Després de la caiguda d’al-Assad, Turquia s’erigeix en el principal guanyador a Síria

The Washington Post · Ishaan Tharoor

Encès per la ira després de rebre una greu derrota geopolítica, el líder suprem iranià va començar a repassar els sospitosos habituals. “El conspirador principal, el planificador principal, l’agent principal de tot això són els Estats Units i el règim sionista”, exclamà l’aiatol·là Ali Khamenei, dimecres, davant una multitud congregada a Teheran. Tant l’Iran com Rússia, l’altre gran aliat del règim de Baixar al-Assad, han estat humiliats pel dramàtic canvi de guàrdia a Damasc.

Khamenei, tanmateix, va deixar fora de la seva diatriba un altre país que podria dir-se que s’ha beneficiat de la caiguda d’al-Assad molt més que no els Estats Units ni Israel. És Turquia, que es perfila com la potència estrangera amb més influència en la transició política del país. Dijous, el secretari d’estat nord-americà, Antony Blinken, es va reunir amb el ministre turc d’Afers Estrangers, Hakan Fidan, i amb el president Recep Tayyip Erdogan a Ànkara, la capital turca. La reunió evidencia el paper central que Turquia exercirà, durant les setmanes i mesos vinents, en un procés de reconstrucció política en què caldrà protegir tant les institucions clau de l’estat sirià com els civils del país del caos deixat per la caiguda del règim d’al-Assad.

Ànkara ha anat per feina. Abans-d’ahir, Turquia va reobrir l’ambaixada a Damasc i va nomenar-hi un ambaixador temporal, després d’anys sense relacions diplomàtiques amb Síria. Legisladors del partit governant d’Erdogan ja han acompanyat empresaris turcs en missions d’exploració a ciutats sirianes com ara Alep, on aviat es podrien oferir contractes de construcció ben lucratius. Ànkara també ha instat els més de tres milions de refugiats sirians que resideixen a Turquia a tornar al seu país tan aviat com les condicions sobre el terreny ho permetin. Paral·lelament, el cap de la intel·ligència turca, Ibrahim Kalin, ha anat aquesta setmana a Damasc a reunir-se amb dirigents rebels, fins i tot amb el màxim dirigent de la facció islamista Haiat Tahrir al-Xam.

L’èxit aparent de Turquia a Síria arriba després d’anys de derrotes i decepcions. Erdogan va passar de ser un ferm partidari del règim d’al-Assad a una de les figures que més fervorosament en demanà el derrocament. El president turc no va ser capaç de persuadir els governs occidentals de repetir una operació com la que va causar l’ensulsiada de la dictadura de Moammar al-Gaddafi a Líbia l’any 2011, i Turquia va restar definitivament fora de joc a Síria després de la intervenció russa l’any 2015, que va reforçar la contrainsurgència d’al-Assad i va aturar l’embranzida dels rebels.

Durant la Primavera Àrab, Erdogan va provar d’encoratjar i facilitar els aixecaments pro-democràtics que van assolar el món àrab i va pregonar el model democràtic del seu país com a exemple a seguir per als països veïns. Però la contrarevolució que va convulsionar Egipte i les guerres civils que van arrasar Líbia, el Iemen i Síria van posar fi a les grans ambicions regionals d’Erdogan. Paral·lelament, el seu govern esdevingué més i més autoritari. A mesura que els anys passaren i la posició del règim d’al-Assad semblà més segura, Erdogan semblà afegir-se a la resta d’estats àrabs –que, vista la resiliència del règim, reprengueren les relacions diplomàtiques amb Damasc– i començà a fer certes obertures cap al president sirià.

Així i tot, segons que expliquen Steven Cook i Sinan Ciddi en un article publicat a la influent revista Foreign Policy, Erdogan “va mantenir obertes les seves opcions, va ajudar a bastir una força rebel coneguda com a Exèrcit Nacional Sirià (ENS) i va donar suport, de manera tàcita, a les forces gihadistes que es van acabar convertint en Haiat Tahrir al-Xam (HTX)”, expliquen. “L’ENS va ser, principalment, una eina amb què Turquia va provar de lluitar contra els kurds de Síria que pretenien crear un nou estat a les portes de Turquia. HTX li va servir per a aturar els avenços de les forces russes i del règim, però la intervenció de Moscou va impedir a HTX d’anar més enllà de la província d’Idlib”, afegeixen.

No és clar quin paper ha tingut Turquia en la impressionant ofensiva llampec d’HTX, que ha propiciat l’enderrocament del règim d’al-Assad i ha convertit el grup en l’autoritat de facto de la Síria post-Assad. Però és evident, si més no, que l’èxit d’HTX ha alterat del tot l’equilibri geopolític de la regió, que antigament afavoria Síria i Rússia i ara sembla afavorir Turquia.

“Sense al-Assad, aquest equilibri de poder s’ha decantat ràpidament a favor d’Erdogan”, escriu Gonul Tol, director del programa per Turquia del Middle East Institute. “La caiguda d’al-Assad no tan sols concedeix a Turquia una influència immensa a Síria, sinó que també afebleix la posició de Rússia en uns altres països on Moscou i Ànkara malden per tenir influència”, afegeix.

En aquesta categoria hi ha països com ara Líbia, l’est de la qual és sota el control d’un senyor de la guerra, Khalifa Hifter, que fins ara s’havia arrenglerat contra Turquia i havia teixit aliances amb al-Assad i Putin. Abans-d’ahir, en un altre moviment que sembla reflectir la influència creixent d’Erdogan a l’Àfrica, Turquia va negociar un acord diplomàtic entre Etiòpia i Somàlia per a la construcció d’un port a la república separatista de Somalilàndia, que pertany formalment a Somàlia però opera en gran manera com a estat independent.

L’Iran, per la seva banda, també tem que Turquia n’eclipsi la influència a Síria, alhora que Ànkara treballa per estrènyer vincles amb l’Azerbaitjan, un aliat d’Israel que fa frontera amb Teheran a la regió del Caucas. “Per a l’Iran, la situació recorda l’hegemonia otomana sobre el Caucas i el Llevant, contra la qual els perses van lluitar una vegada i una altra entre els segles XVI i XX”, escriu Vali Nasr, professor de relacions internacionals a la Universitat Johns Hopkins.

Finalment, hi ha la qüestió dels kurds de Síria. És possible que Turquia provi d’aprofitar el seu avantatge estratègic per desallotjar les forces kurdes sirianes que, aquests darrers anys, han dominat certes zones del nord-est de Síria, en contra de la voluntat d’Ankara.

El govern d’Erdogan considera que la facció kurda més influent a Síria és una mera extensió del grup separatista kurd a Turquia que tant Ànkara com Washington consideren una organització terrorista. Però és possible que els Estats Units, fins i tot amb un govern de Trump, limitin l’abast d’una hipotètica ofensiva turca contra els kurds de Síria, aliats de Washington i clau en la lluita contra l’Estat Islàmic al país –o fins i tot l’aturin. “Si no es resol, el problema kurd continuarà causant molta inestabilitat al nord de Síria, i aquesta inestabilitat podria passar la frontera i estendre’s al sud-est de Turquia”, assenyala Tol.

Una altra incògnita, segons que afegeix l’analista, és què passarà a la regió si HTX i els seus aliats adopten una agenda de govern obertament islamista a Síria. “Si els rebels no consagren la igualtat de drets per a tots els sirians, tant en la llei com en la pràctica, la nova Síria pot acabar no essent gaire diferent de l’antiga. Això no seria pas bo per a Ànkara”, diu.

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb