09.01.2023 - 21:40
|
Actualització: 10.01.2023 - 10:54
Els partidaris de l’ex-president Jair Bolsonaro van assaltar abans-d’ahir el congrés, el Tribunal Suprem i el palau presidencial. De resultes de l’acció ja s’han fet més de mil dues-centes detencions. Fa dos anys, d’una manera molt semblant, partidaris de Donald Trump van assaltar el Capitoli dels Estats Units. Asseguraven que les eleccions havien estat manipulades i que Joe Biden no n’era el veritable guanyador.
Malgrat que aquests darrers esdeveniments es vinculen amb l’extrema dreta i amb una reculada de la democràcia, els atacs a les institucions no se circumscriuen a aquesta ideologia. D’assalts a parlaments n’hi ha hagut de molt diversos: invasions militars, cops d’estat o, com en aquests casos, la mobilització de la gent. I no cal remuntar-nos al període de les revolucions democràtiques de fa segles, com ara a París –el 1792– o a Frankfurt –el 1848.
Aquests últims anys hi ha hagut desenes d’assalts a parlaments de tot el món: protestes, revolucions o denúncies de frau electoral. En repassem cinc casos que tenen poc a veure amb les accions que hem vist al Brasil i als EUA.
Hong Kong, 2019
El primer de juliol de 2019 es va fer una manifestació convocada pels activistes pro-democràcia per a exigir la retirada del projecte de llei d’extradició a la Xina que promovia el govern d’Hong Kong. S’hi van aplegar centenars de milers de persones, i l’acció es va acabar amb l’assalt al consell legislatiu de la ciutat.
Centenars de manifestants van trencar les parets de vidre i les portes metàl·liques de l’edifici i hi van entrar. De primer, la policia es va retirar per evitar l’enfrontament. Els manifestants van fer malbé retrats d’ex-presidents del consell legislatiu pro-xinesos i van substituir l’actual emblema d’Hong Kong per l’antiga bandera colonial.
Van muntar-hi barricades, però gairebé tots van fugir després de l’ultimàtum dels cossos policíacs. Finalment, van ser dispersats amb gasos lacrimògens i hi va haver tretze detinguts. Nou dies més tard, les autoritats anunciaven que el projecte no tiraria endavant.
Ouagadougou, 2014
L’octubre del 2014 va començar a Burkina Faso una protesta popular, encapçalada per la societat civil, i sobretot el jovent, contra els canvis constitucionals que volia impulsar el qui era president, Blaise Compaoré, per romandre al poder.
Governava d’ençà del 1987, quan va encapçalar el cop militar en què fou assassinat el president Thomas Sankara i va aturar les polítiques anticolonialistes que havia emprès el dirigent revolucionari.
El dia 30 d’octubre el parlament fou assaltat, en una jornada en què es va cremar el parlament i més edificis governamentals. L’endemà Compaoré va renunciar a la presidència i fugí a Costa d’Ivori.
Finalment, després d’uns quants governs, es van convocar eleccions per a l’any 2015, que van dur l’oposició al poder. Arran d’això, es va fer un judici a Compaoré, en absència, per l’assassinat de Thomas Sankara.
Catalunya, 2011
El 15 de juny de 2011, el moviment 15-M va convocar una concentració al voltant del parc de la Ciutadella amb el propòsit d’impedir el ple del parlament. Els manifestants volien protestar contra el desallotjament de l’acampada de la plaça de Catalunya poques setmanes abans i també contra l’aprovació inicial del pressupost prorrogat de la Generalitat en un context de retallades.
Els enfrontaments entre els Mossos d’Esquadra i alguns concentrats van ser intensos. L’acció va deixar imatges per al record, com ara la del president de la Generalitat, Artur Mas, i la presidenta del parlament, Núria de Gispert, entrant al parc de la Ciutadella amb helicòpter; o la de l’ex-consellera d’Interior, Montserrat Tura, amb la gavardina pintada i caminant entre els concentrats.
Arran de la mobilització el magistrat del Tribunal Suprem espanyol Manuel Marchena va establir la doctrina de la “violència ambiental”. Marchena va ser ponent de la sentència contra vuit dels manifestants. És a dir, tot i no haver-hi accions violentes, es parla de “atmosfera intimidatòria”, “entorn tumultuari” o “violència i intimidació” per a descriure els fets del parlament i justificar la condemna dels manifestants. Aquest vocabulari permet de connectar les protestes amb la violència, la intimidació i la coacció per bastir la condemna.
Atenes, 2010
El 5 de maig de 2010, arran de l’aprovació d’un pla d’austeritat que implicava retallades i augments d’imposts a Grècia, es va convocar una vaga nacional, amb la participació de més de cent mil manifestants en les protestes que es van fer a Atenes.
Un grup de manifestants nombrós va provar d’assaltar l’edifici del parlament a la plaça Syntagma. Els enfrontaments van fer retrocedir la policia i alguns edificis propers, inclòs un del Ministeri de Finances, van ser cremats. Un incendi en una sucursal bancària va causar tres morts.
Islàndia, 2008
La crisi financera a Islàndia va ensorrar els tres principals bancs del país i va mobilitzar gran part de la població, en l’anomenada Revolució de les Cassoles. El desembre del 2008, milers de persones es van concentrar davant el parlament i una trentena van entrar-hi. Arran d’això, per primera vegada d’ençà del 1949, els policies antiavalots van fer ús de la força.
Les protestes van fer que els governants pleguessin i s’instaurés un executiu d’esquerres que va provar de reformar la constitució, va nacionalitzar la banca i es va negar a pagar el deute bancari. La revolta es considera un precedent de protestes semblants que més tard hi va haver a gran part del sud d’Europa. El cas islandès fou considerat referent, model i exemple.
