Arxius negres d’una Barcelona metròpoli anticolonial

A l’esplèndid edifici de l’antiga Editorial Gustavo Gili es mostren tres arxius exhaustius i enlluernadors que defineixen el marc històric, cultural, social i conceptual de la biennal nòmada europea Manifesta 15 que, fins el 24 de novembre, es fa a Barcelona i onze ciutats metropolitanes. Els projectes exposats en aquest edifici se centren en tres qüestions clau: les experiències pedagògiques radicals a la Catalunya del segle XX, l’evolució democràtica i cultural de la ciutat i un tercer, per mi, el més impactant i innovador, “Arxius Negres: fragments d’una metròpoli anticolonial”, comissariat per Tània Safura Adam.

Les vides dels qui ens han precedit i la memòria dels seus actes, obres i expressions polítiques, socials i culturals són les eines bàsiques per a construir el relat de la història comuna. Però la narració dominant deixa de banda molts fragments que els poders han volgut ignorar o marginalitzar. Són històries arrelades en el passat que avui ens ajuden a explicar-nos moltes coses del present col·lectiu.

Un d’aquests aspectes invisibilitzats pel relat oficial és el de la vida de la població negra a la metròpoli de Barcelona d’ençà de fa molts anys. Com hi han viscut, quines xarxes comunitàries hi han establert, com ha estat l’adaptació i interrelació quotidiana i cultural amb la població local, quina ha estat la seva producció artística, cultural, social i política.

La comissària Tània Safura Adam (1979, Maputo, Moçambic) fa vint anys que viu a Barcelona i investiga i documenta les migracions, les músiques africanes i les diàspores negres. Aquí es va especialitzar en aquests estudis col·laborant amb organitzacions com ara la Fundació Interarts, Intermón Oxfam i el Centre d’Estudis Africans i interculturals. També va coordinar l’Espai Avinyó de l’Ajuntament de Barcelona i ha escrit en molts mitjans de comunicació.

Actualment, dirigeix la recerca “Espanya Negra. Viatge cap a la negritud en l’espai-temps”. Ha col·laborat amb el MACBA i la Virreina Centre de la Imatge, entre més institucions. A més, del 2018 ençà, dirigeix el Grup d’Investigació Estudis Negres Ibèrics, que depèn del Museu Centre d’Art Reina Sofía de Madrid, i el programa Radio Africa, a Betevé Ràdio.

L’arxiu ocult de la història barcelonina de les comunitats negres

Les comunitats negres són presents a la ciutat de Barcelona de fa segles i, de manera més visible, a partir de les onades migratòries de la democràcia. Aquesta exposició ens presenta la investigació i recopilació de materials d’arxiu sobre la vida i les estratègies d’arrelament d’aquestes comunitats a la nostra cultura, i de preservació de la pròpia, per mitjà d’un interessant collage multidisciplinari que va de la gastronomia, la bellesa, la música i l’espiritualitat fins a la creació artística, cultural i ideològica. Amb una incidència especial en qüestions incòmodes, com ara el passat esclavista d’alguns prohoms de la ciutat, les conseqüències de la llei d’estrangeria i el racisme.

A la mostra, hi ha una acumulació de materials diversos, sàviament disposats en l’espai, que susciten relacions entre si i nous significats, respostes o interrogants, segons el coneixement i l’experiència de l’espectador. Hi ha fotografies familiars, llibres, discs, quadres sinòptics, objectes, films documentals, reportatges de premsa, portades de revistes, espais de trobada, perruqueries, restaurants, pensions, temples, locals musicals, artesania, festes populars, associacions de dones o de joves, grups panafricanistes, poemes, cançons, novel·les, filosofia, assaig, vídeos, àlbums, còmics, objectes quotidians, botigues, receptes de cuina, cartells, obres d’art…

El conjunt és exposat en diferents espais de la planta noble de l’antiga editorial, del bany a la magnífica i lluminosa biblioteca de fusta, de manera que l’arquitectura racionalista de l’edifici, dissenyat el 1960 pels arquitectes Francesc Bassó i Joaquim Gili, afegeix als “Arxius Negres” unes connotacions interessants. És un exercici potent d’història i de cultura molt viu, carregat de significats i relacions, més o menys aparents, sumades a les que pot intuir o establir personalment l’espectador. És un gran tapís de la memòria col·lectiva silenciada, o oculta en la privacitat familiar i de la llar, que teixeix un panorama obert i innovador.

