Arturo Sarukhán: ‘El procés català no s’entén gaire bé, a fora’

Arturo Sarukhán Casamitjana (1963, Mèxic), descendent de republicans catalans, i refugiats armenis, és un consultor internacional amb seu a Washington, exambaixador de Mèxic als Estats Units (2007-2013), i exportaveu del govern mexicà de Felipe Calderón. Potser per això Diplocat, l’organisme que projecta Catalunya al món, l’ha escollit com un dels seus nous assessors: poques persones tenen la seva experiència en diplomàcia, i una agenda de contactes tan densa als Estats Units i Mèxic. Sarukhán va impartir ahir a Barcelona un seminari organitzat per la Federació d’Organitzacions Catalanes Internacionalment Reconegudes (FOCIR), organisme presidit per Mònica Sabata que fa diplomàcia pública. Davant treballadors públics vinculats a la diplomàcia, professors i estudiants d’universitat, i periodistes, va desgranar dues idees força: quina és la diplomàcia que ens podem trobar al segle XXI, i quina és la visió que es té de Catalunya a l’exterior.

Sobre aquesta darrera qüestió, Sarukhán va afirmar això: «Jo crec que hi ha un tema que és important que s’entengui, més enllà d’on es posiciona cadascú sobre el procés català. Sobretot si mirem Amèrica Llatina, allà hi ha la narrativa que el procés a Catalunya és una involució. Perquè que hi ha la preocupació, real o no, que Catalunya era un país cosmopolita obert al món, plural, i que en aquest procés s’està tancant. Que es mira el melic. Que hi ha intolerància als que no comparteixen les mateixes idees, els mateixos objectius Que la universalitat mediterrània i cosmopolita que va haver-hi, i que explica la fortalesa cultural de Catalunya, es va perdent. Hi ha moltes veus, com sabeu bé, d’intel·lectuals i escriptors, uns m’agraden més, uns m’agraden menys, que han estat donant la tabarra amb aquesta versió. Que hi ha un procés de nativismo català excloent. Crec que això és una narrativa, i complicada. S’hauria de fer molt més per explicar en què es basa el procés català. Perquè el procés català no s’entén gaire bé, a fora»

En aquesta entrevista amb VilaWeb TV feta fa dos anys, Sarukhán donava alguns consells sobre com projectar Catalunya al món: ‘La gran capacitat d’atracció de Catalunya és la cultura, les indústries culturals. El Barça, Jordi Savall, Ferran Adrià, l’arquitectura, la gastronomia… Aquest bagatge dóna a Catalunya una possibilitat d’explicar-se i de dialogar. Perquè el món, potser fora de l’entorn europeu, entén poc què passa avui a Catalunya’.

La diplomàcia del segle XXI
Sobre les tendències existents en relacions internacionals, Sarukhán va quantificar en deu punts les grans tendències que ell hi veu. Sarukhán va dir això:

1. La diplomàcia no està morta. Fa deu anys es deia que passarien a millor vida. Però es necessita més i millor diplomàcia, com es veu a l’Est d’Europa, o al mar de la Xina del sud, i ho veurem amb les reaccions que hi haurà al resultat de les eleccions dels EFOCIUA.

2. L’estat nació ja no monopolitza la política exterior i la diplomàcia. Veiem com ciutadans, ONG, alcaldes, governadors, juguen un paper clau. Crec que veiem una tornada de la ciutat estats. Fa deu anys els alcaldes no es veien actors importants per a parlar de seguretat nacional. Doncs ara un alcalde que no parli de radicalisme, o integració social, té un problema. El monopoli de les cancelleries es trenca.

3. Si penso amb els meus avis, la seva confrontació vital va ser entre totalitarisme i democràcia. Els meus pares, entre comunisme i capitalisme. La nostra generació, entre societats obertes i tancades. No és només com es mou la informació, sinó també l’accés a la informació.

4. Com més insegurs, més convençuts t hem d’estar que la resposta és més llibertat, igualtat i fraternitat. Qui davant la inseguretat pensi que la resposta són murs, no entén que els països amb èxit són els que s’han beneficiat de les immigracions humanes. Jo en sóc un exemple. Mèxic va guanyar un gran capital humà amb l’arribada dels republicans espanyols.

5. Les capacitats econòmiques i militars pesen però, de manera creixent, creix molt el poder tou. Ho veig a Mèxic. Mèxic no és una potència militar però sí que és una superpotència global cultural. Com Catalunya. La capacitat de transmetre la riquesa mil·lenària de cuina, art, indústries creatives, etc, això és una eina cada vegada més fonamental en les relacions internacionals.

6. Simon Anholt va posar en circulació el nation branding. La imatge de marca d’un país. Ara l’ha deixat de banda i parla de l’índex dels països bons. L’índex que mesura l’eficàcia i contribució dels països a la comunitat internacional. Com s’encara el medi ambient o la pobresa, per exemples, són cartes de presentació molt importants per a les cancelleries.

7. La tecnologia modifica la diplomàcia, però no la destrueix. I entendre com afecta la tecnologia és tot un repte. Està el meu país, la meva ciutat, capacitada per a treballar la big data? La Diplomàcia digital acabarà essent diplomàcia a seques. Ferramentes com les xarxes socials ja són una activitat més de la diplomàcia. S’ha d’entendre el paper de les xarxes. Sempre he pensat que diplomàtic que no està a les xarxes socials es marca un autogol. Jo vaig ser el primer ambaixador als EUA a fer servir el Twitter. No vaig avisar a la cancelleria. Al cap de tres mesos ho feia el president. La xarxa, si saps a qui escoltar, és una font d’intel·ligència oberta. En segon lloc, la xarxa permet interactuar, i canviar narratives. I tercer, la xarxa permet la interacció social i humanes. Jo vaig començar a piular només en anglès. I els mexicans, tant els de Mèxic com els dels EUA, em deien perquè ho fa només en anglès? I ens vam adonar que potser era millor fer en anglès i espanyol.

8. De manera creixent la diplomàcia serà intermèstica. Barreja d’internacional i domèstica. Diplomàcia vinculada cada vegada més a les polítiques internes. Ho veurem als EUA: serà un país que es mirarà més al melic, més aïllacionista, menys involucrats a temes internacionals. I no només perquè Trump ho veu així, sinó perquè molta gent dels EUA ho veu així.

9. L’empoderament de l’individu fa molt més complicada la tasca de la diplomàcia pels estats. Té un impacte brutal en les cancelleries exteriors. Això tindrà impacte. La tradició burocràtica i hermètica dels estats, hauran de canviar i aprendre a interactuar amb el seu públic, i amb els països on són. La quantitat d’empresaris, ciutadans, ONG que alcen la veu quan l’ambaixada de Mèxic no fa bé la seva feina n’és un exemple. O com els votants han votat Trump farts de la política tradicional.

10. Veurem una disrupció en el paper que juguen els EUA al món. Tindrà un impacte brutal. No sabem quant del que ha dit Trump és veritat. Encara no sabem els noms de quatre o cinc posicions claus: secretari d’estat, secretari del tresor, secretari comerç, secretari de defensa, i secretari de seguretat interna (aquest bitxo burocràtic que es va crear després de l’11-S, que no acaba de funcionar, però és l’agència més gran del govern dels EUA) Molt d’això es definirà les pròximes setmanes, i seran claus per entendre la posició dels EUA al món. No voldria ser euacentric