Artur Mas: ‘Agradi o no, això acabarà en una taula de diàleg’

Artur Mas ens rep al palau Robert del passeig de Gràcia barceloní. Fa poc era a Menorca. Hi tornarà. Contesta a les preguntes amb aire tranquil. Sembla haver-li desaparegut el gest tens i una mica trist que se li havia instal·lat al rostre. Li ho comentem. Diu que està molt relaxat. Es nota. Rumia les respostes si li convé, parla a poc a poc, amb espais de silenci. Passem per alt reunions bilaterals, temes del dia a dia. Ens centrem a parlar del paper que va tenir l’octubre passat i com es pot fer efectiva la república. Creu que del 2012 ençà s’ha construït una cartografia que permet de saber més com avançar. El sorprèn que la gent s’encalli en el ‘ni un pas enrere’ i que es posi poc accent en quins passos cal fer cap endavant. I encara el sorprèn més que la gent dubti del seu compromís amb la independència. Una independència que, si bé no veu a curt termini, li sembla que s’aconseguirà en una taula de diàleg inevitable. Més endavant li fem algunes preguntes més personals. Finalment, ens recorden que ja ha passat l’hora que era prevista.

—Tinc curiositat de saber què us agradaria explicar en aquesta entrevista si no us fes cap pregunta.
—A mi m’agradaria dir que tenim país i que funciona bé. De soroll, n’hi ha molt, de soroll ambiental més, i de núvols i de boires, també. Però si grates una mica i deixes la sorollada de cada dia de banda, veig que tenim país i que va força bé. Si separes el gra de la palla, el país va bé.

—Comencem les preguntes, doncs. Quin paper vau fer el 26 d’octubre? Vau frenar?
—Frenar, no. Frenar què?

—La proclamació…
—Quina. La del 27? La que no es va fer efectiva? No es pot proclamar una cosa que no es fa efectiva.

—Éreu partidari de proclamar-la?
—No. Era partidari de no proclamar-la. Era partidari de no proclamar-la si no es podia fer efectiva. La diferència no és entre proclamar-la i no proclamar-la. La diferència és entre proclamar-la i que funcioni o proclamar-la i que no funcioni.

—Quan vau tenir la sensació que no es podia fer efectiva?
—Feia setmanes.

—La major part de la ciutadania no tenia aquesta sensació.
—Alguns de nosaltres sí que la teníem. Els mesos anteriors es va posar tot l’esforç en el 1r d’octubre, però no tant en què passava després del 1r d’octubre. Això, internament, es podia intuir.

—Què us ho feia pensar?
—L’administració pública està massa controlada per l’estat espanyol. Si no, per què es va aplicar el 155? Per tant, hem de diferenciar entre l’administració pública i els actors polítics. Són dues coses diferents. Si es posa la càrrega en els funcionaris i en l’administració, això té el recorregut que té.

—Què en penseu, del 3 d’octubre i del 10 d’octubre?
—El 3 va ser un èxit molt gran… El 10 érem en aquell punt que era lògic que el president Puigdemont calibrés les forces abans de prendre determinades decisions. Si un vol guanyar de debò, ha de mesurar les forces i calcular. Si un vol quedar bé i fer política d’aparador, no.

—El 10 d’octubre es va desaprofitar?
—El 10 i el 27, la força era exactament la mateixa. Algú dubta que el govern espanyol hauria actuat de manera irresponsable com van fer després?

—Vèieu venir que actuaria amb tanta violència, el govern espanyol?
—Jo pensava que actuarien amb més intel·ligència política i que no ho farien tan salvatgement. El 1r d’octubre això se’ls va girar en contra. Tan en contra que ara el rei, després del discurs del 3 d’octubre, té problemes de credibilitat i que el govern Rajoy ja no existeix. Imagineu si se’ls ha girat en contra. La pregunta clau és quina força real tenia l’independentisme per a convertir aquell resultat en una realitat tangible.

—Què feia falta perquè ho fos? Que els Mossos actuessin? L’economia?
—Això no era un tema dels Mossos. Com s’aconsegueixen les independències no violentes? Amb el reconeixement de fora.

—Però si no es feia efectiva no hi podia haver reconeixement.
—Fent-ho com es va fer, no hi va haver reconeixement. Aquesta és la realitat. Doncs s’haurà de fer d’una altra manera.

