06.12.2022 - 21:50
Nascut a Johannesburg, Sud-àfrica, Adrià Devant és el fill d’un arquitecte cubà que va estudiar a Suècia i una directora de teatre manresana, tots dos molt implicats en la lluita contra l’apartheid. Per si no tingués una família prou polititzada, també és el germà de l’advocada Stella Moris, dona de Julian Assange. Actor, director i traductor de professió, Devant ha estrenat fa poc Ithaka, un documentari que ha coproduït amb Gabriel Shipton, germà d’Assange, sobre la lluita del fundador de WikiLeaks. El van presentar la setmana passada al Festival de Cinema de Drets Humans de Barcelona.
Hi parlem sobre l’estat del seu cunyat, Julian Assange, sobre el futur judicial del cas i sobre el rerefons polític que envolta l’afer. “Si extradeixen Assange als Estats Units, serà una sentència de mort”, assegura. El cunyat d’Assange ens rep en una cafeteria del centre de Barcelona i ens respon en català, la llengua que li va ensenyar la seva mare.
—Com es troba Julian Assange ara mateix?
—La meva germana i els fills el veuen una vegada per setmana. L’any passat va tenir un atac isquèmic. Fa poc va tenir la covid i no el van poder veure. Durant el confinament, tampoc no el podien visitar. Ell té dies de tot, però s’ha d’entendre que ha passat els darrers quatre anys en una presó de màxima seguretat. Per haver fet què? Per haver publicat veritats sobre crims de guerra, corrupció governamental i crims ambientals. La presó de Belmarsh t’aniquila. No és un lloc de rehabilitació, és un lloc de càstig. Ha estat sotmès a això durant anys. En Julian no està bé. Necessita estar amb la família i reprendre la seva vida.
—Per què vau decidir de fer un documentari sobre Julian Assange?
—Després d’haver-lo tret, arrossegant-lo, de l’ambaixada de l’Equador, el seu pare, John, i el seu germà, Gabriel, el van anar a veure a la presó de Belmarsh, la de més alta seguretat del Regne Unit. El germà se’n va anar pensant que potser no el tornaria a veure més, de tan malament que el va trobar. De sempre, l’entorn d’en Julian ens hem preguntat què podem fer per ell. En aquell moment, el seu pare impulsava una campanya per a aconseguir suport a la causa. I amb en Gabriel, que ve també del món del cinema, vam decidir de fer el documentari. No sabíem com sortiria, però sabíem que havíem d’enregistrat tot allò que passava. Vam seguir el pare d’en Julian durant dos anys i mig. Vam acabar amb dos-cents dies de metratge. Van ser dies molt intensos, sobretot durant l’audiència de l’extradició als Estats Units.
—Un dels conceptes que surt unes quantes vegades en el documentari és la tortura psicològica.
—Nils Melzer, ex-relator de l’ONU sobre la tortura, explica que ell, en un primer moment, no es va interessar pel cas d’en Julian perquè estava condicionat pels seus prejudicis. Quan es va adonar que alguna cosa fallava, va començar a investigar i a desenterrar tota una corrupció sistèmica i judicial i un complot entre estats per a silenciar i fer desaparèixer Julian Assange. El meu cunyat ha revelat els draps bruts i les potències l’han assenyalat, però cal assenyalar els crims de guerra. Gràcies a WikiLeaks s’han reconegut 15.000 morts de civils. Eren persones que havien desaparegut. Per què no parlem d’això? S’ha de posar l’atenció on calgui i fer justícia.
—És molt sorprenent que sigui perseguit qui ha destapat el cas i no pas els qui van cometre els crims de guerra.
—En Julian està envoltat de gent que ha assassinat o que són terroristes. Són les persones més violentes que hi ha, per això són en una presó d’alta seguretat. ¿Per què és allà un periodista, que no ha fet res de violenta i a qui no es pot atribuir cap mort, en una presó de màxima seguretat?
—Com és entrar a la presó Belmarsh?
