Artur Ramon: ‘Quan vas pel món t’adones que Barcelona és coneguda per moltes coses, però no precisament per la matèria artística’

El galerista i antiquari Artur Ramon acaba de publicar el llibre Les obres mestres de l’art català (Rosa dels vents). De fet, el llibre s’havia de dir El museu imaginari de l’art català, ens explica en l’entrevista, perquè ha creat un museu imaginari a la manera de Malraux, disposant de totes les peces de la història de l’art català, fins i tot les desaparegudes i destruïdes.

Aquest és el seu punt de partida: ‘El meu museu és petit i està fet d’una arquitectura moderna que s’adapta a les obres però alhora permet recordar l’espai. […] El meu és un museu contemporani i dinàmic […], en metamorfosi constant. L’objectiu del projecte és la memòria i la conservació i també la materialitat de l’obra mateixa. […] La tria és condicionada per l’excel·lència de les obres. […] Les sales es distribueixen per associacions d’artistes o d’obres, la qual cosa permet una conversa en el temps o entre contemporanis. […] El museu és un lloc de trobada entre les obres i les persones.’

Amb aquest museu imaginari, Artur Ramon mostra la manera que té de veure el món de l’art i és crític amb molts aspectes i fets que s’han esdevingut, sobretot en l’època contemporània. Hi ha un lament o malestar latent en tot el llibre sobre el poc valor que la societat catalana i les seves institucions polítiques donen a l’art i al patrimoni: des de la dificultat per a adquirir patrimoni o evitar que marxi fins a la manca de decisió política per a recosir els artistes que queden en les costures cronològiques entre el MNAC (Museu Nacional d’Art de Catalunya) i el MACBA (Museu d’Art Contemporani de Barcelona). I no s’està de fer una defensa compromesa de dos artistes que alguns sectors han posat en dubte: Subirachs i Barceló.

—És estimulant vincular les Constel·lacions de Joan Miró amb el Tapís de la Creació de Girona. D’entrada, és una manera de rellegir nou segles d’art català, del segle XI al segle XX. És llaurar el camí de la tradició.
—L’entrada havia de ser potent. I a partir d’aquí, les sales se succeeixen per mitjà d’uns diàlegs interns. Per exemple, relacionant el Mestre de Cabestany i el Manolo Hugué amb aquesta idea dels antimoderns i les pedres de Ceret, que tots dos feien servir. Tot i la distància de nou segles que els separa, tenen una manera d’interpretar la tradició per desconstruir-la i dir-ne una cosa nova. Per a mi tots aquests maridatges, que no em van ser fàcils de fer, es van convertir en un exercici molt estimulant i interessant.

—I posar l’escultor Manolo Hugué al lloc que li correspon és important, també. Ja ho dieu al llibre, que allò que va escriure Josep Pla sobre Manolo Hugué, ple d’anècdotes, li va fer mal com a artista.
—El 25 d’octubre inaugurarem a la galeria una exposició sobre en Manolo i destacarem la feina de Montserrat Blanch, que va treballar tant de temps sobre en Manolo i va fer l’edició de la Polígrafa. I també voldria fer alguns debats en relació amb en Manolo, un dels quals, aquesta relació amb Josep Pla que surt al llibre i que ha sobtat molta gent. Pla fa servir un material literari, però va en detriment d’entendre l’artista. Perquè a Pla el tema artístic li interessava molt poc i això va fer mal a Manolo. Potser, d’una manera tan clara, això no s’havia dit mai.

—En aquest museu imaginari, el món medieval pesa molt. Se’n desprèn que des del vostre punt de vista és el període més important de la història de l’art català, encara no superat?
—Des dels segles X i XI i fins al segle XV, vam excel·lir com a país, amb una identitat molt pròpia. El nostre romànic, en pintura mural, és el millor del món. Sens dubte. I després tenim tot el gòtic internacional, que és d’una gran potència. A Itàlia, fins que no va arribar la generació de Cimabue-Giotto-Massaggio, no havíem d’envejar res.