No és fàcil refer el relat que ens ha estat vetat, ni explorar les entranyes més fosques i, per contra, molt vives, de la història silenciada o manipulada. En aquests casos, sobretot quan hi ha censura, marginació i racisme, el passat se’ns apareix com un mirall trencat. Hi ha peces que s’han perdut, unes altres estan entelades, deformen la imatge o fan reflexos estranys, i moltes no encaixen bé.

Aquesta exposició s’atreveix a rescatar, aplegar, mostrar en públic i contribuir a reescriure fragments dispersos d’una història que, potser sense proposar-nos-ho, s’ha anat escrivint entre tots els africans i barcelonins que hem anat vivint i estudiant capítols silenciats o desconeguts de la nostra història comuna, dels temps del colonialisme i l’esclavisme fins als nostres dies.

Comunitats negres de cura i herències espirituals

“Les comunitats marginades han trobat maneres, sigui a través de la música, la dansa, el menjar, les arts o l’esport…, d’impregnar les societats on viuen o han viscut”, diu una frase seleccionada d’Olivette Otele, que dóna peu a visitar a l’exposició els àmbits domèstics i de vida quotidiana íntima o de relació en comunitat. Aquests espais han estat refugi de vida, protecció i cura per a les comunitats negres que s’han anat instal·lant a Barcelona i han preservat els seus trets identitaris, culturals o religiosos. Hi ha diversitat de comunitats negres perquè, com remarca l’exposició, “Àfrica no és un sol país”.

Hi ha la cuina i la gastronomia africana com a espai que reconstrueix o evoca la llar perduda i en què es reprodueixen les creences i les interaccions socials a la vida de la comunitat a la diàspora. La cuina africana no és una, com pretenen simplificar els estereotips que vénen del colonialisme i que encara no hem acabat d’eliminar del tot del nostre imaginari col·lectiu. És reflex de formes de vida i de relació amb l’entorn, el cos i la natura que varien segons els països. Com en qualsevol lloc del món, la cuina respon a formes religioses, socials i polítiques particulars, ens informa la mostra. I la comunió al voltant de l’acte de menjar pot ser un espai de resistència i de supervivència per a les comunitats que viuen a la diàspora.

L’univers espiritual de l’ànima també és fonamental per a tota persona que viu lluny del seu país d’origen. La mostra ens explica com les comunitats negres s’han adaptat espiritualment al nou entorn barceloní. La relació de l’home amb Déu o els déus, amb la Terra, el Temps, els ancestres o el més enllà, són conceptes clau en la vida d’una persona. És important constatar quins espais o estratègies han ideat els africans per continuar alimentant la seva ànima i com ha anat evolucionant i canviant el seu concepte de relació amb el món visible i l’invisible, el material i l’espiritual.

Un altre aspecte. La resistència estètica, com la qualifica l’exposició, també és un àmbit que no per quotidià és menys important: “Durant anys, les perruqueries pioneres com Samsu Beauty Saloon o Diara Afrofeeling es van convertir en un lloc on trobar productes per als cabells i la pell, extensions capil·lars, revistes, teles africanes i tot el que és imprescindible per a la cura estètica que era impossible comprar a qualsevol altra botiga. La perruqueria o la casa de la trenadora es transformava així en un club social en el qual posar-se al dia, reconnectar amb el continent i la bellesa negra.”

Actualment, tots podem apreciar la proliferació de salons de perruqueria i bellesa, o barberies, als barris amb més presència de comunitats africanes. Segons la tesi de la mostra, la mena de pentinat (allisat, trenat o amb rastes) respon a uns cànons que també són polítics i culturals quan la gent viu a la diàspora. Una de les tesis interessants de la mostra és que els cabells negres o afros no són solament un estil, també poden ser una resposta creativa a l’experiència d’opressió i desposseïment, també poden simbolitzar certs codis de reacció cultural o d’identitat negra contra el racisme dominant al lloc d’acollida.

La interrelació i el mestissatge

Hi ha un espai dedicat a la interculturalitat, la diversitat, al fenomen ampli de l’adaptació i la interrelació. La sala és presidida pel documentari Catalunya negra, de Gilbert-Ndunga Nsangata, estrenat a TV3 el 2006. És una reflexió àmplia sobre els conflictes d’identitat de la segona generació de catalans d’origen africà. Estructurat a partir de quatre casos particulars l’obra ofereix un ampli ventall de vivències, sentiments i opinions sobre si la nostra societat ha sabut respondre a la pluralitat de realitats de les generacions dels fills dels immigrants i com.