—En diuen el Guantánamo del Regne Unit. Hi ha terroristes, violadors i assassins. Per arribar-hi has de sortir de Londres, és un lloc molt inhòspit. Des de l’estació de tren has de caminar per l’autopista uns quinze minuts. Quan hi arribes veus un gran mur de cap a cap de l’horitzó. Hi ha una caserna al mig, per on entres a la presó. Has de deixar totes les pertinences a fora. Quan hi entres, veus que per allà on passes es van tancant les comportes. Només quan tanquen la primera t’obren la segona. Et fan passar les sabates per raig X. Et miren dins la boca, sota dels peus. Et passen detectors de metall. T’ensumen els gossos. L’última vegada vaig passar per tres controls diferents abans no em van deixar entrar. No pots portar ni un mocador per mocar-te. No pots dur res. És de màxima seguretat. Doncs els meus nebots, que són petits, han de passar tot això quan van a visitar el pare.
—I com ho viuen?
—És difícil. Ells van a veure el pare, i el volen veure, però òbviament és un lloc on no voldries veure mai els teus fills. És difícil. No vull que els meus nebots acabin trobant normal de veure el seu pare a la presó. No és normal que t’escorcollin tres vegades per poder veure el teu pare. [Pausa.] A més, les visites són limitades, tant de nombre com de temps. La més llarga crec que dura una hora i una mica més. No ho recordo exactament.
—Quan va ser última vegada que el vau poder visitar?
—Al casament. En Julian i la meva germana es van casar el 23 de març de 2022. Es van haver de casar a la presó. M’imagino que hi ha hagut pocs casaments allà. Dins d’aquell lloc opressiu, el seu casament va ser un triomf. Va ser una expressió d’amor en unes circumstàncies i un lloc dels més foscos que et puguis imaginar. Va ser un dia molt important per a tots, i molt bonic.
—Al documentari veiem Stella Moris, la vostra germana, treballant incansablement. Fa de mare, dona, germana i advocada en unes circumstàncies molt adverses. D’on treu l’energia?
—No ho sé, però sempre tira endavant. En part, ha de ser el fet de saber tot el suport que té el Julian arreu del món. Hi ha molta gent que creu en la seva causa i que comparteix la seva defensa de la democràcia. En l’àmbit personal, la meva germana sempre ha tingut molta força de voluntat. I ella ho diu: en Julian és la persona que estima i el pare dels seus fills.
—Hi ha un moment que l’Stella diu: “Les extradicions són un 99% política i un 1% de dret.” Hi esteu d’acord?
—El cas del Julian és una persecució política. En Julian no hauria d’haver passat mai per cap tribunal. Ell va documentar els crims de guerra dels estats poderosos i per això l’han perseguit. És un sistema corrupte. I no és una cosa dels Estats Units i prou. Crec que una organització com WikiLeaks és un perill per a qualsevol règim que vulgui amagar allò que fa. Sigui quin sigui el país.
—Com ha canviat el periodisme Julian Assange?
—L’ha revolucionat. En el moment que neix internet, ell veu que fa falta un mètode perquè els periodistes puguin protegir les seves fonts. En Julian va inventar una bústia anònima per a dipositar informació. I això ha estat copiat per tot el món periodístic. També ha revolucionat el periodisme en el vessant científic. Abans, les informacions confidencials les rebíem mitjançant el filtre del periodista. Julian les penja directament, perquè hi tingui accés tothom. Això ha ajudat a aconseguir justícia per a víctimes de crims de guerra. A l’Irac, per exemple, va fer que no es renovés l’acord amb els Estats Units i els seus aliats, que van haver de retirar les tropes. Aquesta és la força de WikiLeaks. I això també ha estat una amenaça de l’status quo del periodisme.
—I quant a la llibertat de premsa, creieu que el cas d’Assange és un precedent negatiu?
—Totalment, i per això és tan important que no sigui extradit. En cas contrari, es donaria el missatge que qualsevol país pot demanar l’extradició de periodistes que li són incòmodes. Quin dret tenen el Regne Unit o els Estats Units d’extradir-lo només per haver publicat informació que no els convé. Volen convertir el seu cas en un precedent. Se suposa que a Occident defensem la llibertat de premsa i d’expressió, però si s’extradeix Assange, que se n’haurà fet, d’aquests valors? Això obriria les portes que qualsevol estat ho fes amb qualsevol altre periodista.
—Com rep la família que una part de la premsa criminalitzi Julian Assange?