—El gòtic català ja és prou ben valorat internacionalment?
—El món medieval nostre no és conegut arreu del món. Entre altres coses, perquè les peces i els frescos no poden viatjar, no són exportables. No és igual que portar quadres del modernisme amunt i avall. És un art que has de venir a veure in situ. I per això has de canviar alguns paràmetres. Per exemple, quan vas pel món, t’adones que Barcelona és molt coneguda per moltes coses, però no precisament per la matèria artística. La gent coneix Gaudí i poca cosa més, i des de fa vint anys, que s’ha recuperat pels estrangers. Penseu que la gent visita el MNAC la segona vegada o la tercera que ve a Barcelona. A tu no se t’acudiria, en una primera visita a París, no visitar el Louvre, o anar per primera vegada a Londres i no visitar el British Museum. El MNAC no és prou conegut, li falta difusió, perquè nosaltres mateixos durant molts anys no ens l’hem cregut, perquè no s’ha fet un esforç polític tampoc.

—Al llibre sou molt crític amb les institucions polítiques en relació amb l’art i, en general, la cultura.
—La política cultural no ha estat mai sòlida, ha fluctuat a partir d’interessos electoralistes o partidistes. Quan es parla d’estructures d’estat, les primeres que s’haurien de considerar com a tals són les que atenyen la cultura, com el MNAC, per exemple, perquè és una estructura d’estat i, per tant, hauria de tenir una dotació econòmica d’estructura d’estat.

—Feu una crítica dura sobre el fet que les institucions públiques no han optat per l’art ni el patrimoni català. I per això ens trobem peces rellevants que acaben al Louvre o a l’altra punta del món.
—Constantment. Perquè primerament hi va haver unes lleis contràries al patrimoni, que això no és culpa nostra, però la desamortització va fer que moltes peces se n’anessin. Fins l’any 1929, no hi ha una llei de patrimoni restrictiva. Per exemple, una de les pintures més importants del gòtic català, Sant Jordi i la princesa, de Bernat Martorell, que era al Palau de la Generalitat i hauria de ser un emblema nostre, avui l’hem d’anar a veure Chicago. Si us ho mireu una mica fredament, és molt lamentable. I ja no diguem allò que va passar amb el claustre de Sant Miquel de Cuixà, que és a Nova York. És una història trista. I això passava abans i, en certa manera, també passa ara.

—Ara, com?
—Una altra de les coses que critico al llibre és tota una generació d’artistes que es troba en terra de ningú. Entre el final del MNAC i el principi del MACBA, hi ha una sèrie d’artistes que avui viuen peels esforços particulars de les seves famílies: Guinovart, Subirachs, Ràfols Casamada, Hernandez Pijuan, i alguns no tan coneguts com Cardona Torrandell o Joan Brotat, Josep Maria de Sucre… Artistes importantíssims. Artistes de memòria perduda, sense representació en cap institució ni museu. Això no pot anar així.

—Com pot ser que després de vint-i-cinc anys no s’hagin recosit les vores de tots dos museus?
—D’una banda, no hi ha hagut voluntat política. I de l’altra, que ja ho dic quan parlo de Tàpies, hi ha hagut una dictadura estètica molt clara durant molts anys, que encara perviu en alguns sectors. Allò que és modern, avantguardista, important, és tot el món de Tàpies, i els altres queden totalment eclipsats, com si no existissin. Som un país que genera un cert canibalisme. Es basa en una equació que no he entès mai: afirmar la gent negant els altres. Jo sempre ho dic: m’agrada Foix i m’agrada Espriu, m’agrada Pla i m’agrada Sagarra. I m’agrada Tàpies i m’agrada Subirachs. M’agrada el que m’agrada. Tenim tendència a etiquetar i a crear grups i guetos excloents. I això també passa en el món de l’art: si jo em dedico a estudiar en Manolo Hugué, ningú més ho pot fer. Què vol dir això? Com més siguem i més l’estudiem, millor podrem comprendre l’artista. Però hi ha una mena de regnes de taifes que no acabem de superar. El sistema universitari pateix molt d’això.