—En què discrepeu amb el president Puigdemont?
—Què jo sàpiga, no hi he discrepat en res. Si alguna vegada li he fet saber una opinió que no s’ha aplicat, ha estat com a consell privat, que és com ell em va demanar. No trobareu en dos anys i mig ni un moment de discrepància pública.

—La diferència des de fora, d’una manera simple, és que es podria dir que el president Puigdemont vol tensar i vós no.
—Llavors, per què el 26 d’octubre Puigdemont va plantejar-se de fer eleccions?

—Diuen que, entre més coses, perquè li vau insistir.
—Qui ho diu això? És a dir, que el president Puigdemont és tan voluble que si jo hi insisteixo acabarà fent com dic? Es diuen moltes ximpleries. Si ell s’ho va plantejar, és perquè es va convèncer que aquesta era la millor estratègia. L’endemà va pensar que estava tan sol, amb tan poca sintonia amb qui n’havia de tenir, que va canviar la decisió. Això no vol dir que no la tingués molt assumida, com va ser públic i evident. Per tant, una persona que va insistir en el diàleg, que va ajornar la proclamació, que deia a Madrid que es podien pactar les condicions del referèndum. Això no és una persona que estigui instal·lada en la radicalitat i la confrontació.

—A vegades, en això de les pressions durant el mes d’octubre, us adjudiquen la representació de certs sectors econòmics.
—Una altra ximpleria. Veig que en l’opinió d’alguns anem de ximpleria en ximpleria.

—El món econòmic us va abandonar totalment?
—Totalment, no! Però aquests suposats amics després van ser adversaris. Més aviat, van ser contraris a allò que jo feia i no vaig dubtar ni un moment a seguir el camí que entenia que era bo, independentment de la influència d’aquests poders.

—Un PDECat sense Puigdemont és possible?
—No veig per què hi ha d’haver aquesta dissociació.

—Podria ser una possibilitat…
—Per mi no hi ha dissociació. Puigdemont va ser militant de Convergència des dels anys vuitanta. Deu fer més de trenta-cinc anys que és militant d’aquest projecte, no simpatitzant.

—Però la creació de la Crida l’en pot allunyar.
—No, perquè és la mateixa cosa que jo vaig fer amb la Casa Gran del Catalanisme, amb Junts pel Sí. Ell va promoure Junts. Amb això estem totalment d’acord, valorem que la suma d’esforços del món sobiranista és molt millor que la divisió. Per a mi, la Crida és una continuïtat de més esforços anteriors que s’han fet per sumar.

—Vau posar Marta Pascal al capdavant del PDECat…
—No! Veig que hi ha molts errors de percepció.

—Volia demanar si el fracàs de Pascal és el vostre fracàs?
—No. A més, el fracàs de Pascal és relatiu. En un moment de tensió molt gran, Marta Pascal decideix de fer un pas al costat. Però és molt jove i té molt camí davant. Fa aquest pas per facilitar els acords interns. Això ens ha passat a tots. Jo vaig ser regidor a les eleccions de Barcelona l’any 95, havia de ser-ne el cap natural perquè era el cap de l’oposició i vaig ser el segon d’en Miquel Roca. Vaig haver de fer un pas al costat en aquell moment per facilitar els acords interns. Dit això, a Marta Pascal li ha tocat ballar amb la més lletja. Ho vaig dir al congrés, crec que ha estat absolutament lleial en aquest procés. Ella tindrà el seu paper. També vull recordar que el 2016, les decisions, les van prendre els associats des del primer moment. Mireu com anaven les coses que jo i el president Puigdemont vam proposar que aquest partit es digués Junts per Catalunya i vam perdre.

—Del 2012 fins ara, si mireu enrere què veieu?
—Que hem acumulat molta força, però no en tenim prou perquè les nostres raons siguin plenament efectives. Tenim la raó, tenim molta força, però no prou. Per tant, el meu suggeriment és: centrem-nos més en la nostra força que no en la raó.

—Però al primer d’octubre es va demostrar molta força.
—D’acord, molta, però es va confiar que aquesta força la tindria l’administració pública. Els qui teníem experiència, sabíem que l’administració pública no podria mantenir aquell torcebraç. Encara que es digués Generalitat de Catalunya, ho sabíem de feia tres anys, des de la consulta del 9-N del 2014. Els últims quatre dies va haver de deixar la consulta en mans dels voluntaris. El primer d’octubre, igual. En el moment que poses el focus en l’administració hi ha l’error de percepció. La força s’ha de posar en els partits, en els lideratges polítics i en la societat civil. Aquesta és una lliçó que hem d’aprendre.

