Artur Aparici: ‘El govern valencià vol evitar el diagnòstic del Fòrum de la Nova Ruralitat’

Artur Aparici és una autoritat en sociologia rural. A més de ser professor emèrit de la Universitat Jaume I, en va ser un dels fundadors. I és membre de l’Observatori per al Desenvolupament Sociocultural-rural de Castelló, i del Fòrum de la Nova Ruralitat, l’entitat que comença a ser referent pel rigor amb què analitza el despoblament, les necessitats actuals dels pobles menuts i la recerca de solucions factibles en les jornades anuals que organitzen a Benlloc i que congreguen experts i experiències d’arreu. Fem una conversa llarga davant el majestuós Penyagolosa, al seu poble, Xodos, a l’Alcalatén, en què critica la gestió del govern i reivindica la necessitat urgent d’afrontar el despoblament amb una sèrie de mesures que han de començar per fer un transport públic a demanda. Alhora, exposa un reguitzell d’idees clares i contundents que es fonamenten amb el principi de ciutadania: fer valdre els drets dels ciutadans.

—Què és la ruralitat?
—La ruralitat té a veure amb la mida dels municipis. Viure en un poble rural fa possibles determinades relacions que en els espais urbans més grans no són possibles. Hi ha una lògica comunitària, una visió un poc col·lectiva. La gent té una informació del conjunt del seu poble, de les relacions que hi ha, i això condiciona la manera de veure el món, de viure i de pensar.

—I què és la nova ruralitat?
—La nova ruralitat és la ruralitat actual. Per exemple, en part, vaig descobrir la nova ruralitat amb el meu alumnat de la universitat: hi havia un percentatge molt important d’alumnes rurals. Això no passava en la vella ruralitat, universitat i rural no podien entrar en la mateixa frase, eren dos mons separats. La nova ruralitat indica que, igual com ha canviat la ciutat, el fet rural també ha anat canviant, la població és cada vegada més heterogènia ideològicament, políticament i socialment. És a dir, l’estructura social del món rural és més complexa.

—Encara perdura la postal romàntica del món rural?
—Hi ha una imatge fixa del món rural que s’ha quedat. Socialment, la perspectiva dominant és la perspectiva d’allò que era rural els anys seixanta. I es pensen que continua igual. Quim Monzó va escriure un article molt bonic: uns turistes fotografiaven la gent i s’adonaven que, des de darrere dels canyissos, els feien fotos a ells també i, aleshores, entraven en una espiral. Eixa és la nova ruralitat: aplega un turista a Xodos que espera trobar-s’hi nadius –que el terme natius ja diu molt– i es troba un que ve de fer turisme a les Seychelles, que al poble hi viu un professor d’universitat o el que siga. La nova ruralitat és eixa diversitat actual i que, per exemple, té unes taxes de nivell d’instrucció dels joves equivalents a les urbanes.

—Dieu que el nivell d’instrucció és equivalent al de les zones urbanes, però les eixides laborals no ho són.
—Aquesta és una qüestió molt interessant. En moltes zones d’Europa, per exemple Anglaterra, els bufets d’advocats més importants són a setanta o vuitanta quilòmetres de Londres, perquè és més productiu, la gent està més concentrada en la feina, coneixen el mestre dels xiquets i el metge, van a casa a veure el fontaner i tornen passats tres quarts d’hora, això fa que el bufet siga molt més rendible. I qui diu això, diu despatxos d’arquitectura i d’enginyeria. És a dir, en el món rural es pot fer absolutament de tot. En canvi, a l’estat espanyol i al País Valencià, en particular, hi ha el tòpic que només s’hi pot fer agricultura, ramaderia o turisme rural. És una de les qüestions que xoca de la vella ruralitat a la nova ruralitat, la fotografia fixa és la fotografia d’agricultura i turisme rural, la nova ruralitat és tota la resta.

—Aleshores per què hi ha despoblament?
—Hi ha despoblament perquè es fa una gestió del territori que concentra la població en una part i en despobla l’altra. Contràriament al que es diu, el despoblament no és una malaltia congènita que afecta els pobles rurals, és el resultat d’una mala gestió del territori per part del govern. Eixa manera de gestionar el territori va començar, sobretot, en el règim franquista, quan es va gestionar l’èxode rural dels anys seixanta, va continuar amb el règim del 78 i s’ha mantingut.