—Com el veieu, el sistema universitari?
—L’actual sistema universitari, on la història de l’art es troba en un moment molt dolent, pateix aquest blocatge. Perquè hi ha una generació que fa de tap a la següent i no deixa que hi hagi coses que s’expliquin de manera diferent, per exemple. I això no fa que se sumi, sinó que resta. I va en detriment de l’ensenyament, del coneixement, del compartir, de la cultura. Si a això, hi sumeu una generació jove poc encuriosida (amb moltes excepcions, gràcies a déu) i a la qual fa nosa tot allò que és passat… Però si no coneixem el passat, no podem interpretar el present ni ens podem projectar cap al futur. I després, s’ha de parlar dels sous que paguen a les universitats. Mireu, em van proposar de fer de professor associat d’una universitat, no diré quina. Jo en aquell moment col·laborava amb en Josep Cuní a ‘8 al dia’. Els diners que cobrava per una intervenció de deu minuts a la televisió eren els que em pagaven a la universitat per fer classes tot el mes. Això no pot ser.

—El problema de la baixa estima, i el baix vincle en general, que la societat té per la cultura, l’enteneu com un problema d’estat?
—És un problema de tots, de l’estructura que tenim, un problema educatiu. Des que es va fer la transició, aquest país ha tingut set o vuit plans educatius en funció del color polític de cada govern. No ha estat un tema de consens. L’educaió hauria de ser un tema de consens i no tocar-se. I s’ha subordinat la cultura a la política. I la política ha anat evolucionat d’una manera tendenciosa i partidista, i la cultura ha quedat com un comodí que fan servir com volen, per a interessos particulars.

—I en aquest moment de procés cap a la independència, cap a la república catalana, com veieu que la cultura tingui un paper tan escarransit?
—Aquest moment em recorda molt la Renaixença. És un moviment molt emotiu, molt emocional, i va en direcció contrària al moviment que fa un segle ho va canviar tot, el Noucentisme, que era un moviment molt racional i molt basat en el fet cultural. Avui, es confon cultura amb cultura popular, o cultura amb llengua. El primer que va canviar el paradigma va ser el govern Pujol i la Generalitat de l’època, confonent cultura amb llengua. Aquest va ser el principi de tot. Però no podem barrejar les coses. La cultura popular està molt bé, però Joanot Martorell no és els Castellers de Vilafranca. Totes dues coses són molt importants, però no s’han de barrejar. Després s’ha entrat en aquest deliri de la gastronomia com una forma hedonista de cultura. Sembla que els únics intel·lectuals que tenim siguin els cuiners. Jo no ho critico, però no ho confonguem. La gastronomia és una cultura de l’experiència, però no la confonguem amb l’alta cultura. Hi ha confusions enormes. I jo sóc molt escèptic, no tant pel procés des d’un punt de vista ideològic (cadascú que pensi com vulgui), sinó de la manera com la cultura es pot incardinar bé amb aquest ideal, a vegades penso que utòpic, en què a vegades es confon el desig amb la realitat. Penso que vivim dues realitats paral·leles. Però quin pes pot tenir la cultura en aquest somni de país propi? Tal com ho veig, penso que la cultura no s’entén com res prioritari ni és un motor.