—És difícil d’aprendre?
—La Generalitat no és solament el president, el govern i un parlament. També són dos-cents mil funcionaris.

—Voleu tenir un paper a la Crida?
—Jo no necessito tenir cap paper enlloc. La meva màxima, d’ençà que vaig deixar la presidència de la Generalitat el gener del 2016, ja fa dos anys i mig, ha estat: ‘ajuda sempre que t’ho demanin i no empipis mai.’

—Us han demanat ajuda?
—Sí, durant uns mesos el 2016 i el 2017 per tota la qüestió del referèndum i la culminació del procés independentista. Hi vaig participar tan activament que el jutge Llarena em va cridar tres hores a declarar per la meva imputació en el referèndum del primer d’octubre.

—I en el cas concret de la Crida?
—N’estic al corrent però vull poder-ne parlar personalment amb el president Puigdemont, que, per raons evidents, fins ara no ho he pogut fer.

—Teniu previst de fer-ho aviat?
—Tinc previst de fer-ho, no necessàriament aviat. Ara serà més fàcil parlar-ne. Sobre l’objecte, hi estic d’acord, sobre l’objectiu també i l’he practicat. Deixeu-me dir que l’os més dur de rosegar perquè això surti bé es diu Esquerra Republicana. Veig que es posa molt l’accent sobre el PDECat, però els responsables del PDECat ja han dit que en són favorables. Els qui hi són contraris són Esquerra Republicana, una vegada més. Serà l’os més dur de rosegar per a fer una Crida Nacional que englobi gairebé tot el món sobiranista. Hi descarto la CUP perquè és evident que no s’hi voldrà posar de cap manera.

—Esquerra ja ha dit clarament que no.
—Durant molts mesos també van dir que no a Junts pel Sí i ho van acabar fent.

—Per què van canviar d’opinió?
—Ho haureu de demanar a ells. Jo no ho sé. Vam passar d’un dia que era que no a un dia que va ser que sí. I vam passar vint mesos.

—Creieu que ara té sentit insistir-hi?
—Sigui com sigui, aquest moviment farà el seu camí, però és evident que si es pretén que sigui un paraigua comú del món sobiranista, fóra millor que ERC hi fos que no pas que no. Era millor que Esquerra fos a Junts pel Sí que no pas fora. Junts pel Sí va permetre de fer el referèndum del primer d’octubre. Si el setembre del 2015 cadascú hagués anat pel seu compte competint i barallant-se, en comptes de treballar junts, probablement el referèndum no s’hauria fet. No un govern junt i prou, sinó un grup parlamentari junt.

—Ara també són a la presó i a l’exili junts.
—Sí, però havent-hi gent a la presó i a l’exili junts, el 21 de desembre van anar separats. Durant dos anys, poc o molt va funcionar, aquest ha de ser l’objectiu a mantenir.

—És possible tenir estratègia conjunta i anar separats?
—Vull fer notar que l’estratègia conjunta hi era. Es va esberlar una mica el 2014 amb la consulta del 9-N, es fa refer el 2015 amb Junts pel Sí i es va mantenir quan es va modificar el full de ruta per fer el referèndum. Fins aquí, n’hi va haver. Aquests últims mesos, a partir del moment que cadascú va a les eleccions pel seu compte, se substitueix l’estratègia conjunta per un ‘cadascú pel seu camí’ i això despista la ciutadania. Perquè s’ha passat de la cooperació i estratègia conjunta a una manca d’estratègia conjunta.

—Però pot ser possible?
—En teoria sí, però a la pràctica no. És bonic dir que per separat es pot treballar conjuntament sense problemes, però no és real. En el món de la política, els partits competeixen, i això és lògic. La pregunta és: per a aconseguir la independència de Catalunya, és millor que els partits competeixin pel mateix espai o que sumin? Del moment que competeixen, és humà que cadascú vulgui obtenir la part més gran del pastís electoral. S’ha de treure la competència electoral.

—Manteniu algun pont amb Esquerra Republicana?
—Tinc una relació entre correcta i cordial segons amb qui parli. L’he tinguda sempre, fins i tot en els pitjors moments s’ha mantingut la capacitat d’interlocució.