—Sempre dieu que l’estat espanyol manté el sistema radial, el qual despobla. Això ve del centralisme borbònic heretat, com el té l’estat francès?
—Sí, però hi faria un matís. He dit moltes vegades que l’Espanya buidada, que no buida, és l’altra cara de l’Espanya radial. És a dir, si tu concentres infrastructures, dotacions i serveis en uns llocs, en despobles uns altres. Però no estic d’acord en això de França. Allà hi ha el dret de ciutadania, encara queden coses de quan es va fer la revolució francesa, i l’estat encara considera que els veïns són ciutadans i ciutadanes. ‘Ciutadà’ vol dir subjecte de drets, que en la mateixa persona hi ha les obligacions i els drets, i no poden anar separats. I per tant, una senyora d’un poble acudeix a una finestreta de l’estat, exigeix tenir fibra òptica al seu poble i el de la finestreta es posa roig perquè entén que davant té una ciutadana que compleix les seues obligacions i, per tant, té tots els seus drets.

—A l’estat francès van més avançats?
—No, dic que una cosa tan aparentment immaterial, com és el concepte de ciutadania, acaba repercutint també en l’organització territorial de l’estat. Perquè si els ciutadans, visquen on visquen, fan valdre la seua condició de ciutadans i, per tant, els seus drets, tu has de gestionar el territori d’una manera diferent. De tota manera, he de dir que tota el moviment de les Armilles Grogues té a veure amb això, perquè entenen que els seus drets de ciutadania són vulnerats, una altra cosa és que l’estat neoliberal francès no els tracte com a tals.

—Així doncs, reivindiqueu drets.
—El moviment de la nova ruralitat reivindica que es tinguen en consideració els drets de ciutadania de la població rural, perquè fins ara han estat completament menystinguts. Si vius al Pirineu, en un poble del Rosselló, l’estat francès entén que la culpa que l’hospital te l’hagen posat a 100km de distància no és teua i, per tant, tens una tarifa plana de transport públic de baix cost. T’ho han de compensar. En canvi, de Morella a Castelló has de pagar un autobús que té una fluïdesa molt escassa, i a més de perdre el jornal per anar a arreglar-te les ulleres o fer una gestió, has de pagar nou euros i mig d’anada i nou euros i mig de tornada.

—Tornant enrere: com afecta el país el fet de l’estat espanyol radial?
—En un debat que vam fer a Albocàsser, on hi havia la directora general de Transparència de la Generalitat, al final reconeixia que s’havien fet unes polítiques que concentraven les dotacions, les infrastructures i els recursos. I ella proposava de desfer el camí, acostar serveis, dotacions i recursos. Per exemple, que al centre de salut d’Atzeneta del Maestrat hi haja cinc especialitats mèdiques. I jo li deia que si es fes això, juntament amb un transport a demanda de 24 hores, sobretot pensant en el cap de setmana dels joves, doncs bé. Però si només acostes les dotacions i no facilites la mobilitat de la població amb un transport públic efectiu, doncs no ho fas bé. El transport públic a demanda és tan vital i urgent que volem parlar-ne amb l’administració de seguida, perquè ens ve damunt la transició energètica i el canvi climàtic i no tenim transport públic. Ara bé, discutim-ne sobre la base de l’actual sistema radial d’infrastructures; no pas perquè estiguem d’acord, perquè nosaltres volem convertir-lo en un sistema de malles de carreteres, però eixes són les carreteres que hi ha i el transport públic és urgent.

—El sistema de malles sembla complicat. Hi ha la AP-7 i la A–7 que uneixen bona part del país però ambdues van paral·leles i pel litoral.
—L’autopista AP-7 pel litoral ha estat un factor de despoblament brutal. Si s’haguera fet pel mig, els pobles de l’interior tindrien un despoblament infinitament més baix, perquè la gent tindria les fàbriques i els llocs de feina a vint minuts de sa casa. La cosa que estructura més el territori són les infrastructures. Es va prendre una opció demencial perquè convenia a l’empresa, els costos eren molt barats i el guany molt gran. Aquella empresa ha guanyat molts diners perquè li han prorrogat les concessions in aeternum, però l’estructura del País Valencià ha quedat absolutament tocada per eixa decisió. I el model de gestió del País Valencià continua essent el mateix que hi havia quan Franco, eixe model centralitzant que continua causant despoblament. I ara ens trobem amb una situació en què el govern valencià vol evitar el nostre diagnòstic tant sí com no, el diagnòstic que han fet les dènou universitats, un manifest que té una part de diagnòstic i després té una part de propostes que cal fer d’una vegada.

—Aleshores, per a què ha servit el manifest?
—Hi ha una tensió forta entre el Fòrum de la Nova Ruralitat, que exigeix de posar en marxa de seguida les accions, perquè el diagnòstic i les propostes ja fa temps que són fets, i un govern del Botànic que intenta escapolir-se i va dient que demanaran a alguna altra universitat que faça un diagnòstic que els agrade més perquè aquest no els agrada prou. O que convocaran una reunió d’alcaldes rurals, una altra manera d’escapar-se i de no assumir el problema. Nosaltres som clars: han d’eixir als mitjans i dir que la responsabilitat del despoblament ve d’una mala gestió del territori, que ja ve d’enrere però que ells han continuat i, per tant, que les institucions són les responsables de despoblament. Han de dir que canviaran d’una vegada la manera de governar el territori. I llançar el missatge a tots els joves que estiguen tranquils, que ja poden proposar-se de fer els seus projectes vitals i professionals en un poble perquè el govern respon i ha deixat de despoblar.

