04.01.2021 - 21:50
|
Actualització: 05.01.2021 - 12:04
Acostumats a l’emboirada prosa judicial hispànica, llegir el veredicte dictat ahir al matí per la jutgessa Vanessa Baraitser en el cas “Assange vs. el govern dels Estats Units” gairebé podria causar un plaer literari i intel·lectual. Formalment el text és magnífic, cristal·lí, endreçat, comprensible, exhaustiu, sòlid en definitiva, fins que de sobte la magistrada anuncia lacònicament, gairebé inexpressivament: “Considere que l’estat mental del senyor Assange és tal que seria cruel i injust extradir-lo als Estats Units d’Amèrica.” I per aquesta raó en denega l’extradició.
La primera reacció arran del veredicte, òbviament, va ser d’alegria. D’una enorme alegria. No s’ha acabat el malson de Julian Assange, ara hi haurà segur un llarg procés de resposta, però semblaria raonable que l’editor de WikiLeaks fos posat en llibertat ben aviat –fins i tot malgrat tenir pendent encara la pena anglesa pel trencament de condemna. Assange no ha pogut eixir al carrer i passejar-hi d’ençà del 19 de juny de 2012, quan es va refugiar a l’ambaixada de l’Equador a Londres. Ha viscut gairebé set anys dins l’ambaixada, amb un balcó per única comunicació amb l’exterior, i després ha passat més de dos anys i mig detingut en una presó d’alta seguretat en condicions que fins i tot l’ONU ha considerat una tortura. Ja és prou patiment i, per tant, és una alegria immensa pensar que prompte podrà passejar a l’aire lliure, dormir en un llit normal, fer un cafè o una cervesa, comprar un llibre o un ordinador i en definitiva gaudir de les condicions normals de vida de qualsevol altre ciutadà. No hi ha cap dubte que Julian Assange ja ha pagat ben cara la seua valentia a l’hora de revelar els crims de guerra americans a l’Afganistan i l’Irac i té merescut de sobres un descans.
Ara, aquesta alegria és tacada completament, amargament, per l’elaboració teòrica de la jutgessa Baraitser. I sobre això tan sols se m’acut de dir que la sentència és humanament molt satisfactòria, però políticament molt preocupant i perillosa.
Perquè amb una qualitat professional més que notable la senyora Baraitser en realitat desmunta peça a peça tota la defensa del senyor Assange. Amb una contundència esfereïdora. Tanta que res no feia preveure el veredicte, si la sentència es començava a llegir sense saber-lo. I això sí que és greu, perquè si l’extradició d’Assange era un colp mortal a la llibertat d’expressió al món occidental, la denegació de l’extradició ha acabat essent això mateix, en el moment que la magistrada ha fet ús de l’argument més exòtic per denegar-la. I dic ‘exòtic’ en el segon sentit etimològic de la paraula: que és o es fa estrany.
Ras i curt: la sentència diu que allò que va fer Assange al capdavant de WikiLeaks mereix la condemna demanada, però a ell –i cal suposar que tan sols a ell– hom no li exigeix de complir-la. Gràcies a un subterfugi, la salut mental, que té un fonament real però que, paradoxalment, tal com és emprat en la sentència, es farà servir per condemnar els Assange del futur. Implacablement.
En l’escriptura, en qualsevol forma d’escriptura, la coherència és un pont lògic que uneix paraules, frases i paràgrafs –és, en definitiva, aquell famós “una paraula porta a una altra” que la Grècia clàssica ja va saber detectar. Una escriptura coherent connecta les idees amb fluïdesa i articula el discurs de manera que la conclusió sembla inevitable. I és precisament per això que sobta tant, i que resulta tan sospitós, que algú escriga amb la coherència amb què escriu la magistrada Baraitser però la conclusió a la qual el discurs arriba no siga la inevitable sinó exactament la contrària.
En coherència amb tot allò que diu de cap a cap de les 133 pàgines del text, Assange havia d’haver estat extradit als Estats Units. Personalment, no puc alegrar-me més que això no siga així, però, per desgràcia, em fa l’efecte que hi ha consideracions que manquen a l’escrit, extrajudicials, que s’han tingut en compte i que han acabant duent l’afer a una aparent doble victòria que és en realitat una derrota per a nosaltres: Assange guanya perquè eixirà al carrer, sí. Però els Estats Units guanyen perquè al pròxim Assange li serà molt difícil d’oposar-s’hi, en vista del precedent legal establert ahir.
