23.01.2022 - 21:50
El 6 de gener va fer un any de l’atac al congrés dels EUA per part d’una gentalla violenta, fanàtica i cega instigada per Donald Trump. Era a punt de perdre la presidència i en un discurs encès els va instar a “lluitar com el dimoni” per a “recuperar” el país. Al·legava que li havien robat les eleccions. Dit i fet. Milers i milers de persones, algunes com zombis, van arribar al Capitoli disposades a complir la missió, abans que els congressistes proclamessin president al demòcrata Joe Biden.
Van ser uns quinze mil, segons el documentari Four Hours at the Capitol. El setge i la invasió de la cambra van durar quatre hores. Quatre hores de violència en què l’avantguarda de la manifestació, uns vuit-cents fanàtics armats amb destrals, llances, pals de beisbol i d’hoquei, ganivets i més armes, va assaltar el congrés a crits que allò era casa seva, terra sagrada.
Trump, que en el discurs d’incitació els havia promès que marxaria amb ells cap al Capitoli, no ho va complir. Tot i que encara era el màxim responsable del país, va callar durant quatre hores. Després va emetre un vídeo en què deia: “Us n’heu d’anar cap a casa, hem de tenir pau. Us estimem, sou molt especials.” I l’esperpèntica multitud de fanàtics d’extrema dreta es va retirar. Les víctimes van ser cinc morts i molts ferits, entre els quals cent quaranta policies. Més tard, quatre policies es van suïcidar.
El Departament de Justícia dels Estats Units ha acusat amb càrrecs més de 700 manifestants. 165 s’han declarat culpables. 4 s’arrisquen a una condemna de presó de 20 anys o més. I 71 a penes fins a cinc anys de presó.
La investigació continua oberta. Fa uns dies va ser detingut Stewart Rhodes, cap de la milícia armada feixista Oath Keepers (“guardians del jurament”), fanàtics seguidors de Trump. Hi ha deu membres del grup imputats. Als missatges encriptats, Rhodes anunciava que si Joe Biden era investit, hi hauria una lluita “sagnant i desesperada”. Parlava de guerra civil de feia temps i havia reclutat policies, soldats i veterans de l’exèrcit, entre més fitxatges. Segons les investigacions de la fiscalia, el seu grup va tenir una funció clau en l’assalt i, si es demostrés, confirmaria la teoria de l’intent de cop d’estat.
Malauradament, i cal dir-ho en detriment del documentari, els Oath Keepers i Stewart Rhodes no apareixen en el film, que es nodreix més aviat de testimonis i imatges de grups com els Proud Boys o els Cowboys for Trump, entre més testimonis. Podria ser que els Oath Keepers s’haguessin infiltrat entre els capdavanters de l’assalt per orientar les operacions, cosa que no és gens clara, atès que el film sembla voler remarcar que tot plegat va ser fruit de la improvisació de les masses embogides amb eslògans ultres, pseudoreligiosos i patriòtics.
Aleshores, Donald Trump va ser absolt de l’impeachment per haver incitat a la insurrecció. Avui encara proclama que li van robar les eleccions i anomena patriotes i “presos polítics” els assaltants del Capitoli. Per saber, finalment, la seva implicació i el rol que van jugar-hi ell i més personatges del seu entorn, com ara Steve Bannon, encara cal esperar. Els mesos vinents es faran públiques les conclusions de la comissió d’investigació parlamentària, especialment interessada a esbrinar els responsables més importants dels fets.
Four Hours at the Capitol
Mentrestant, tenim el documentari Four Hours at the Capitol, produït per Dan Reed –guanyador d’un Emmy–, dirigit per Jamie Roberts i estrenat fa poc a HBO Max. El film reconstrueix les quatre hores de l’assalt amb les imatges enregistrades durant l’acció salvatge per periodistes i fotògrafs arrossegats per la turba, les càmeres de seguretat o els manifestants mateixos, que van irrompre a l’edifici i es van enfrontar cos a cos amb la policia. Com ara Eddie Block, membre dels Proud Boys, que, amb la seva cadira de rodes, va participar en l’assalt i va filmar tot allò que podia amb el mòbil.
La reconstrucció de les quatre hores de l’assalt és trepidant. Impressiona de veure el grau de fanatisme i odi que pot arribar a crear una multitud de gent atiada per discursos incendiaris i mentides. L’espectador pot viure l’evolució de l’assalt quasi com si fos en directe, amb els moments de desconcert, de terror i d’aparent improvisació. Hi ha estones molt violentes, equiparables a les batalles medievals per a conquerir un castell.
