Artur Talvik: ‘Hem entès que el govern espanyol es comporta d’una manera no europea’

El diputat Artur Talvik és president del grup del Parlament d’Estònia que segueix de prop el cas català. Va ser observador internacional a Barcelona durant el referèndum de l’1 d’octubre. Actor i productor de cinema, Talvik va produir el film La Revolució Cantada, que explica el procés d’independència estonià, aconseguida l’any 1992. Ara és president del partit Eesti Vabaerakond –’Partit Lliure’–, de centre-dreta. En aquesta entrevista telefònica, compara tots dos moviments i explica la seva visió sobre l’exili i la presó del govern català i les eleccions de 21-D.

—Segons el vostre parer, què hi passa, a Catalunya?
—Estic molt preocupat i molt trist pels esdeveniments a Espanya i Catalunya. Aquí parlem de presoners polítics. I això és una cosa que no m’agrada veure a la UE. Em preocupa molt. I em fa pensar en quin serà el futur d’Europa. Perquè la majoria dels dirigents europeus mantenen el silenci. Aquest és el gran problema.

—Cert. Tenim la meitat del govern català a la presó.
—No ho puc entendre. Quan parlem de l’imperi de la llei hem de veure que si la llei es fa servir per ficar a la presó els oponents polítics no hi ha democràcia. Hi ha una altra cosa, però democràcia no. Com això de tancar webs, per exemple. A Estònia vam preguntar al primer ministre què en pensava, de la censura de pàgines web. La seva resposta va ser altre cop deixar anar la frase: ‘És un afer intern espanyol.’

—Em pensava que el govern estonià el teníem més de cara...
—La gent, sí. Molt. Però molt. En canvi, el govern, s’ho mira. Pel que sé, el govern espanyol té un lobby molt agressiu a tot arreu. I aquí a Estònia, també. Ara Estònia té la presidència de la UE. Per això jo pressiono el govern, perquè tenen la possibilitat de fer alguna cosa seriosa per mirar de solucionar el problema de Catalunya. I aturar el comportament del govern espanyol. Si més no, cridar-los l’alto. Però, malauradament, el lobby espanyol és més fort que el diputat que us parla. Ara, el principi d’autodeterminació és un dels grans principis de l’Estònia lliure. A la nostra constitució en parlem i tot. I ara que Catalunya vol exercir aquest dret el nostre govern es manté callat? Amics, si no defensem el dret d’autodeterminació, aleshores vol dir que tampoc no defensem la independència d’Estònia.

—La premsa a Estònia, quina posició pren?
—Tenim dos grans grups mediàtics. Un és força objectiu. L’altre, per desgràcia, és pro-Espanya

—Quines iniciatives hi ha hagut al Parlament d’Estònia?
—El Parlament d’Estònia és un dels primers llocs on hi ha hagut grup parlamentari de suport als catalans. Fa un any i mig que el vam crear. Quan vam sentir que el govern espanyol havia portat milers de guàrdies civils i policies i havien començat a arrestar gent cercant les urnes, aleshores vam escriure una carta a Rajoy. La carta deia que solucionés el problema amb el diàleg. Vam rebre una resposta de l’ambaixador espanyol. Era una carta d’enuig. En tornant de Barcelona, vam començar a fer preguntes al ministre d’Afers Estrangers i al primer ministre sobre la llibertat a internet. El primer ministre ens va donar una resposta vaga, com deia. I això que Estònia té la presidència digital de la UE, i hauríem de defensar la llibertat a internet. El meu partit, el Partit Lliure, quan va saber que els dos Jordis eren a la presó, va enviar una carta pública al primer ministre que deia que havia de fer alguna cosa ràpidament, com a cap de la presidència de la UE. I que no es podia permetre que hi hagués presos polítics. Fa pocs dies va respondre, en privat. Era una resposta diplomàtica.

—Què hi deia?
—No res, no deia. No res. El buit total.

—Ara hi ha eleccions. Ens trobem sota control directe de Madrid, després d’anys d’autonomia. Què hauríem de fer?
—Hauríeu d’oblidar les diferències polítiques. Haurien d’unir-se, com van fer Junts pel Sí. I continuar amb aquesta determinació pacífica i el mateix estil. Guanyareu si les eleccions són justes, crec. En un dels debats televisats on he estat aquí a Estònia vaig dir que aquestes eleccions eren ridícules. No solucionen el problema. A les noves eleccions, si són justes, els independentistes tornaran a guanyar. O si més no tindran una posició molt forta. Vull dir que el problema se soluciona al voltant d’una taula i trobant la manera. Quantes vegades Puigdemont ha intentat de seure al voltant de la taula? Moltes.