—Per on començaríeu la tasca d’incardinar la cultura en el moviment d’independència, per col·locar-la en la centralitat que ara no té?
—Jo començaria per l’educació. En una república ideal hem de tenir una educació visual molt potent. Per tant, les criatures, des del principi del seu coneixement, han de tenir una formació molt forta en l’àmbit de la lectura, de l’escriptura i de l’aprendre a mirar. I a partir d’aquí, vas construint el pilar de tot plegat. I després, dotar els museus. I no voler crear museus nous quan els que tenim no els podem mantenir. Hi ha una sèrie de coses que són de sentit comú però que no s’apliquen. En plena crisi, s’han obert museus, gastant-se milions, mentre el MNAC tenia dificultats en el dia a dia. O com en el llibre denuncio al llibre, quan visites el Museu Episcopal de Vic, que vas passant per les sales gairebé a les fosques. I mentrestant, van fent museus de les cultures del món que no visita ningú… Que no em vinguin amb l’excusa que no hi ha diners. Hi són, però es fan servir malament. De manera que la cosa depèn de l’educació i de tenir una estratègia de saber cap on vas, una visió. La sensació és que no hi és.

—Parlant d’una bona distribució dels diners, m’heu fet pensar en l’adquisició de patrimoni.
—Ara és el millor moment per a adquirir patrimoni, perquè els preus s’han devaluat molt i l’administració podria ser capaç de comprar coses. Però perquè això passi, ha d’estar millor dotada. També és veritat que hi ha gent voluntarista que fa una feina extraordinària. Ho veiem amb el Museu de Lleida. I això que ha tingut la patacada de Sixena, que ha estat duríssima i injusta. Però és un museu que compra i teixeix complicitats. I tot i que gestiona la penúria, ho fa molt bé. El MNAC és un altre exemple de gestió molt bona. En moments molt difícils ha tingut la donació/dació de la col·lecció Gallardo d’art medieval, que és importantíssima. I ha anat comprant. D’acord que no han adquirit grans peces, però són peces que sumen. I s’ha fet una línia d’exposicions d’artistes oblidats, sense grans costos, però amb uns bons catàlegs raonats. Es va fent una bona tasca. No podem destrossar-ho tot, tampoc.

—Expliqueu-vos.
—Hi ha molta gent molt ben preparada i amb molt bona voluntat fent moltes coses. El més criticable és el suport que haurien de donar les institucions a aquestes persones perquè puguin fer més coses.

—Ara que parlàveu de Sixena, com ho veieu?
—Sixena és una qüestió política que ha revertit. És una metàfora del que passa amb el procés nostre. El procés no hauria de judicialitzar-se, s’hauria de resoldre políticament, però es judicialitza i s’espatlla tot. I amb Sixena passa igual: si una qüestió artística i patrimonial la polititzes, s’enreda tot. Un cop enredada, les peces cap aquí i cap allà… Per sort, hi ha sentit comú. Però ha estat molt trist, tot plegat. L’Albert Velasco, bon amic, conservador del Museu de Lleida i un medievalista boníssim, ha lluitat molt i ha tingut un desgast molt fort en l’àmbit personal, perquè l’han amenaçat i li han dit coses horribles per la xarxa. Però se’n sortirà. Les peces que s’han endut difícilment tornaran, però hem de potenciar aquest museu o implicar-hi la societat. Jo treballo per ajudar el Museu de Lleida per allò que necessiti, perquè quan passen coses d’aquestes, tan injustes, ens hem de mobilitzar. I no solament sortint al carrer, ens hem de mobilitzar fent accions que ajudin.

—És clar, teniu moltscontactes internacionals i bons.
—Fer saber què passa, ajudar a crear una plataforma per si surten peces, en aquest terreny, que es puguin adquirir. Entre tots, tornar a fer el Museu de Lleida gran. Perquè ens hem de sentir nostres tots els museus. Jo m’estimo tant el MNAC com el Museu de Lleida, el Cau Ferrat, la Biblioteca-Museu Víctor Balaguer, el Museu de Montserrat, el Museu Episcopal de Vic…