—Últimament, hem rebut molt bones notícies del primer ministre australià, que ha dit que ell personalment s’havia posat en contacte amb els Estats Units i els hi havia demanat que abandonessin el cas. El fet més important no és tant analitzar què ha passat fins ara, sinó què passa ara, i és que veiem que actualment el suport a en Julian creix com més va més. A Twitter Elon Musk ha fet fa poc una enquesta i el 80% era partidari d’indultar en Julian. Això n’és només un exemple. Aquests últims temps hem rebut el suport de presidents, ex-presidents, grups parlamentaris… Totes les ONG van a favor nostre. És molt clar el suport que té la causa. La gent s’adona de les calúmnies dels últims deu anys, moltes de les quals perpetrades per mitjans i grans potències.
—A qui us referiu?
—El Regne Unit i els Estats Units han estat centrals en la persecució contra en Julian.
—Hi ha un moment del documentari que un assessor dels Estats Units diu a Stella que volen Julian Assange mort.
—Yahoo News va publicar un article en què trenta fonts independents que treballaven a la CIA quan Mike Pompeo n’era el cap, corroboren que hi havia plans de segrestar i assassinar en Julian. Com pot esperar un judici just en un país on s’ha conspirat per assassinar-lo.
—La família heu dit alguna vegada que el van matant a càmera lenta.
—És clar. Imagina’t més de deu anys de calúmnies, en què fins i tot els mitjans amb què has col·laborat i que s’han lucrat amb la feina que has fet t’han calumniat. Imagina’t no poder veure qui estimes perquè no tens llibertat de moviment. Va passar els primers anys amb un braçalet electrònic. Després set anys a l’ambaixada de l’Equador, un lloc molt petit, que és una oficina, no pas un habitatge. I quatre a la presó de Belmarsh. I tot això perseguit pels mitjans i també per forces poderoses.
—Joe Biden ha estat una decepció per a vosaltres?
—No parlaria en termes d’esperança o decepció. Va ser l’administració Trump que va decidir de perseguir-lo. Quan va arribar Biden, va decidir de continuar amb el cas, però ara hi ha la possibilitat que puguin tancar-ho. I que s’acabi. Com he dit abans, el primer ministre australià li ho ha demanat. Parlem d’un cas polític i, per tant, si Biden vol posar-hi fi, ho pot fer. Però per a aconseguir-ho necessitem més veus que en demanin l’alliberament. Cada vegada hi ha més gent que coneix el cas, i que no entén de cap manera que un periodista estigui a la presó per haver fet periodisme.
—Quines són les passes judicials següents?
—Ara hem presentat un recurs d’apel·lació al Tribunal Superior i ells decidiran si passa a la Cort Suprema. Esperem.
—Què implicaria una extradició?
—Si l’extradeixen als Estats Units serà una sentència de mort, en realitat. Li demanen cent setanta-cinc anys. Aniria a ADX Florence, a Colorado, una presó de màxima seguretat, en un país on el sistema penitenciari no té pas gaire bona reputació. El gerent de la presó ha dit que anar allà és anar a un lloc pitjor que l’infern. És un lloc dissenyat per a oprimir. Viuria un aïllament encara més dur que a la presó on és actualment. Els contactes amb el món exterior són molt més reduïts. Crec que tenen una trucada cada mes i has d’escollir entre comunicar-te amb l’advocat o amb la família. Quan ho llegeixes no t’ho pots creure. Això, quant al càstig, però també hem de tenir en compte que el jutjaria una cort de Virgínia. El jutjat seria compost per gent d’aquella zona. Allà és on hi ha totes les agències de seguretat dels Estats Units. No seria un jurat aliè a la causa. No tindria un judici just.
—I per acabar, una curiositat. Com és que parleu català?
—Ma mare és de Manresa i sempre ens ha parlat en català. Veníem a Catalunya gairebé cada estiu. Aquí hi teníem l’àvia i hi parlàvem en català. Catalunya i Barcelona és com casa nostra. Els meus pares i part de la meva família viuen aquí. No m’identifico amb un lloc en concret i estic orgullós de no ser d’enlloc. Sempre he estat desarrelat, però sí que m’identifico amb les meves llengües. L’anglès és la meva llengua materna, però el català, el castellà i el suec també són les meves llengües. La meva companya és catalana i sempre el practico a casa. Tinc una gran sort d’haver tingut la possibilitat de créixer aprenent aquestes quatre llengües.