—Si els altres fan servir violència, què fem?
—Un estil de lluita estil Gandhi. És el que m’agrada. A Estònia vam tenir la Revolució Cantada. No va ser fàcil mantenir l’estil pacífic i no caure en les provocacions. N’hi va haver moltes, de provocacions.

—En el cas estonià la gent va ocupar els carrers. La gent va envoltar edificis. Potser és el nostre error? No haver sortit als carrers a defensar la República, com vosaltres?
—No pots comparar mai. Però sí, jo mateix vaig ser un dels que va anar a defensar l’edifici de la ràdio. I va ser una mica complicat quan van arribar els tancs russos.

—Algun mort?
—Cap. No es va morir ningú a Estònia. A Letònia, i Lituània sí. Aquí, no. I n’estem orgullosos. La gent va ocupar els carrers i va envoltar els edificis amb ciment, si calia. Semblava una situació de guerra. Però tota situació és diferent. Estic segur que vosaltres sou els que sabreu la vostra tàctica. Per mi és molt difícil de donar-vos consells. No sóc la persona indicada.

—Què hauria de fer la UE si els independentistes guanyessin les eleccions?
—Aquí tens una altra cosa que no entenc: l’actitud de la UE. Europa ha actuat d’una manera diferent en el cas turc o el polonès. La UE ha posat el dit a la nafra de Polònia moltes vegades. I ara, callats. És hipocresia. Jo no sé què diu Rajoy a porta tancada. Els amenaça de sortir de la UE? Aporta arguments contraris a la UE i amenaça que tot plegat es desintegraria? Els diu que després del Brexit, ara ve Espanya? Aquesta és l’amenaça? Però aleshores on és la defensa de la democràcia, la llibertat d’expressió, el dret d’autodeterminació que fa la UE? On és? No podem acceptar violència contra votants pacífics. No pots pegar gent perquè voten independència. No hauria de poder passar. Però desgraciadament, ha passat.

—Vau ser observador internacional el primer d’octubre.
—Vaig venir amb el grup de diputats internacionals i alguns dies abans ja hi érem. Per això vaig poder veure dues manifestacions prèvies. La independentista i la unionista. La primera era molt gran, i la segona molt agressiva. Em va impressionar escoltar unionistes cantant himnes franquistes. Per a mi va ser un gran xoc veure que hi havia neonazis a les manifestacions unionistes. La cosa més emocionant, però, va ser que vam visitar escoles la nit abans del referèndum. Tot era organitzat de manera molt intel·ligent i molt emocionant a la vegada. Vaig veure que la gent parlava amb el cor, i no de manera partidista. Sóc un gran admirador de la societat civil. I aquella va ser una gran demostració del poder de la societat civil.

—I del dia del referèndum, què en recordeu?
—De matinada el meu col·lega letó i jo vam anar a l’escola més propera de l’hotel. A les cinc de la matinada vam veure els escuts humans, amb gent d’edats diverses. En una escola vam presenciar l’arribada de les urnes. I el primer xoc va ser que la connexió a internet es va tancar per ordres del govern espanyol. Pàgines web, també. La part trista d’aquell dia és que un periodista ens va ensenyar imatges dels primers atacs de la policia, la Guàrdia Civil. I això sí que em va afectar: era l’escola que havíem visitat la nit anterior! La delegació va quedar garratibada. I allà vam entendre que seria un dia terrible. Hem entès que el govern espanyol es comporta d’una manera no europea. Més tard vam veure ferits. I fins i tot un dels membres del nostre grup va rebre l’impacte d’una bala de goma. La darrera emoció del dia va ser aquesta: seia davant de l’escola, i vaig veure com entrava Carme Forcadell, quinze minuts abans de tancar. Va agrair la feina als voluntaris. Finalment aquella nit també vaig presenciar com es comptaven els vots dins l’escola. I m’arribaven les notícies pel mòbil. És quan vaig sentir les declaracions del ministre estonià. Va ser la meva darrera emoció. Em va fer enfadar molt. No deia ni piu sobre la violència de la policia espanyola contra gent pacífica. Només parlava d’un afer intern espanyol.

—Com es van rebre aquestes manifestacions al seu país?
—Els estonians, la majoria, van enfadar-se molt amb el govern després d’aquestes manifestacions. Quan vaig arribar a Estònia, dins el parlament, vaig demanar explicacions sobre la covardia d’aquelles declaracions. Sé que ell se sentia molt malament. Però a mi no em va agradar gens la seva resposta. Gens.