—Éreu clarament partidari de donar suport a Pedro Sánchez en la moció de censura?
—Sí, s’havia de fer fora el PP i en Rajoy i també s’havia de minvar la influència de Ciutadans. Totes dues coses eren importants. En el moment de la moció de censura, el PDECat va fer allò que havia de fer. A partir d’aquí, ja heu vist que no s’hi ha donat cap suport explícit.

—Però hi ha canvis en la manera com s’organitzarà el PDECat a Madrid.
—Jo estic allunyat del dia a dia.

—Però quins consells els donaríeu?
—Com a estratègia? Que subratllin les dues coses bàsiques: la disposició al diàleg, que ha de ser real i no de cada a la galeria, i l’exigència del projecte sobiranista. Per a dialogar, no has de renunciar als teus objectius. El diàleg finalment s’acabarà imposant un dia o un altre i, per tant, la negociació i el pacte.

—La situació de Pedro Sánchez us recorda la de Zapatero? Us vau sentir traït?
—Va trair la seva paraula inicial que respectaria l’estatut. Després, quan vam fer el pacte, no el va trair. Se’n va desentendre.

—Us dol, encara?
—No, però el tinc present.

—La vostra decisió en aquell moment no va ser benvista per una part de la ciutadania. Com ho veieu ara, en perspectiva?
—Una cosa és tenir actitud al diàleg i una altra és fer el passerell. A Madrid, la confiança es va trencar amb el PP i el PSOE.

—Vau confiar massa, vau collar poc?
—Quan aproven un estatut al congrés dels diputats i al senat, i després l’aproven en un referèndum, allò no s’ha de pactar. Allò va a missa. L’altre tema és que en una cosa acordada s’alteri l’acord de manera unilateral. Aquest és el problema i aquí és on es trenca la confiança. Això, Churchill ho explica bé: ‘You build hope. When you keep it, you build trust.’ És a dir, quan fas un acord crees esperança, quan el mantens crees confiança. Amb l’estatut, es va crear esperança però, com que van trencar l’acord, vam perdre la confiança. Això ha de servir d’experiència per a no confiar amb qui d’entrada no es pot confiar.

—Algun consell al president Quim Torra?
—És un gran amant de Churchill, de segur que recorda aquesta citació.

—S’ha de pressionar més?
—Hem de separar el dia a dia del país i del govern del projecte estratègic de fons. Sobre el projecte de fons, la majoria vol que algun dia es pugui fer un referèndum vinculant amb totes les garanties. Aquest és l’objectiu de fons.

—Joan Tardà deia de tornar-lo a portar al congrés espanyol.
—S’ha de vigilar, perquè tornar a portar-lo al congrés per perdre’l… Ara ja no som en el moment de posar a prova les institucions del govern espanyol. Som en terreny conegut. El 2012 entràvem en un terreny desconegut. No hi havia cartografia. Ara no, ara hi ha cartografia i hem de saber llegir els mapes d’aquests darrers sis anys, que diuen allò que diuen.

—Què diuen?
—Diuen que el millor camí és un referèndum pactat i avui a Espanya això no és possible. Si més no, en aquest moment. La reacció de l’estat espanyol és el 155, l’exili, la presó i la repressió. Això que pensàvem que no podia passar a l’Espanya moderna i europea passa. També ens dóna cartografia.

—La situació d’ara amb Pedro Sánchez, què hi afegeix, a aquesta cartografia?
—Dues coses. Una, potser es pot millorar el dia a dia de les coses ordinàries, amb acords concrets, i la segona cosa és que per a arribar algun dia a un acord s’ha de relaxar el clima de confrontació perquè un dia hi pugui haver diàleg real. Ara no és possible una solució a curt termini, però si un dia és possible, abans s’haurà d’haver fet una feina de descompressió, això també es pot fer ara.

—Hi ha qui pensa la contrària, que hi ha d’haver més confrontació.
—Quanta confrontació més hi ha d’haver? La pregunta pot ser aquesta. Qui pensi que hi ha d’haver més confrontació ha de definir què vol dir això. Ha d’anar més gent a la presó? Quanta més? Qui? Hi ha d’haver més gent a l’exili? Quanta més? Qui? La confrontació per la confrontació no és cap desideràtum. Jo veig el president Puigdemont dient a Waterloo que s’ha de recuperar diàleg, en Jordi Sànchez que té com a objectiu un referèndum vinculant, veig el president Torra que se’n va a la Moncloa amb una voluntat de diàleg bilateral.