Segons que es diu al cartell de presentació de la sala: “La interculturalitat i la gestió de la diversitat promogudes a través de les institucions públiques reflecteixen les ideologies de la classe mitjana socialdemòcrata catalana que no ha sabut donar resposta a la pluralitat de realitats de les generacions de fills de persones immigrades.”
De fet, la qüestió és ben complexa, tal com ho denoten les diferents veus i experiències que apareixen al film. A més, a banda dels codis d’uniformització identitària, sembla que es van descobrint uns altres lligams entre individus, unes altres maneres d’identificar-se i relacionar-se, unes altres preguntes per respondre, unes altres maneres de ser i de viure d’acord amb la idiosincràsia d’un mateix i la societat i la cultura del país d’acollida.

Imaginar futurs

Aquesta secció és instal·lada significativament a l’espai que era la preciosa biblioteca de fusta de l’editorial. Una cita del llibre Més enllà del mar de sorra, de l’escriptora beninesa catalana Agnès Agboton, resident de fa molts anys a la ciutat, inaugura amb potència l’espai. “Hi ha dues paraules que em fan molta por, una és tolerància, l’altra és integració.”

“En les relacions de dominació colonials –llegim al text introductori de la sala– no es reconeixien els fenòmens de resistència ni rebel·lia; simplement no existien, atès que reconèixer-los era admetre la humanitat de l’altre. De fet, el rebel era l’inadaptat, el desviat, el que evidencia la seva patologia. Una forma de relació que persisteix al llarg dels temps sota unes altres gramàtiques més recents i distorsionades com les de la integració o la tolerància.” Un bon concepte per a reflexionar.

Si en el passat no es va reconèixer l’aportació ideològica, cultural i rebel dels ciutadans negres, és difícil que puguin incidir en el present si no les fem saber. És per això que la secció “Imaginant futurs” desplega un ventall important de produccions culturals del pensament i l’art negre, en connexió amb obres d’antropòlegs, periodistes i estudiosos catalans que donen fe de diversos projectes intel·lectuals, associatius, culturals o ideològics que han estat prou ignorats pel consens general oficial.

El colonialisme i més conflictes d’avui

El monopoli de l’explicació històrica ha canviat per obra del treball intel·lectual i reivindicatiu dels immigrants llatinoamericans i africans, i, també, per la tasca duta a terme sobre el colonialisme i l’esclavatge, per estudiosos autòctons, com ara Gustau Nerín (Traficants d’ànimes) i Martín Rodrigo (Negreros y esclavos). Rodrigo és director del més complet, rigorós i documentat web sobre la història de l’esclavitud a l’estat espanyol, en què se’n pot rastrejar la destacada aportació catalana.

En una metròpoli que es va edificar amb profundes arrels econòmiques en el tràfic d’esclaus i els negocis colonials, tant a Cuba com a les Filipines i a l’Àfrica, ha sorgit un moviment crític important contra les marginacions i injustícies que imposen la llei d’estrangeria i el racisme institucional més o menys normalitzat. En aquest espai veiem una gran producció cultural emancipadora i crítica. De documentaris sobre el colonialisme espanyol a Guinea, a llibres anticolonials de grans clàssics com ara Frantz Fanon i Aimé Césaire, fins a treballs dels especialistes catalans en la diàspora i el colonialisme.

Es veu ben clara, en fotografies i quadres sinòptics, la contribució de grans prohoms de la burgesia catalana en l’explotació colonial i l’esclavisme. Noms com ara Xifré, López, Goytisolo, Vidal-Quadras, el Banco Hispano-Colonial, la Compañia de Tabacos de Filipinas i la Compañia Transatlàntica, hi són molt ben exposats, al costat de fotografies dels seus palaus i residències.

La història silenciada es contrasta amb les dades, proves, estatístiques o els treballs d’investigació i denúncia que han publicat antropòlegs i investigadors africans i catalans per restablir la veritat històrica. Com també un contundent “Manifest de dones pro-esclavistes de Barcelona” del 1873. Un espai de conflictes permanents que arriben fins als nostres dies amb l’aplicació de lleis d’estrangeria discriminatòries i les lluites actuals antiracistes que demostren que el colonialisme encara existeix, tot i que s’hagi disfressat amb unes altres màscares.

En resum, es poden extreure moltes conclusions d’aquesta interessant i reveladora exposició. Algunes de les quals posen en evidència els persistents relats oficials imposats pels poders al llarg dels anys. La riquesa i la solidesa dels materials, continguts i relacions de “Arxius Negres: Fragments d’una metròpoli anticolonial” ens descobreix un món en part marginal i silenciat, així com marginals i silenciades poden haver estat també les nostres pròpies idees i relacions personals i culturals amb la població negra que viu a Barcelona.