—I quines polítiques concretes proposa el Fòrum per a revertir el despoblament?
—El despoblament no es revertirà pas amb una suma d’accions menudes ni amb pedaços ni, per descomptat, amb les subvencions dels ajuntaments, que és el que ells volen fer i han fet sempre. PP i PSOE controlen bé això del clientelisme i faran subvencions, no afrontaran el problema del despoblament, l’allargaran tant com puguen perquè pensen que pot ser un graner de vots. El despoblament es revertirà amb l’anunci global que és reversible, que el revertirem, i després, amb un programa de xoc que té a veure amb les coses que hem proposat: el transport públic a demanda les vint-i-quatre hores i a baix cost. Serveis bancaris bàsics perquè la gent puga tenir un projecte empresarial. Crear dos marcs legislatius diferents, un per a les zones urbanes i un altre per a les rurals, perquè la normativa es fa per a les ciutats per defecte. Un pla urgent de dotació d’habitatge. Borses de treball territorialitzades. Un programa de telecomunicacions ràpides. Plans d’agricultura i ramaderia de proximitat. Diversificació del teixit productiu, i més.

—Pot semblar que demaneu els mateixos recursos que té una ciutat.
—No, no és això. La gent del món rural, a tot l’estat espanyol, fa moltes dècades que paguem el metro, el transport públic, a la gent que viu a les ciutats, i no volem deixar de fer-ho. El transport públic ens costa una animalada, als ciutadans, no és debades, el paguem tots amb els nostres impostos i, a canvi d’això, molts no tenim transport públic. I si ara diem que volem un taxi-bus de baix cost al poble, diuen que ens costarà diners. Home! Per favor! Tinguen com a mínim en consideració que fa quaranta anys que els paguem el transport públic i no ens n’hem queixat.

—Algú pot pensar que ja hi ha transport públic rural.
—Nosaltres no volem els autobusos buits, com passa ara. Ara hi ha una història per a satisfer les necessitats, no de la població, sinó d’una sèrie de companyies de transport que tenen autobusos. Això és una cosa que ara es diu transport públic. Nosaltres volem que el govern deixe de llençar els diners en autocars que van buits per aquestes carreteres.

—Al remat, per què hauria de venir la gent a viure al poble i deixar la comoditat urbana?
—La qüestió és per què una parella jove que vol viure al poble no pot triar el poble. Al Fòrum de la Nova Rualitat no diem sinó això, aquest és el nostre missatge. Cal gestionar el territori perquè una parella jove puga triar si vol la ciutat o el poble.

—Sempre dieu que les escoles rurals són un atractiu. Quins altres avantatges hi ha en un poble?
—Molts més. Al poble és més fàcil ser alternatiu. Ara ja hi ha un sentiment important d’orgull rural en els joves, i eixe orgull esdevé, en part, de pensar que el futur del seu poble no ha de ser una ciutat, sinó un altre poble millor que el d’ara. El futur de les ciutats i dels pobles van per camins diferents, això que la ciutat anava davant era una fantasia que es construïa per embellir la imatge de la ciutat que, en eixe moment, s’urbanitzava. Ara la ciutat què és? La ciutat és el símbol de la crisi, la crisi energètica, ecològica, de relacions, del turisme desenfrenat que fa impossible l’habitatge, la crisi dels desnonaments. I molta gent jove s’amarga la vida intentant buscar-se-la en la precarietat urbana, i ara mateixa podria estar encantada amb una eixida en un poble. Ara bé, a quin poble aniries? Jo aniria a un poble on la gent d’allà tinguera un projecte de poble interessant, atractiu, alternatiu a la merda de la ciutat, i alternatiu a la societat, digueu-li anticapitalista o com vulgueu. En la Todolella es fan l’energia, col·lectivament, i la fan a patir de biomassa. Quantes coses es poden fer col·lectivament, quantes coses alternatives a la manera de vida urbana són possibles de fer!

—De tot el que hem parlat, se’n deriva que la nova ruralitat implica un canvi de concepció de l’individualisme al fet més comunitari.
—Efectivament. Les Ramaderes en Xarxa, que ja es van estenent per l’estat espanyol amb Ganaderas en la Red, quan hi va haver l’última nevada anaven per les cases a veure si la gent estava bé i preguntant-los si necessitaven res. Això a la ciutat és molt més difícil de fer. Yayo Herrero ho anomena ecofeminsme, eixe tenir cura els uns dels altres, eixa manera de gestionar que no és la manera insolidària, fragmentària ni individualista.