—Potser hi ha maneres de fer que són més sobiranes que unes altres. Us en posaré un exemple: fer la trobada dels dos governs a la delegació a Brussel·les i l’acte de la Casa de la República són actes de sobirania potent. Es podia haver renunciat a fer-ho i en canvi es va fer.
—El xoc de forces ja s’ha produït, quin dels dos contrincants va imposar la seva voluntat sobre l’altre? Cap. Pot semblar que les institucions de l’estat espanyol van guanyar la partida, però no és veritat, perquè no van aconseguir l’objectiu més important, que era liquidar la majoria sobiranista al Parlament de Catalunya. El sobiranisme català no va aconseguir fer efectiva la República catalana, també és evident. No va guanyar ningú.

—Però és important no afluixar.
—La meva recepta ve del llatí fortiter in re, suaviter in modo. Aquesta és la meva recomanació. Ferms en el projecte i en els objectius i suaus en la forma. No es pot confondre la paraula ‘confrontació’ amb la fermesa de l’objectiu. Es pot ser molt correcte en les formes i no tensar innecessàriament. Agradi o no, això acabarà en una taula de diàleg.

—Hem perdut?
—No hem perdut ni tampoc hem guanyat al l00%.

—El veieu molt llarg, el trajecte cap a la república efectiva?
—A curt termini no el veig, perquè ja s’han mesurat les forces. No va guanyar ningú i no va perdre ningú. Quan, en una confrontació, qui té més força no aconsegueix de doblegar qui en té menys, vol dir que el dèbil és més fort que no sembla. El sobiranisme català va aparèixer a l’octubre com el més dèbil, però el 21 de desembre va demostrar ser més fort. Quan no perds un torcebraç que és molt complicat, no et pots pensar que ja el tens guanyat. El missatge ha de ser: s’han de calibrar bé els passos que es facin. Ho vaig dir al congrés del PDECat. Hi ha més debat sobre ‘ni un pas enrere’ que sobre quins passos endavant s’han de fer. Això és totalment erroni. El debat s’ha de posar més en els passos endavant a fer que no pas en la controvèrsia de ‘ni un pas enrere’, perquè és el germen de la desconfiança. Mirar de fer passos endavant és senyal d’intel·ligència.

—És una frase que es diu per reforçar la posició de resistència.
—Que t’han de linxar perquè algú es cregui que això va de debò? No fem l’ase. Està demostrat que hi ha ganes d’anar endavant a un preu molt alt. Per tant, respectem les persones i les famílies que paguem aquest preu. Deixem els passos enrere, que no se’n fan, i parlem de com definir una estratègia per anar endavant. Per mi, hi ha tres coses que defineixen l’estratègia de govern per a convèncer tants catalans com sigui possible.

—Quines?
—S’ha de governar bé. Això és important, perquè el poble de Catalunya, independentista o no, ha d’entendre que governant-nos nosaltres mateixos ens diferenciem millor de la resta. Segon concepte, com sumem gent al projecte sobiranista. Si ara som al voltant del 50%, hi ha d’haver una estratègia clara per a sumar gent al projecte. Això ho han de fer els partits polítics, les associacions, el món civil i ho han de fer els símbols polítics: Puigdemont, Sànchez, Junqueras… Hi ha una tercera cosa, que es va demostrar que no era ben travada, que és com reforcem les aliances europees i internacionals en aquest projecte catalanista i sobiranista. Això ho han de fer tots.

—Amb això del bon govern i eixamplar esteu d’acord amb Esquerra.
—No sé si estem d’acord amb Esquerra o Esquerra està d’acord amb nosaltres. D’Esquerra jo no sentia aquest discurs uns mesos enrere. En aquell moment Esquerra deia: a totes! Celebro que aquest discurs tingui més adeptes perquè continua essent necessari. Torno a dir-ho, s’ha de fer una estratègia valenta i intel·ligent. No pot ser valenta i prou.

—El bon govern s’hauria de donar per descomptat sempre.
—Sí, sempre, però ara sobretot. No ens enganyem, el projecte independentista ha polaritzat més la societat. Abans hi havia una part de la població catalana que a les eleccions del Parlament de Catalunya no votava i ara hi vota. Una part d’aquesta població que està activa i hi vota en contra, ha d’anar notant en el dia a dia que el govern de Catalunya s’ha de diferenciar del d’Espanya. Si no, un dia acabaran identificant que el bon govern és el de Madrid i no el d’aquí.