—Són grans museus.
—Grans museus. I tants pocs visitats que tenen…

—Tornant al llibre, sobre els artistes més contemporanis que hi apareixen, destaca la defensa que feu de Subirachs i la crítica als prejudicis que han condicionat la mirada cap a la seva obra, i critiqueu ‘els modernets’ que el liquiden.
—És un cas que he viscut molt de prop, perquè vam ser molt amics. El meu pare va ser marxant seu, el vaig conèixer molt i vaig viure molt de prop tota la seva evolució. També vaig viure molt de prop una qüestió que per delicadesa no he fet sortir al llibre, però de la qual algun dia se n’haurà de parlar, que és tot aquell aquelarre que li van muntar a la Sagrada Família, una sèrie d’intel·lectuals, entre cometes, que van anar a la caça de l’home, com no s’ha fet mai en aquest país a ningú, hagi fet el que hagi fet. Perquè si voleu que parlem d’obres artístiques a la via pública que són un drama, la llista és llarga. A més, l’han condemnat amb la crítica, amb l’oblit, amb la mofa i l’han volgut sepultar. Doncs ara que he tingut l’oportunitat de fer el meu museu imaginari, li he dedicat una sala i ho he aprofitat, d’una manera discreta i elegant, per dir què penso sobre aquest artista. Ell no va ajudar, es va equivocar d’estratègia i en la comunicació. Però la manera acarnissada com l’han tractat… Jo penso quehi ha gent que silencia aquest llibre per això, per exemple.

—Aquest llibre està silenciat?
—En alguns casos, sí.

—Pel Subirachs?
—I altres coses.

—Quines altres coses?
—Per exemple, la visió que tinc, molt crítica, de com s’ha gestionat el cas Barceló; algunes crítiques a qüestions polítiques… Aquests són els peatges de ser independent. I estic disposat a assumir-los. Per exemple, la poca difusió mediàtica que ha tingut fins ara el llibre.

—Defenseu Barceló en un context poc favorable a l’artista.
—Ll’han maltractat molt. Quan es diu que Barceló és un venut al mercat, jo explico al llibre que Barceló podria ser multimilionari fent places de toros. Va tancar la sèrie amb vint. Quin artista venent obres a quatre milions d’euros i amb cua, seria capaç de tancar la sèrie? Jo en conec ben pocs. Quan li diuen que és pompier, de què? Si és un artista que tot el dia treballa! Sabeu què passa, que les superioritats, aquí, es toleren molt malament. Qualsevol persona que se salta el cànon i té una veu pròpia i una manera de pintar pròpia, la maltracten. Fa vint anys que Barceló no fa res al MACBA.

—Hi ha una absència en aquest vostre museu imaginari que sorprèn, no hi ha cap obra de Dalí.
—És fet expressament. Per dos motius. Primer, perquè al llibre sobre el MNAC (MNAC, un itinerari, editorial Elba, 2015) ja havia comparat Dalí amb Aine Bru, amb una història molt bonica del gos, i vaig pensar que reproduir altra vegada aquest vincle seria autocitar-me. De manera que a Dalí l’he fet servir com a personatge mitjançant l’anècdota de la ploma del meu avi. Perquè també sóc dels qui pensa que Dalí era gairebé millor escriptor que pintor. Dels tres grans, és l’únic que no hi és amb una obra, però hi és com a figura. I també vaig pensar que no havia de posar-los tots, perquè al final és el meu gust.

—Però el títol marca molt.
—De fet, el llibre s’havia de dir El museu imaginari de l’art català.

—Ara fa un any que vau deixar el carrer de la Palla. La galeria i antiquari Artur Ramon era un emblema d’aquell carrer i del Barri Gòtic. De l’octubre del 2017 estant que us esteu a baix de tot del carrer de Bailèn. Suposo que deixar el carrer de la Palla devia costar.
—Nosaltres vam fer aquest canvi, no per gust sinó per necessitat. Percebíem que cada vegada quedàvem més aïllats. No hi havia antiquaris equiparables per la zona, l’accés era cada vegada més difícil i el turisme invasiu low cost ens feia fora del barri. Vam prendre la decisió de traslladar-nos. És clar, el meu avi hi havia arribat l’any 1942, amb la idea d’obrir un negoci al costat de més antiquaris i llibreters, però això avui és un món que ja no existeix. Vam fer un exercici de raó, no pas de sentiment. Perquè després de setanta-cinc anys arrelats allà, costava deixar-ho. Però ens hem traslladat cap a un barri en transformació, que segueix el pla Cerdà, donant força al passeig de Sant Joan. La ciutat es mou cap aquí. Hem arribat a colonitzar un lloc en creixement positiu i que té futur, i hem deixat un lloc en decreixement i que en el món de les antiguitats no té futur. Per una altra banda, tenim una part important de l’empresa internacionalitzada. Per tant, al final si som aquí o som allà importa relativament poc.

