemoració multitudinària de la diada a Sant Boi. Però l’Assemblea i el seu esperit no van resistir les primeres eleccions parlamentàries des del 1936 i l’aparició de les diferents estratègies i tàctiques dels partits polítics, i allò que Benet considerava com “el moviment unitari més ampli i important de tota la història de Catalunya”, es va dissoldre sense fer soroll l’any 1977.
A l’acte de record organitzat per CCOO a l’església de Sant Agustí, el cineasta Pere Portabella va fer avinent: “No es tracta que ens imitin. Els corrents que van fer possible l’Assemblea de Catalunya avui són més necessaris que mai.” De fet, no va ser l’únic que en aquell acte va traçar paral·lelismes entre passat i present. Oranich, amb el carnet dels quatre punts de l’Assemblea a la mà, va recordar, en presència d’alguns dels presos, com ara Oriol Junqueras: “Avui demanem les mateixes coses: llibertat i amnistia per als presos i exiliats.” Aquest divendres, a l’homenatge que es va fer al Parlament de Catalunya, amb la presència d’alguns dels protagonistes de l’Assemblea, com ara Sellarès, Vallvé, Elisabet Mas, Laura Tremosa i el síndic de greuges, Rafael Ribó, presidit per la presidenta de la cambra, Laura Borràs, com aquell qui no vol la cosa també es van posar sobre la taula les idees d’unitat d’acció entre l’exili i l’interior, de les temptacions de la interlocució directa amb Madrid fora de l’acord a Catalunya i, evidentment, allò que va quedar pendent l’any 1977: l’exercici del dret d’autodeterminació.