—Reforçar les aliances internacionals s’ha de fer des del Consell de la República?
—S’ha de coordinar d’allà perquè hi ha molts actors que poden jugar.

—Vau participar en el front internacional. Ens podríeu dir què va fallar?
—Aquí hem de diferenciar dos moments. Fins al 1r d’octubre teníem molta gent comprensiva i favorable al nostre dret d’autodeterminació. Els dies després del 1r d’octubre, encara més, perquè van veure els vots dels catalans pacífics contra els cops dels espanyols intransigents. Perdem les aliances el 27 d’octubre, quan es fa el pas de proclamació de la república sense fer-la operativa perquè no es pot. En aquell moment és quan la gent de fora diu: ‘així no.’

—Del 1r d’octubre al 27, no haurien d’haver estat més forts, els suports internacionals?
—Potser sí, però no ens enganyem, les relacions entre estats no són de color de rosa, tenen color d’interès. Interessos d’estat. Això passa a tot arreu. El gran valor d’aquelles setmanes era que molts no es pronunciaven en contra nostra. Ens ho deien en privat: doneu valor al fet que no estem en contra vostra perquè en el fons vol dir que estem expectants. Ara, és cert que després del 27 d’octubre, molts d’aquests que estaven expectants van acabar dient no. Els darrers mesos han ajudat a refer posicions, però insisteixo que falta un pla estratègic ben definit i amb recursos humans que permetin reteixir a tot arreu i millorar la comprensió del projecte sobiranista a tot el món.

—Avui us veiem molt relaxat, però a vegades sembleu una mica enfadat o trist.
—Ni enfadat ni trist. Molt relaxat i molt convençut.

—Us ha afectat gaire, no aconseguir aturar l’embargament del vostre habitatge?
—Forma part dels danys col·laterals. Uns són fora del país, uns altres a la presó, uns altres tenim l’habitatge embargat. Sense sacrifici és evident que no hi ha bon final.

—Em sembla que Agustí Colomines us definia com un llop solitari, us hi sentiu?
—No gaire. Sóc responsable de les decisions que he pres, però he escoltat sempre un munt de gent.

—Us heu sentit sol?
—En determinades decisions estàs sol, però això és inevitable en l’exercici del poder. Arriba un dia, quan ets a primera línia, que la decisió última és teva. I aquell dia estàs sol en aquella decisió.

—Això és dur?
—És dur, però no desagraït, perquè has de ser conscient de quina és la teva responsabilitat i el teu sentit del deure. Quan ets al capdavant, no pots fer com en Rajoy. No pots fer que tot depengui dels altres i treure’t els problemes de sobre.

—A aquest pensament com s’hi arriba?
—A còpia de cops.

—El cop que més mal us han fet?
—[S’ho pensa una estona] No ho sé del tot, probablement la sentència del Constitucional contra l’estatut de Catalunya.

—Perquè no us ho esperàveu?
—Perquè era totalment innecessari. Teníem un estatut pactat i referendat pel poble català.

—Què representa David Madí per vós?
—Va ser un dels quatre o cinc col·laboradors més valuosos fins a l’any 2010. A partir d’aleshores, va seguir el seu camí professional.

—I ara quin paper té en la política catalana?
—És una persona interessada que va al dia, que ajuda però que no decideix. Com jo.

—Escriviu les vostres memòries?
—A hores d’ara no.

—Teniu gaires ofertes?
—N’he tingut alguna, però ara per ara no n’he fet cas.

—Torneu a Menorca?
—Sí, sempre que puc hi vaig.

—La gent que us volia molestar a la porta d’on fèieu l’acte a Menorca, ho va aconseguir?
—Jo hi estic molt acostumat. Quan fa trenta anys que fas acció política, això forma part del teu dia a dia. Quan vaig arribar a la presidència de la Generalitat i vaig haver de disminuir el pressupost de la Generalitat perquè estava arruïnada, així de clar, i no podia pagar a final de mes, d’esbroncades en tenia dia sí i dia no. Moltes, a sota de casa, aquesta que ara està embargada. Això forma part del dia a dia. Alguna vegada, passa que els qui més parlen de fractura són els grans facturadors. La gent de Ciutadans tot el dia van amb la cançoneta de la societat fracturada i són ells són els grans facturadors.