—I d’ara endavant?
—Estem en un moment de consolidació. El 25 d’octubre començarem la temporada amb una exposició de Frederic Amat en relació amb les nostres obres, a la planta baixa, i a dalt hi posarem les obres de Manolo Hugué. Dues apostes potents. I  partir d’aquí, anar sumant i anar construint.

—Fa la sensació que el nou Artur Ramon vol potenciar decididament el galerisme a Barcelona, en un moment de gran dificultat.
—Sí, hem obert al públic la galeria de baix i generem activitats culturals. Hem tingut la directora de l’Acadèmia de Venècia, per exemple. Entenem la galeria com un espai dinàmic on passin coses, que ultrapassi l’interès comercial, que susciti debat intel·lectual.

—El galerisme a Barcelona s’ha recuperat una mica aquests darrers temps?
—No, gens. Però això no té a veure, per mi, amb el procés, tot i que vam arribar aquí en ple tsunami. Crec que té a veure amb un canvi generacional, del col·leccionisme. És una qüestió més profunda. No hi ha relleu. Hi ha una crisi d’identitat del col·leccionisme, que no s’acaba de resoldre. Els fills dels col·leccionistes són venedors, no pas compradors. No volen conservar el que tenen ni ampliar-ho. Només algú, en l’àmbit de l’art contemporani. No hi ha coneixement del passat, més aviat menyspreu, perquè no hi ha curiositat, no hi ha cultura visual… I la ciutat no suma quant a art. La gent no ve pensant en l’art. Si tingués un restaurant, segurament m’aniria més bé.

—Barcelona ha perdut allò que tenia, doncs.
—Paradoxalment, Barcelona, a partir del 1992, quan es col·loca en el món i és una ciutat cosmopolita, internacional, moderna, que atreu una mirada, gradualment es va tornant més provinciana i més tancada, més petita, que suscita menys interès en temes d’art.

—En el vostre llibre hi ha una crítica dura a la gestió del turisme a la ciutat.
—S’ha anat cap a un model d’un turisme low cost, sense potenciar unes altres coses. Si uneixes les companyies aèries de baix cost, el fenomen de la globalització i els AirBnB som en un punt insostenible. A més, la ciutat ha resultat molt afectada pels esdeveniments, no tant dels atemptats com del primer d’octubre.

—Per la violència de la policia?
—Home, les imatges de l’1-O fan un mal terrible. És una imatge tremenda, perquè el turisme sap que això passa a Barcelona i ho associa amb la inseguretat de Veneçuela. I això no és veritat. Això era totalment evitable.

—Al vostre museu imaginari no parleu tan sols del contingut sinó també del continent, l’edifici. I a la sortida expliqueu que no ens trobarem una botiga de ‘souvenirs’ sinó una llibreria.
—I en aquest museu imaginari no hi ha mòbils ni audioguies, perquè intentem que hi hagi una connexió entre les obres i les persones.

—En un món on regnen les pantalles, sobta que estiguem tan poc educats per mirar.
—El moment en què vivim l’expansió visual més gran de la història, és quan mirem menys, d’una manera més epidèrmica, amb menys profunditat. Perquè ens manquen les eines per a traspassar la primera imatge i conèixer el món cristal·litzat o que amaga tota obra d’art. I això es resol solament amb l’educació.