Cal remarcar, i és important, que les imatges demostren que, a més del grup extravagant més fotografiat en l’acció a l’interior de l’edifici, entre els manifestants que envolten el Capitoli, hi ha gent normal i corrent: dones, gent gran, joves, representants de les classes mitjanes que admiren Donald Trump. Potser es creien que havien anat a un acte de protesta pacífica. No tot eren fanàtics violents, en absolut.
Tot i això, l’adrenalina s’encomana de pressa. Amb crits exaltats i demostracions d’orgull patriòtic, la massa es transforma, avança, sembla imparable. Els individus aïllats no serien res sense l’empara, la força i l’anonimat de la massa. Aparentment, no tenien gaires armes –sembla–, i les que tenien eren molt rudimentàries. L’arma era la massa mateixa, imparable, que s’alimentava i creixia tota sola. “La multitud és l’arma”, diu un dels senadors amb experiència militar a l’Irac.
Punts febles del documentari
La principal mancança del film és que no pretén d’aprofundir en el context o el pla d’acció –si és que n’hi havia–, encara que sols sigui per a llançar alguna hipòtesi. No es mulla, en aquest sentit. Se centra en els grups d’assaltants de primera línia, com ara els Proud Boys i els Cowboys for Trump. També apareixen els conspirativistes de QAnon i el seu famós xaman a pit descobert, amb la bandera, la llança, les pells i les banyes. I molts personatges més. Però malauradament no hi ha cap notícia dels Oath Keepers que, segons que han dit fons de la investigació arran de les darreres detencions, haurien pogut jugar un paper important en l’aspecte operatiu i militar.
Els eslògans i les declaracions dels assaltants, tant aquell dia com entrevistats avui, són un material molt interessant per a fer-nos una idea de l’estat deficient de les coordenades mentals d’aquells feixistes fanàtics i exaltats alimentats de notícies falses i teories conspiratives demencials. Els que accepten de ser entrevistats pel documentari semblen tranquils i reposats. Fins i tot una mica naïfs i il·luminats.
Per exemple, Eddie Block, el càmera paralític dels Proud Boys, defineix així el seu grup, amb un mig somriure angelical: “Solament som homes, ens afegim al grup passant una cerimònia d’ingrés, creiem en Déu i en la manera de viure americana i no peguem les dones, ni fem coses així.” En general, hi ha una identificació manifesta entre Trump, Déu i la pàtria. Els assaltants parlen d’una “adrenalina universal”, “de l’olor de testosterona que s’acosta al Capitoli”, de “l’esperit americà en tota la seva esplendor”, i criden eslògans com ara: “Nosaltres som el poble. A prendre pel cul la classe política!”, “Prou de robar-nos” i “Aquesta és casa nostra!”. I, com a fervents patriotes, invoquen el 1776, l’any de la declaració d’independència.
Enmig de la batalla, un d’ells explica ben convençut una mentida descomunal: que creu en Trump –com qui creu en Déu–: “Perquè als EUA cada any desapareixen 800.000 nens, captius, torturats, assassinats, sexualment esclavitzats… Sóc part de la primera onada que en crea consciència.”
Un altre explica que quan van entrar a la rotonda de l’edifici, es van meravellar per la bellesa del lloc i aleshores va decidir de fumar-se uns porros i convidar els seus col·legues de lluita. Orgullós, diu que el vídeo del porro va ser viral. Sis milions set-centes visites a Twitter. Per contra, la família el va reconèixer i el va denunciar a l’FBI.
Tal com diu un dels fotògrafs de premsa que es va afegir a l’assalt per treballar: “No sabien on anaven, va ser com una visita psicodèlica i demencial al Capitoli.”
I els congressistes, a la inòpia
Les declaracions dels congressistes reunits a la cambra en què, miraculosament, els assaltants no van aconseguir d’arribar són, per contrapartida, l’exemple de la indefensió i la manca total d’informació de l’exterior. Així com els comentaris dels policies, convençuts que volien matar-los, i que, en el fons, van haver d’acabar lluitant per a sobreviure, tal com diuen alguns. Sí que sembla cert que si haguessin tret les armes, hi hauria hagut una massacre de tots dos bàndols. Ací em sembla que hauria calgut menys superficialitat immediata i haver-se atrevit a aprofundir en la feblesa de l’operatiu de seguretat. O en el marc hipotètic de la planificació de l’assalt. Allò que podríem anomenar la trama civil oculta entre bastidors.
