L’Àsia commemora els vint anys del tsunami de l’oceà Índic, la pitjor catàstrofe natural del segle XXI

La mesquita Baiturrahman, situada a Banda Aceh (Indonèsia), ha fet la primera de les commemoracions que hi haurà per les víctimes del tsunami del 2004 a l’oceà Índic, que va causar més de 220.000 morts en 14 països de l’Àsia i l’Àfrica tal dia com avui. Tan sols a la província indonèsia d’Aceh n’hi va haver al voltant de 100.000, i 170.000 al conjunt del país. A l’hora exacta de la catàstrofe ha sonat una alarma de tres minuts, que ha anat seguida de pregàries. Els supervivents i familiars de les víctimes participaran en una cerimònia al voltant d’una fossa comuna i una pregària nocturna a la gran mesquita. També hi ha hagut cerimònies religioses i actes a les platges de Sri Lanka, Tailàndia i l’Índia.

El tsunami d’ara fa vint anys és la catàstrofe natural més gran del segle XXI, un onatge desencadenat per un terratrèmol submarí de magnitud 9,1. A més de les víctimes mortals, va causar danys materials per valor d’uns tretze mil milions d’euros i va arribar a convertir-se en el catalitzador de transformacions polítiques impensables a les regions danyades.

L’exemple més nítid d’això últim va ser a l’epicentre de la catàstrofe, la província indonèsia d’Aceh, una regió empobrida i assolada per tres dècades d’un conflicte armat entre les guerrilles del Moviment per una Aceh Lliure (GAM, per les sigles en anglès) i el govern indonesi, que va deixar més de 15.000 morts del 1976 al dia del tsunami. Un any després, motivats per la terrible adversitat, GAM i govern van aconseguir un acord de pau a Hèlsinki (Finlàndia).

L’informe publicat el 2006 per la Coalició per a l’Avaluació del Tsunami (TEC, per les sigles en anglès) –constituïda amb la col·laboració de cinquanta agències de les Nacions Unides, ONG i la Creu Roja– va relatar els diferents impactes de la tragèdia en cada país danyat. L’Índia va haver de reconstruir bona part del seu sector pesquer, i a Tailàndia i les Maldives el turisme va ser l’àmbit més malmès. El denominador comú en gairebé tots els països va ser que es crearen nous sistemes d’alerta primerenca, si bé activistes indonesis han avisat que aquests esforços, vint anys després, continuaven essent insuficients.

Ones a vuit-cents quilòmetres per hora

El terratrèmol va arribar a trencar la falla més llarga mai registrada, que abastava una distància estimada de 1.500 quilòmetres, més llarga que l’estat nord-americà de Califòrnia. “Una de les estatístiques més difícils d’assumir és que la província d’Aceh va ser colpejada per ones fins de 50 metres d’altura, que van inundar la província de la costa fins a 3 quilòmetres a l’interior”, va explicar en una avaluació posterior l’Oficina Nacional d’Administració Oceànica i Atmosfèrica dels Estats Units (NOAA).

Aquestes ones, que van arribar a desplaçar-se a 800 quilòmetres per hora, van arribar a Banda Aceh 20 minuts després d’haver començat el sisme, registrat a les 7.58, hora local. Durant l’hora i mitja següent van arribar a Sri Lanka (35.300 morts) i Tailàndia (8.200 morts). L’estat de Tamil Nadu, al sud de l’Índia, va rebre l’impacte 2 hores després del terratrèmol, i va deixar més de 16.200 morts. L’onatge va acabar arribant unes 7 hores després a Sud-àfrica, a 8.000 quilòmetres de l’epicentre: allí van morir 2 persones. En les comunitats més afectades, recorda l’Oficina de les Nacions Unides per a la Reducció del Risc de Desastres (UNDRR), una tercera part dels morts eren menors d’edat.

Transformació de l’alerta

“Abans del 2004 hi havia el convenciment que tan sols d’instal·lar un sistema capaç de detectar el perill liquidaves el problema. Després del 2004 ens vam adonar que això només era el començament”, explica el director executiu del Centre de Desastres del Pacífic (PDC), Ray Shirkhodai. Recorda que el primer avís de tsunami va arribar a les comunitats en un fax en dia festiu (el 26 de desembre és el Boxing Day, que celebren antigues colònies de l’imperi britànic) i és possible que no hi hagués ningú a les oficines.

“Recordeu que el tsunami va ser el 2004, per tant, l’accés a internet no era tan disponible. I la difusió d’aquesta informació per la web, en particular per a la gestió de desastres, era qüestionada per la poca velocitat i fiabilitat en aquell moment”, afegeix.

La situació ha millorat, a trets generals. Tailàndia ha instal·lat dues estacions de detecció de tsunamis: una el 2006 a uns 965 quilòmetres de Phuket, i una altra el 2017 a uns 340 quilòmetres de Phuket i dins la zona econòmica exclusiva. El sistema malaisi té 83 sirenes desplegades en tot el país que s’activen juntament amb el servei de missatges SMS i alertes dels mitjans quan s’identifica una amenaça.

El responsable del PDC reconeix avanços en els sistemes d’alerta i difusió d’amenaces gràcies al desenvolupament de les telecomunicacions, però avisa que, més de dues dècades després, els sistemes d’alerta primerenca per a riscs múltiples continuen fora de l’abast de la majoria de la població mundial.

De fet, activistes de Banda Aceh denuncien que el govern d’Indonèsia no fa prou per educar la pròxima generació, en opinió d’Irma Lisa, resident d’una comunitat que va perdre el 90% dels residents pel tsunami. “Algunes escoles són molt prop de la mar, però la preparació per a desastres és completament absent, no sols en els plans d’estudi, sinó fins i tot en les activitats extracurriculars”, diu.

Ahmad Dadek, director de l’Agència de Planificació del Desenvolupament d’Aceh, opina igual: “El nostre risc de desastres continua essent alt, però el nostre índex de resiliència (la capacitat de recuperació postcatàstrofe) continua essent bastant baix.”

El perill més gran, coincideixen tots, és la incapacitat de les autoritats per a conscienciar la població que aquesta catàstrofe pot tornar a passar. “L’aspecte més aterridor és la falta de conscienciació i preparació de la gent: fins i tot amb les boies d’advertiment al seu lloc, tot depèn que la gent entengui quan preparar-se per a possibles senyals d’alerta”, afegeix el senador tailandès Ratchaneekorn Thongthip.

Ara, els fonaments hi són: l’economia de Banda Aceh ha crescut constantment entre d’un 4% i d’un 5% anual aquests darrers 5 anys. La província va rebre gairebé 30.000 visitants estrangers el 2023, enfront dels 2.632 de l’any anterior enmig de les restriccions de viatjar per la covid-19, un nou gest de recuperació de les adversitats que té, almenys, un caràcter igualador. “Abans del tsunami, els rics vivien en una casa de maons i els pobres a la casa de fusta: avui tots vivim en cases de maons”, explica el supervivent Munawir Saputra.