L’estupefacció dels senadors és enorme. No saben què passa. O els és del tot impossible de creure. De sobte, un cap de policia entra a la cambra per dir-los que tot està controlat, que no pateixin. I cinc minuts després, hi torna, amb una altra cara, per dir-los que estan en perill i que segueixin les seves instruccions perquè els evacuaran a un lloc segur que, evidentment, no revelen. La tensió és molt intensa.
Els assaltants s’autoanomenen insurreccionistes mentre que els agents els titllen de terroristes domèstics. Les declaracions de la secretària de Nancy Pelosi, la presidenta de la cambra, denoten la por i l’estat de total indefensió que va viure el personal subaltern durant aquelles quatre hores, amagats i en silenci sota les taules dels despatxos, mentre sentien les destrosses i els crits dels bàrbars. “On ets, Nancy? Et cerquem!” o “Venim a buscar-te, gossa!”, són algunes de les perles que cridaven els assaltants que, entre admirats i posseïts, recorrien els passadissos i les escales de l’edifici com si prenguessin possessió de la fortificació de l’enemic.
Val a dir que la demòcrata Nancy Pelosi, principal opositora de Trump, va ser la primera que el cos de seguretat del Capitoli va poder refugiar en un lloc secret i segur. Després els tocà a tots els membres de la cambra i, finalment, al públic que hi havia a les grades. La tensió a l’interior va ser molt alta, amb moments realment crítics, que gràcies als mòbils i les càmeres s’han pogut reconstruir. Com ara quan, entre els assaltants de primera línia, una noia embolicada amb la bandera americana va caure abatuda per un tret, cosa que va causar la desesperació i la follia dels seus companys. Aquesta noia, Ashli Babbitt, va ser la primera víctima mortal. Després s’ha sabut que havia servit durant catorze anys a l’exèrcit de l’aire.
Són esfereïdores les escenes de la batalla del túnel, el passadís d’accés a la cambra per on surt a saludar cada quatre anys el president electe. És una lluita cos a cos, desenes de policies contra desenes de manifestants. Les descripcions dels qui eren a primera línia fan imaginar els moments de brutalitat i violència que van viure. No falten els comentaris d’algun policia ex-veterà de l’Afganistan o l’Irac, profundament indignat i humiliat perquè la multitud l’acusava de traïdor.
Crítiques a Donald Trump
Ni les crítiques al paper de Donald Trump, fins i tot a les files del seu propi partit. El representant republicà Adam Kinzinger denuncia: “Vam estar-nos quatre hores allà tancats. I el president dels EUA no va dir res. Controla l’exèrcit, n’és el comandant en cap, si diu res, passen coses. Per mi va ser inacceptable.”
Al final, el fundador de Cowboys for Trump, Couy Griffin es queixa que Trump, quan va arribar l’hora de la veritat, va desaparèixer i que, finalment, els únics engarjolats són els qui més el van defensar. El van detenir durant nou dies i es queixa que no el van deixar dutxar-se. “Sóc un fervent defensor de la pena capital i de les penes de treball, però tancar algú en una cel·la nou dies i no deixar-lo ni dutxar-se és antiamericà i inhumà.” Una mostra més, de les moltes que hi ha en el film, de la peculiar capacitat d’anàlisi i reflexió política dels fans de Trump.
Però manquen les preguntes més importants encara per a resoldre: per què hi havia un dispositiu de seguretat tan feble al Capitoli en un dia tan important? Per què els reforços policíacs arriben hores tard? Quin va ser el veritable rol de Trump i d’assessors seus com ara Steve Bannon? Quin paper van tenir Stewart Rhodes i la milícia feixista Oath Keepers? Hi havia un pla previ ben organitzat? Qui va controlar l’operatiu de l’assalt, si és que hi havia algú per a controlar-lo? Va ser efectivament un intent de cop d’estat? Quin era el pla a seguir si la massa hagués pogut prendre completament el Capitoli? Què en pensaven fer, dels senadors? En fi. Incògnites que, si tenen resposta, per a saber-la caldrà esperar als resultats del procés judicial i a les conclusions de la comissió d’investigació. Tot i que, probablement, hauran de passar molts anys més.
